“La Caixa torna a Catalunya”, “La Caixa torna a casa”. Són els titulars destacats de dimecres a la tarda. La Caixa? El banc on tinc la nòmina, on pago els rebuts de tota la vida? No pas. Ara quan diuen Caixa, ja no parlen del banc, sinó de la Fundació (de l’obra social de) “la Caixa” i, de passada, de Critèria el holding privat que agrupa les participacions accionarials de l’antiga caixa d’estalvis. En primer lloc, de CaixaBank.
Bou per bèstia grossa
Aquesta manca de rigor comunicatiu que afectà totes les edicions digitals dels diaris, inclosos els de paper -amb la notable excepció de VIA Empresa i d’algun altre més- només té dues explicacions possibles: o van reproduir acríticament la nota de premsa que ja induïa volgudament a la confusió o ja els anava bé apuntar-se a l’embolic de tantes ganes -de publicitat- que en tenien. Vist que els comentaris editorials hi insisteixen hores després, hem de pensar que més aviat es tracta de la segona hipòtesi.
I és que algú dubta que, en realitat, mai havien abandonat les torres negres de la Diagonal?
Per cert, fa una setmana al CaixaFòrum de Palma, ciutat on fins ara tenien la seu la Fundació i Critèria, no hi havia ni rastre d’ambdues entitats. Només la coneguda exposició sobre el fons Anglada-Camarasa i una mostra de tercera divisió, d’aquestes que envia el Museu del Prado a canvi de la generositat de la Fundació. Ni per a elevar la programació del CaixaFòrum de Palma havia servit a la ciutat acollir nominalment la seu de la Fundació i de Critèria. I és que algú dubta que, en realitat, mai havien abandonat les torres negres de la Diagonal?
“Nos sentimos particularmente valencianos”
CaixaBank, de moment, és una altra cosa. Fa poques setmanes, interrogat sobre el tema de la seu, Gonzalo Gortázar, conseller delegat del Banc va manifestar -en castellà, és clar- que se sentien molt valencians. Aquesta fatxenderia cridanera però, no va ser el més important del que va dir, sinó que va recordar que el banc era una cosa molt diferent de quan van traslladar la seu el 2017. I en això tenia gran part de raó. L’absorció de Bankia durant el 2020 va formalitzar la reintegració de l’entitat al nucli dur de la banca espanyola i li va atorgar el lideratge en el sector en termes de negoci intern. La vocació espanyola de Fainé havia fet el cim.
Si des del 2014 Gortázar pilotava l’entitat, l’absorció de Bankia va provocar que el nou president -José Ignacio Goirigolzarri-, provinent de Bankia- i conseller delegat fossin dos directius externs a l’equip directiu tradicional i, a més, residents a Madrid. Si bé poc abans i cansat de no manar prou, el president Gorigolzarri havia cedit el pas a una home de la casa, Tomàs Muniesa, no hi ha notícies que a Gortázar se li mogui la cadira. Per això segurament es va permetre dir que, tot i la tornada del Banc Sabadell des d’Alacant, la seu social de CaixaBank a València té “un caràcter indefinit”.
El Santcristo gros del Sabadell
“Si el Sabadell treu el Santcristo gros, és que ho deuen veure molt malament” es deia en l’entorn del BBVA quan Oliu va anunciar que tornaven la seu social a Catalunya. Ell, que arran de l’estampida del 2017 havia afirmat que no eren moments per a romanticismes i el que calia era salvar el banc, ara ha tornat no pas per romanticismes o per qualsevol mena de fidelitat o patriotisme català, sinó també per salvar el banc. Creu que aixoplugant-se altre cop a Catalunya reforçarà la complicitat amb les forces vives i el govern de la Generalitat per obstaculitzar l’OPA. O per treure’n més bones condicions. Forces vives i Govern que no van dir ni piu durant l’anterior intent d’adquisició, amistosa, de fa tres anys. Potser perquè tothom veia el Sabadell desnonat i no calia escarrassar-s’hi gaire.
Ara, a banda de les simpaties personals que pugui generar el camaleònic personatge que ha dirigit el banc durant les darreres dècades, és convenient que el Banc Sabadell continuï com a entitat independent? Al marge de la seu social, el que per a Catalunya és convenient disposar d’una segona entitat de dimensions eficients que pugui acompanyar el teixit econòmic empresarial en els seus projectes d’inversió i de negoci a l’estranger. Una entitat amb directius arrelats al país que entengui el caràcter estratègic de moltes operacions, que presti un servei personalitzat i efectiu a les empreses. No pas una entitat on el seu delegat a Catalunya no pinti més que el de Múrcia. On totes les decisions mínimament rellevants estiguin en mans d’un comitè madrileny per qui Catalunya és només una unitat de negoci més. On és difícil arribar a conèixer-hi ningú, si no estàs abonat a la llotja del Bernabéu.
I això que diem del Sabadell ho podem fer extensiu a totes les grans empreses que tenen els centres de decisió a Madrid. La gran majoria absolutament centralitzats i desconeixedors de les necessitats i de la sensibilitat catalana.
Tornaran CaixaBank, Naturgy i companyia?
De moment, han tornat la seu social a Catalunya Agbar -l’única que ho va fer de seguida-, Laboratoris Ordesa, Ciments Molins -després de llargues disputes internes- i Axel Hotels; a banda de Banc Sabadell i la Fundació “la Caixa” i Critèria. De tots aquells milers d’empreses que deien que se n’havien anat, prop de vuit anys després, amb president socialista a la Generalitat i a l’Estat, aquest és el saldo de retorns formals.
Cada cas és diferent. Ja hem comentat el de CaixaBank, on Critèria té el 31% de l’accionariat. A d’altres grans empreses participades que van marxar al 2017 pel pànic i per les ganes de fer-se perdonar l’origen català, Critèria hi té una participació accionarial molt més moderada i el que faci o -sobretot- no faci CaixaBank serà determinant. Algunes han sortit de l’òrbita del grup, com Cellnex, que a més s’ha internacionalitzat molt i és més dubtós que torni tot i mantenir la seu operativa. Abertis, un cop finalitzades les principals concessions, també se la van vendre i tot i que manté la seu operativa a Barcelona, és dubtós que torni pas.
D’altres, com Naturgy, és també el cas d’una empresa que ha canviat molt i té una vocació espanyola molt accentuada. De fet, va tancar l’espectacular seu de la ronda del Litoral, on només hi conserva el rètol, per traslladar-se a un edifici més discret de la Diagonal. Aquest és un dels casos en què la dinàmica reguladora, accionarial i de mercat fa més difícil pensar que tornarà la seu a Catalunya perquè, en aquest cas, sí que hi ha hagut un desplaçament del centre de decisió efectiu en molts aspectes a Madrid.
Critèria sí que s’ha posat a to amb el govern espanyol per fer de braç financer davant els intents forans de prendre el control de Telefònica, Naturgy i, fins i tot, Talgo
Resten Saba, capitanejada per l’incombustible Salvador Alemany que diuen que va ser un dels pocs que es va oposar al trasllat de seus del 2017 i va ser l'única empresa del grup Caixa que es va quedar. L'empresa diu que la integració al gegant europeu Interparking no comportarà cap canvi de seu. Per cert, l’altre directiu que s’hi va oposar, Jaume Giró, va sortir del grup en què havia desenvolupat la seva vida professional per anar a parar a la política.
També ha aflorat recentment una participació a Colonial del 3%, una de les empreses que se’n va anar i vella coneguda del grup Caixa. Es fa difícil pensar que Colonial pugui tornar donat l’abast espanyol i internacional de la immobiliària i el tarannà dels seus dirigents històrics.
Altres empreses fortament participades -com Adeslas, que ara ha acordat presentar-se al concurs de Muface-o directament filials -com Segurcaixa- podrien tornar. Ja ho veurem.
Altes participacions minoritàries -Telefònica, on ha augmentat, i Repsol- són empreses que mai no han tingut la seu a Catalunya. En tot cas, Critèria sí que s’ha posat a to amb el govern espanyol per fer de braç financer davant els intents forans de prendre el control de Telefònica, Naturgy i, fins i tot, Talgo, malgrat que en aquesta darrera no ha calgut. La bona sintonia amb la Moncloa és un altre dels elements rellevants dels moviments dels darrers mesos.
Àngel Simon i el cavaller blanc
I ja que parlem d’actituds personals, no hem de menystenir la seva rellevància en unes decisions i altres. Hi ha hagut diversos moviments significatius en l’entorn del grup Caixa que, aparentment semblaven inconnexos, però que segurament no ho eren. Ja hem comentat la sortida de Goirigolzarri de la presidència. També és de fa poques setmanes la sortida de López Burniol de la vicepresidència de la Fundació. El notari, amb tribuna fixa a la premsa, havia anat extremant el seu espanyolisme tradicional durant els anys del procés. Ara, la tornada de la seu de la Fundació a Barcelona s’ha pogut prendre per unanimitat.
De la mà de Simon, Critèria ha tornat a invertir en empreses industrials, tal com ja havia fet anys abans
Però abans, i més transcendent, havia estat el fitxatge d’Àngel Simon, que havia dirigit Agbar -els que van tornar de seguida i tampoc no se n’havien anat del tot-, home ben connectat històricament amb tot l’entorn socialista. De la mà de Simon, Critèria ha tornat a invertir en empreses industrials, tal com ja havia fet anys abans. Després es va despendre de la majoria de participacions perquè des d’Europa tenien l’ull posat en la solvència de les caixes d’estalvis espanyoles i les noves normes comptables internacionals exigien una capitalització molt més elevada que la que inicialment tenia Caixa de Pensions.
La implicació industrial en forma de participacions accionarials de Critèria és en realitat la notícia econòmica important d’aquests darrers mesos. Puig, acabada de sortir a borsa -i una de les grans empreses catalanes que no va traslladar la seu- ha estat una de les primeres inversions de la nova etapa. Ara mateix, hem sabut de l’entrada de Critèria a Veòlia, la matriu d’Agbar. Sembla que Simon s’hagi tret l’espina que tenia clavada per haver perdut la independència d’Agbar, tradicionalment participada pel grup Caixa.
De veritat ha tornat la Caixa? Ja hem vist que no ben bé. De veritat que se n’havien anat? No, tampoc
Finalment, només cal recordar que el gran cavaller blanc, Isidre Fainé, farà al juliol 83 anys. És lògic pensar que, al seu brillant full de serveis per fer de la Caixa de tota la vida un gran operador financer i econòmic espanyol, no tingués ganes que hi figurés que això havia estat possible gràcies a transvestir totalment d’espanyolisme la seva entitat.
Una conclusió final
De veritat ha tornat la Caixa? Ja hem vist que no ben bé. De veritat que se n’havien anat? No, tampoc. De veritat que les altres grans empreses tornaran? Potser algunes. Dependrà molt del que faci CaixaBank. De veritat és més important que el Sabadell continuï com a banc independent que tot aquest sidral del grup Caixa? Sí, definitivament, sí.