Cada dia que obrim el diari, Donald Trump hi és present. L'arribada del nou president a la Casa Blanca ha suposat un veritable terratrèmol a escala internacional a causa de la seva amenaça d'imposar aranzels a tot arreu. Malgrat que l'advertència de moment no ha passat d'unes tarifes del 10% als productes xinesos i d'un 25%, ja retirat, als productes canadencs i mexicans, la seva carta de presentació no pot ser més evident: sota la seva administració, els Estats Units preparen un canvi de política comercial. Consegüentment, tal com es va concloure a jornades com el Beyond Catalonia o el Congrés Eurecat, la globalització ha mort. Amb la caiguda del multilateralisme, doncs, és adient preguntar-se quin paper tindrà l'Organització Mundial del Comerç (OMC), una institució judicial que van impulsar els EUA l'any 1995 amb la idea de regular el comerç internacional i que des de l'administració de Barack Obama ja estava ferida de mort.
Però per entendre el present, cal saber què va ocórrer durant el passat. A mitjans dels anys 90, el globalisme semblava un fenomen impossible de frenar. Aleshores, el comerç internacional havia passat de representar un 20% sobre el PIB a un 60%. D'aquesta manera, grans economies com els Estats Units, llavors presidida pel demòcrata Bill Clinton (1993-2001), van liderar la creació d'una institució de caràcter arbitrari que serviria per administrar l'activitat internacional. Així va néixer l'OMC, a partir d'un acord tàcit de no imposar aranzels ad hoc i d'implantar un tauler de joc que facilités acords comercials entre diferents països.
L'escenari geopolític d'aquell moment era ben diferent de l'actual. La Xina no era una superpotència que amenaçava la supremacia dels Estats Units i, de fet, a la Casa Blanca es percebia com una gran oportunitat per fer negocis. Així doncs, el president George W. Bush (2001-2009) va aconseguir que el gegant asiàtic s'obrís al capitalisme i s'unís a l'OMC. Durant la següent dècada, tot va transcórrer amb relativa normalitat: es van desenvolupar cadenes de valor globals, amb fàbriques a diferents punts del planeta i l'hiperglobalisme va consolidar-se. Per la seva banda, l'OMC va guanyar força credibilitat en resoldre disputes comercials amb certa independència.
Els bloquejos d'Obama, el primer pas
Durant el primer mandat d'Obama (2009-2013), però, l'alegria va transformar-se en preocupació. L'adhesió a l'OMC va traduir-se en un creixement exponencial de la Xina. El president Hu Jintao va beneficiar-se d'avantatges com la caiguda dels aranzels per exportar massivament productes manufacturats, al mateix temps que va ignorar les prohibicions d'ajuts industrials que afectessin la competència internacional. L'OMC no va castigar aquesta conducta, i la Xina va aprofitar per impulsar ajuts estatals a sectors estratègics com l'energia o la tecnologia. Alhora, van ser acusats de violar la normativa de propietat intel·lectual diverses ocasions i van obligar a companyies que volien operar al país a col·laborar amb firmes xineses per afavorir-se de la transferència del coneixement.
Els Estats Units havien despertat a un gegant adormit. L'espurna definitiva va ser la restricció de terres rares per part del govern de Jintao. Per a Obama ja no hi havia cap dubte: l'objectiu de la Xina era treure'ls la posició capdavantera al sector tecnològic, i per aquesta raó els asiàtics no volien cedir un material clau per a fabricar dispositius. Tot plegat va derivar en dues accions. La primera, diverses demandes al tribunal de comerç mundial. I la segona, l'Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica (TPP). Amb aquests pactes bilaterals, Obama va abandonar el multilateralisme i va sortir-se del tauler de l'OMC per primer cop per aliar-se comercialment amb 11 països de la regió d'Àsia-Pacífic. D'aquesta manera, podria fixar la seva pròpia normativa comercial. I evidentment, entre aquests estats escollits no es trobava la Xina.
Després que la Xina s'aprofités de l'OMC, Obama va bloquejar l'Òrgan d'Apel·lació i va forjar aliances fora d'aquest organisme; l'esperit inicial va esvair-se
Aquests moviments van ser el punt de partida de l'esmena a la totalitat que va presentar Trump anys després. Obama, però, no es va aturar aquí i va imposar forts aranzels antidumping. Entre ells, un del 35% sobre els pneumàtics xinesos. Segons el president demòcrata, la importació en massa d'aquest producte des de la Xina estava provocant pèrdues de llocs de treball al mercat laboral nord-americà. A més, es van frenar molts projectes multilaterals, és a dir, aquells que donaven sentit a l'OMC.
Amb tot, durant la seva segona legislatura (2013-2017), Obama va fer el pas definitiu. Va ser l'any 2016, quan va vetar un jutge, Seung Wha Chang, el qual considerava especialment perjudicial per als interessos nord-americans. Va esdevenir el primer bloqueig estatunidenc a l'Òrgan d'Apel·lació, però no l'únic. A partir d'aquell moment, el poder resolutiu de l'OMC va minvar amb força i l'esperit inicial d'igualtat de condicions va esvair-se completament.
Trump, la bomba de rellotgeria definitiva
Si bé Obama va mostrar-se dur amb l'OMC, Trump (2017-2021) va ser absolutament implacable. No només va amenaçar d'abandonar la institució, sinó que va continuar amb el llegat del seu predecessor i va intensificar el bloqueig d'Obama el 2019, fins al punt que aquell mateix any l'OMC no va disposar de prou jutges per continuar operant al ritme requerit. Entre altres coses, ja no era possible que els països poguessin apel·lar les resolucions emeses.
El següent pas era previsible: ignorar les sentències de l'OMC. L'escalada d'aranzels entre Washington i Pequín va derivar en diferents denúncies davant de l'organisme regulador, que va pronunciar-se a favor de la Xina. Els Estats Units, però, van fer cas omís i van mantenir les seves tarifes anticompetitives, donat que no van prendre's seriosament que l'entitat encara considerés el gegant asiàtic com un país en vies de desenvolupament. A aquestes altures, Trump ja veia la creació de l'OMC com "el pitjor acord comercial mai assolit" pel govern nord-americà i va optar per desatendre totes les seves notificacions.
Ni Trump ni Biden van aixecar el bloqueig d'Obama a l'Òrgan d'Apel·lació de l'OMC, un fet que ha destruït l'autoritat del tribunal de comerç internacional
Així doncs, Trump va aconseguir imposar la seva voluntat sense conseqüències gràcies a un subterfugi inclòs a la normativa de l'OMC: la seguretat nacional. A partir d'aquesta salvaguarda, els Estats Units podien ignorar les resolucions del regulador i imposar, entre altres, grans aranzels a l'acer i l'alumini importat de la Unió Europea (UE) o a altres productes europeus arran del conflicte competitiu entre l'estatunidenca Boeing i l'europea Airbus. Unes tarifes que l'administració de Joe Biden va mantenir, igual que el bloqueig del ja famós Òrgan d'Apel·lació. Segons el president demòcrata, el tribunal mundial necessitava "reformes estructurals" abans d'aixecar el veto. Mai va acabar de concretar-ne cap, i només va mostrar pietat a l'hora d'acordar l'exempció de patents a les vacunes de la covid-19, l'any 2022.
2025: sobreviurà l'OMC?
Amb el retorn de Donald Trump, el gran enemic de l'OMC, sembla complicat que les perspectives de futur millorin. Al capdavall, el segon mandat del republicà promet encara més aranzels que la seva primera etapa. Evidentment, tot plegat fora del tauler de joc que es va crear l'any 1995. Ara per ara, el paper del tribunal del comerç mundial ha quedat reduït a un testimonial.
Recentment, la directora Ngozi Okonjo-Iweala, va expressar la seva preocupació per les tarifes que prepara la Casa Blanca a tort i a dret i va comparar la fotografia actual amb la de la Gran Depressió dels anys 30, quan es va impulsar la Llei Smoot-Hawley. Okonjo-Iweala xifra en "dobles dígits" les pèrdues del PIB mundial i alerta de "conseqüències catastròfiques".
Morirà l'OMC d'aranzels o algú salvarà l'últim vestigi que roman de l'hiperglobalització del segle passat?
De moment, Trump ha frenat els aranzels del 25% als productes del Canadà i Mèxic després que els governs d'aquests dos estats acceptessin reforçar la vigilància a la frontera. A més, les tarifes contra els productes xinesos ha estat del 10%, és a dir, molt lluny del 60% que va prometre en campanya. En qualsevol cas, un increment suficient perquè el govern de Xi Jinping hagi portat el cas davant de l'OMC i hagi anunciat contramesures. Ara bé, ha quedat palès que denunciar les mesures estatunidenques davant del regulador mundial del comerç fa anys que no té cap efecte. Per tant, la pregunta que cal fer és: morirà l'OMC d'aranzels o algú salvarà l'últim vestigi que roman de l'hiperglobalització del segle passat?