Amb 39 anys, Víctor Falguera (Lleida, 1985) ha tingut temps per fer de tot: és enginyer agrònom, té dos doctorats (en Ciència i Tecnologia Agrària i Alimentària per la Universitat de Lleida i en Enginyeria i Tecnologies Avançades per la Universitat de Barcelona), va ser alcalde d'Albatàrrec (Segrià) entre 2013 i 2018 i fundador de tres empreses agroalimentàries (E-Stratos, Inaptek Automation i Akis International). Ara, però, el seu repte és convèncer el Govern que la reindustrialització del territori només té un camí i un futur: la bioeconomia. Per això, coordina des del desembre del 2023 el Hub de la Bioeconomia de Catalunya (BioHubCat), una entitat que serveix de nexe entre l'Administració i les empreses del sector.
"Bioeconomia és industrialització". De quina manera es porten aquests dos conceptes?
Amb tota la compatibilitat del món. Per definició, la bioeconomia és la generació de valor econòmic a partir de matèria orgànica renovable. Parlem de transformar la matèria orgànica que avui dia té menys valor a Catalunya: els subproductes de la indústria alimentària, les dejeccions ramaderes o la biomassa forestal, que no té uns usos molt clars i molt directes. Agregar valor implica transformar. És a dir, si pensem en un préssec o una poma, el producte té un valor en si mateix. Però el subproducte d'aquestes mateixes cadenes de producció sí que s'ha de transformar, perquè inicialment no té valor.
Potser sona una mica provocador, però hem de tenir molt clar el següent: quan es formulen les estratègies de bioeconomia, habitualment es posa el focus en aquesta matèria primera que no té valor i que es vol transformar per agregar-li valor. Però no es té tant en compte el procés o el mercat. Perquè les cadenes de valor funcionin s'ha de tenir tot. Amb l'estratègia de la bioeconomia de Catalunya volem atacar aquestes cadenes de valor menys desenvolupades i que més necessiten la fase d'industrialització. Per això diem que per parlar de bioeconomia s'ha de fer en termes d'industrialització. A més, crec que en part és convenient perquè la industrialització està de moda a Catalunya.
Quins elements formen la bioeconomia?
Són els que defineixen qualsevol classe de cadena de valors. Si mirem la definició d'empresa, veurem que és una entitat que transforma uns recursos en uns productes a través d'un procés productiu i que satisfà les necessitats d'un consumidor. Per tant, què necessites amb aquesta equació? Doncs precisament això: matèria primera, un procés productiu i un mercat que apreciï les característiques que té el producte per satisfer les seves necessitats.
I les empreses de Catalunya tenen clar ara mateix el concepte de bioeconomia?
Hi ha moltes empreses a Catalunya en l'àmbit de la bioeconomia. És veritat que hi ha una part important de la feina que consisteix en la conscienciació dels clients finals, dels compradors d'aquests bioproductes, perquè apreciïn el valor que té comprar un producte que no està fet amb fòssils no renovables, sinó amb recursos renovables. Des del punt de vista de la mateixa indústria ens fa falta un pas endavant a l'hora d'apostar per aquests processos de valorització.
No és un terme senzill. En el cas d'un periodista, seria el mateix que jo et demani una feina de dissenyador gràfic. Segurament tothom pensa que hi ha certa relació entre el periodisme i el disseny gràfic, encara que evidentment no és el mateix, perquè el know-how ja és diferent.
"En 20-30 anys serà difícil d'acceptar que hi hagi molts productes fets amb matèria primera no renovable"
Per tant, podem dir que la bioeconomia és un terme més de futur que de present?
No hi ha aquesta sensació. En aquest procés hi ha tecnologies que estan madurant molt ràpidament. Pensem, per exemple, en convertir dejeccions ramaderes en biofertilitzants, que és un sector i un camp que ha avançat molt ràpidament els darrers anys. O en el biogàs. Ara tenim el Pla del Biogàs de Catalunya, que també farà que les plantes i el sector del biogàs avancin molt ràpidament els pròxims anys. Parlem de bastant curt termini.
D'altra banda, hi ha tecnologies i processos de valorització que encara els falten madurar una mica tecnològicament i necessitaran una fase d'incubació més llarga. És a dir, en determinats sectors sí que es pot parlar de futur. Però si ens posem en l'àmbit de la demanda, aquesta qüestió és equivalent a preguntar-nos amb quina rapidesa hem de fer la transició per ser més sostenibles. O qui l'ha de fer. Totes les indústries i sectors econòmics estan sotmesos a aquesta pressió per ser cada vegada més sostenibles. Per tant, aquesta transició l'ha de fer tothom.
Tots els sectors de l'economia faran aquesta transició?
Sí, l'acabaran fent. Si ens plantegem com seran les coses d'aquí 20-30 anys, segur que serà difícil d'acceptar que hi hagi molts productes fets amb matèria primera no renovable.
"Com a país, ens hem de preguntar quin paper volem jugar: volem ser proveïdors de matèria primera i compradors de bioproductes o volem tenir també la indústria?"
Amb quina velocitat es farà, doncs, aquesta transició? Hi ha casos com el sector de l'automoció que consideren que no hi ha una estructura ben treballada per passar al model elèctric, malgrat les pressions dels diferents organismes.
Portar les solucions a la pràctica depèn de molts factors. La feina que fem nosaltres consisteix en part a identificar quines són les barreres i a intentar proporcionar mecanismes per superar-los. És veritat que en determinats tipus d'indústria aquests obstacles són més importants. Necessitem, com en qualsevol mena de procés productiu, una concentració de matèria primera suficient perquè la viabilitat econòmica del procés estigui garantida. Això no és fàcil en tots els sectors. Si tots els mercats estan sotmesos a aquestes pressions i tots els sectors han d'acabar comprant matèries primeres d'origen renovable, les hauran d'anar a buscar allà on es produeixin.
I això és viable?
I tant. Poso un cas: fa uns dies vam tenir la visita d'una delegació de persones de diferents ministeris de cinc països llatinoamericans, coordinats per l'Institut Interamericà de Cooperació per l'Agricultura. Un dels exemples que ens explicaven és que a Llatinoamèrica, el país que està liderant la indústria dels bioplàstics és Paraguai. Si et fan aquesta pregunta no l'haguessis encertat ni a la desgràcia. Com expliques això? Per una pressió normativa. Ha estat el primer país de Llatinoamèrica que ha prohibit els plàstics d'un sol ús i això ha fomentat el desenvolupament de la indústria. Hi ha mecanismes que poden forçar. La indústria de l'automòbil, a la que fas referència, probablement, quan expliquen això, va molt en aquesta direcció. Hi ha una empresa catalana que està fabricant elements que s'integren als interiors dels cotxes a partir de material orgànic renovable i no amb plàstic procedent de petroli. I els està funcionant molt bé, i tenen demanda, i cada dia en tenen més.
O sigui, totes les indústries estan en aquest procés.
Exacte. Si es mira l'esquema tradicional del cicle de vida de les indústries: fase d'introducció, creixement, maduresa i declivi, el món de la bioeconomia està en fase d'introducció. Està tot molt verd a escala industrial. El que hem de pensar com a país, en global, és quin paper volem jugar. És a dir, volem fer aquesta transició? Perquè això passarà a tot el món i tots els sectors la faran. I, què volem ser? Compradors de bioproductes en altres mercats?
Hi ha cadenes de supermercats a Catalunya que estan comprant en altres països mediterranis les bosses que ens donen, que són fetes a partir de matèria orgànica que nosaltres aquí també tenim. Ens fa falta la baula del mig de la cadena de valor i garantir a qui es posi amb això que el mercat és suficient i que li sortiran els números. I ens cal, a vegades, el know-how industrial per poder fer determinats tipus de processos. Per tant, és un tema d'articulació de la cadena i de pensar com a país quin paper volem jugar: si volem ser proveïdors de matèria primera i compradors de bioproductes o volem tenir també la indústria.
Si volem crear una aposta de país, des d'on s'ha d'impulsar?
Seré molt contundent: el protagonisme i el paper rellevant ha de ser de les empreses. Al final, són els actors del sistema econòmic, independentment de la mida o de si són autònoms. Per tant, el rol de la resta és de facilitador. Tothom ha de fer la seva part de la feina, i aquesta acció ha d'estar coordinada. Hem de tenir molt clara l'aposta a partir del que hi ha a Catalunya, saber quins són els processos de transformació que poden donar més valor afegit més ràpidament i quines iniciatives serveixen com a exemple. Ara estem en aquesta fase: promovem iniciatives que executa la indústria, és a dir, l'empresa.
Nosaltres, en la nostra tasca d'acompanyament, estem accelerant per crear àrees industrials especialitzades en què les empreses que processin matèria orgànica tinguin unes condicions d'encaix normatiu i d'avantatge competitiu que no tenen amb altres àrees industrials. Això és un exemple d'una acció que s'ha de promoure des de l'Administració.
I què diu el Govern? S'ha establit un full de ruta per a la bioeconomia?
Amb el primer Pla d'Acció 2022-2024 es van establir quatre àmbits de treball prioritaris. El primer, la valorització de la matèria orgànica que procedeix dels ecosistemes forestals. Aquí, l'enfocament és que no s'ha d'aprofitar només matèries com la fusta, sinó tot el que ens dona el bosc. El segon àmbit són les dejeccions ramaderes, amb la idea de fer aprofitaments energètics, materials i altres processos per extreure components i després transformar-los. El tercer punt és el dels subproductes de la indústria alimentària, els quals molts cops tenen destins de baix valor afegit, encara que tenen una qualitat que en molts casos és la mateixa que la del producte principal que obté la indústria alimentària. O sigui, es poden fer aprofitaments diferents. I el quart àmbit de treball és un calaix anomenat paisatges agroforestals resilients, que té com a objectiu mantenir i potenciar els mosaics agroforestals. És a dir, que pugui haver-hi una activitat econòmica que coexisteixi i aprofiti aquestes àrees forestals, a més de continuar explotant la producció agrària.
Ara estem treballant en un nou Pla d'Acció 2025-2027, en el qual aquests quatre àmbits continuaran sent prioritaris, encara que amb algun reenfocament.
"No estem satisfets amb les inversions, estem empenyent per tenir cada cop més en l'actual etapa preindustrial"
I esteu satisfets amb les inversions que s'han fet? Són suficients per arribar als objectius?
No. De fet, en molts àmbits encara estem en una fase prèvia a la inversió. El nostre objectiu és molt clar i se centra en l'àmbit de la inversió industrial. Per poder arribar fins aquí, però, qui posi els diners ha de tenir una viabilitat damunt de la taula. En molts àmbits, els nivells d'inversió que tenim encara és petit. Estem invertint en instal·lacions que processen i produeixen volums relativament baixos per una qüestió de calibrar el risc. És el pas previ a fer grans inversions. No estem satisfets, estem empenyent per tenir cada cop més inversions en aquesta etapa preindustrial i que les que surtin bé puguin tenir les condicions perquè es donin inversions a escala industrial.
Amb el canvi de govern, no ha experimentat el panorama una transformació significativa?
No, però tothom a l'esfera política té molt clar que aquest és el camí i que Catalunya ha de liderar aquest procés. Fins i tot, des del punt de vista del desenvolupament de les tecnologies que fan falta per aquests processos, s'ha de fer un pas endavant i ser creadors de valor des de la base. Tots els acords que han hagut de passar per les administracions relatius a la bioeconomia sempre s'han aprovat per unanimitat. Però no estem en una economia dirigida, com passa a la Xina, i la tecnologia que ens fa falta encara no està disponible. S'han de cremar les etapes, i porta temps tenir matèria suficient i prou concentrada en un punt concret del territori on es pugui muntar una indústria.
Parlem dels referents. Som conscients del que s'està duent a terme a Europa?
Estem molt pendents. Els últims anys hem fet un esforç per anar a conèixer alguns dels ecosistemes que són especialment rellevants per nosaltres, com ara Països Baixos i Bèlgica. La seva experiència es construeix sobre una base industrial i una capacitat comercial molt potent. Per nosaltres, aquest és un exemple d'on hauríem de ser capaços d'arribar a llarg termini. D'aquell viatge recordo que un dels empresaris que m'acompanyava em va dir: "et vam encomanar anar a visitar un referent que per nosaltres pogués ser inspirador, però potser t'has passat de frenada, perquè els veiem tan lluny que ens costarà molt arribar a aquest nivell". Crec que podem adaptar mecanismes seus, però també hem de tenir en compte que el seu camí l'han recorregut al llarg d'unes quantes dècades.
Hi ha un altre cas interessant que és Dinamarca, el gran rei del biogàs a Europa. I l'altre exemple que és molt interessant per nosaltres des del punt de vista de l'organització de l'ecosistema és Irlanda. La seva estratègia nacional és de les més noves d'Europa, però han començat a jugar molt ràpid. Ja estan liderant projectes importants a escala industrial, molts dels quals se centren en valoritzar el que més tenen. Bàsicament, el que més tenen a Irlanda són dues coses: herba i subproductes de la cadena de valor de la llet. Sobre aquests dos productes estan construint les seves biorefineries.
"Ens fa falta fer un pas endavant. La nostra política industrial ha de ser més ambiciosa des del punt de vista territorial"
I a Catalunya, de quins ingredients disposem per poder ser exitosos?
Tenim una tradició industrial important. La nostra indústria agroalimentària és la font de molts productes valoritzables i està molt ben posicionada al món. A més, l'estructura de l'Administració ha demostrat que és permeable a entendre que hi ha determinades coses que s'han de fer diferents per facilitar aquests procesos. Finalment, tenim una capacitat d'adaptar ràpidament instruments i tecnologia d'altres llocs del món.
Ara bé, ens fa falta cultura de col·laboració entre empreses. Aquest és un tema bastant crític, perquè moltes vegades, quan fem l'anàlisi de què podem fer amb el subproducte d'una indústria agroalimentària a Catalunya, arribem a la conclusió que el procés no és viable perquè la dimensió és massa petita. També ens cal una mica de musculatura pel que fa al know-how industrial per fer determinades coses, malgrat que tinguem la base. I un últim tema: molta de la matèria orgànica renovable que pot ser valoritzada la tenim en àrees del territori on hi ha poca industrialització. Ens fa falta fer un pas endavant. La nostra política industrial ha de ser més ambiciosa des del punt de vista territorial.
I des del BioHubCat, us adoneu de si s'estan fent els moviments necessaris?
Nosaltres existim per fer de connector entre adminstracions, empreses, centres tecnològics... És la nostra funció principal. Per tant, estem fomentant aquests moviments. L'altra tipologia de funcions és ajudar a que es creïn les condicions perquè les bioindústries es puguin desenvolupar, que sí que toca més el tema administratiu, perquè és la seva competència. El tema de les àrees industrials especialitzades, per exemple, ho han de promoure inicialment els ajuntaments, però no ho poden fer sols. La Generalitat ha de donar cobertura a través dels departaments implicats en el procés.
Quina tasca realitzeu des del BioHubCat?
A nosaltres ens contacten empreses que volen implantar una activitat i tenen dificultats. És lògic, perquè els tipus d'activitats vinculats a la bioeconomia tenen característiques noves. És a dir, el tècnic d'un ajuntament petit, quan llegeix el projecte ho troba molt estrany, perquè mai ha autoritzat una cosa similar. Posem un exemple: les granges d'insectes. Tenen unes característiques molt determinades, i això requereix un suport per entendre-ho. Nosaltres el proporcionem: expliquem el procediment i la viabilitat del projecte, ho fem a partir de precedents que demostren que normativament hi ha un encaix.
Per poder fer tot això s'ha de moure l'Administració, i durant aquests mesos m'estic trobant que tothom està per la labor i és permeable. La conseqüència pràctica de tot plegat és que si hi ha una tipologia d'activitat a la qual no trobem com donar-li cobertura jurídica, és equivalent a dir que a Catalunya no la volem. I no ens interessa dir això, per això busquem un encaix de qualsevol manera. Per aquesta raó, alguns processos són lents, tot i que ens estem ensortint.
Al teu article a VIA Empresa vas mencionar que la bioeconomia generava 625.000 llocs de treball a Catalunya. Quins són?
Cal dir que qui defineix la metodologia d'aquesta estimació és, sobretot, el Joint Research Center de la Comissió Europea. Quan parlem d'aquests 625.000 llocs de treball, s'inclou tota la gent que treballa en agricultura i indústria alimentària, àmbits que també es tenen en compte per calcular la producció i el Valor Afegit Brut (VAB). Aquests són els perfils clàssics. D'altra banda, les xifres són més modestes a l'altra cantó de la bioeconomia. Parlo de la part dels processos més innovadors de valorització d'aquella matèria orgànica que a dia d'avui encara no té valor. Al final, aquest és el focus que ens interessa, i malgrat que les dades siguin molt més petites en producció i ocupació, són les que pensem que tenen més potencial.
Per què?
Perquè si parlem de generar un valor afegit que a dia d'avui no hi és, això també es fa a través d'aquesta industrialització que parlàvem abans i, per tant, de crear llocs de treball de més valor afegit. Per exemple, a les biorefineries necessitem professionals que tradicionalment hagin treballat a la indústria química. Els demanem que facin una reconversió i s'adaptin a fer funcionar processos específics per a matèria orgànica.
Segons el teu article, les estimacions de la Unió Europea parlaven d'un milió de llocs de treball a les biorefineries.
Al final, el concepte de biorefineria no és res més que una fàbrica que processa matèria orgànica. Què és una refineria en el sentit clàssic? Doncs una indústria que agafa una matèria primera que té molts elements i molts components, que és el petroli, i separa els seus elements per donar-li un ús específic a cadascuna de les fraccions. Una biorefineria és el mateix, amb la diferència que es processa una matèria orgànica que en aquest cas és renovable, no com el petroli.
"La nostra ambició és integrar la bioeconomia en especialitats diferents: des d'enginyeries fins a biotecnologia, però també en economia i ciències socials"
I no seria més fàcil formar directament els treballadors d'aquestes indústries a les universitats, en lloc de reconvertir professionals?
Quan es tracta de noves necessitats de formació, les empreses normalment defineixen el que necessiten avui. Ja hi ha uns dèficits que se solucionen normalment via formació complementària als professionals i que les empreses ja tenen. Normalment, són formacions de durades més curtes. Si mirem al futur, la batalla passa inicialment per incorporar els conceptes de bioeconomia en diferents carreres que ara ja existeixen. La nostra ambició és que s'entengui que això no només ha de passar a les feines més vinculades a la indústria, sinó que són conceptes que s'haurien d'intentar integrar en especialitats diferents: des de diferents tipologies d'enginyeries fins a temes vinculats a la biotecnologia, però fins i tot en el camp de l'economia i de les ciències socials.
Es pot ensenyar bioeconomia en una carrera de ciències socials?
Els paràmetres sobre els quals es treballa en bioeconomia no són sempre els mateixos que en el cas de les disciplines clàssiques. Per exemple, és lògic entendre que si es vol fomentar un procés productiu que està en un nivell de maduresa bastant baix, els temps que es necessitaran són més llargs per obtenir un retorn financer. Algunes universitats d'Europa s'estan aproximant a incloure aquests conceptes i són les que estan liderant les metodologies per posar en marxa alguns instruments, com ara financers de suport, que necessiten unes regles del joc diferents.
Llavors, si el Govern ja està conscienciat i el tema ha arribat a les aules, quin paper hauria de jugar la bioeconomia a Catalunya en 10 anys?
Em remeto als objectius. Més enllà de xifres macroeconòmiques, m'interessa veure quins són els sectors que poden funcionar millor. No ho podrem liderar tot, ni serem bons en tot. De cara al 2030, estem en fase de dibuixar quins sectors estaran millor posicionats, un cop ja tenim instal·lacions industrials i generació de valor afegit.