“No és el mateix fer artesania que fer treballs manuals”. Aquesta frase tan contundent i reveladora la diu Sara Sorribes, l’enèrgica artesana que ara dirigeix el taller Vidrio Sorribes. Acaba de ser reconeguda amb el Premi Artesania del Centre d’Artesania del País Valencià i no pot ser més feliç. Aquest món d’empreses xicotetes i d’elaboracions amb cures i estima també sofreix les crisis econòmiques i l’ha afectat la pandèmia, però podríem dir que no tant com a altres sectors perquè la seua xicoteta mida els permet més flexibilitat i marge de maniobra, orientar-se cap a on donen els números. Però sobretot, perquè la tradició és la seua força per mantenir-se drets i lluitar per salvar un negoci que és més que un negoci. Ho hem dit: és artesania. Escoltem les reflexions d’alguns dels artesans que han estat reconeguts en la present edició d’aquests premis valencians.
Vidrio Sorribes ha complit enguany el centenari, i ho ha fet per la porta gran: com dèiem, ha guanyat el Premi Artesania, el principal de la convocatòria. La va crear l’avi de l’actual gerent en 1920 en un context sanitari que en sona molt hui dia: vivien en plena pandèmia de la grip i va crear, de la nit al dia, una xicoteta empresa per fer vials per als laboratoris. Després el seu fill, José Sorribes, va obrir-se als articles de regal i a la il·luminació, quan va tenir el seu “boom” al País Valencià als anys 80.
El Premi Artesania, Vidrio Sorribes: “El secret és saber canviar”
La filla, Sara Sorribes, es va fer càrrec de l’empresa en un context personal gens fàcil: va morir el seu pare i s’acabava de divorciar. Així i tot, va tenir energies per fer un canvi, desterrar el catàleg (“m’avorreixen molt els catàlegs”, assegura) i treballar per projectes i incorporar la tècnica del fusing. Per inquietud, complementa amb Vidriada, una web-joguet (com ella mateixa afirma) on es dedica a vendre complements, arracades, collars, polseres, anells i penjolls. Treballa per a hotels, falles, restaurants i marques com Solan de Cabras, Coca-Cola o Alhambra. Tota aquesta passió ja es va veure reconeguda quan va guanyar el Premi Dona Artesana en 2015. Diu que aquest va ser per ella, però el d’enguany és, en realitat, un guardó per al seu pare i per al seu avi.
Els mesos del confinament, Sara Sorribes podia continuar treballant perquè va ser considerada activitat essencial, ja que encara treballa amb el sector sanitari. Diu que és el moment en què “més por” va passar de la seua vida, perquè temia pels seus fills en cas de contagiar-se, i els clients no deixaven de fer-li comandes. Això no vol dir que no la perjudicara el context des del punt de vista econòmic; tot el contrari. En març va tancar amb una facturació “brutal” de 40.000 euros; però el tancament dels hotels, un dels seus grans clients, va fer disminuir la feina dràsticament. Aleshores es va plantejar dues opcions: tancar i buscar feina o esperar. Això últim és el que va decidir, i “menjar arròs durant sis mesos” si feia falta per salvar el seu taller, la seua passió: “Quan em pregunten què és el més important de la meua vida, sempre dic que és el meu treball, encara que els meus fills es queixen! Adore la meua vida i la meua feina”.
‘Esperar’ no vol dir quedar-se de braços plegats: va buscar altres clients i ara treballa en projectes d’investigació, amb arquitectes que estan fent reformes i en exposicions, com una al Museu de Ciències Naturals de València o una altra a Palma de Mallorca. Diu que treballa 12 hores diàries i de tant en tant necessita l’ajuda, per hores, d’una col·laboradora autònoma per feines a les quals no arriba, com empaquetar o netejar el taller. Amb la crisi, també ha volgut apropar-se als seus clients: “La gent ja no vol unes arracades de 80 euros perquè no te les veuen amb la mascareta o perquè no poden permetre-se-les. Per això estic treballant ara una línia amb arracades de 20 euros. El secret de Vidrio Sorribes és saber canviar”.
Sara Sorribes: "Estic treballant ara una línia amb arracades de 20 euros. El secret de Vidrio Sorribes és saber canviar”
Sara Sorribes defensa que l’artesania ha de sobreviure creant “peces úniques i marcant la diferència”. La reivindica amb entusiasme: “Per mi, la paraula artesà és molt gran. S’ha de saber diferenciar entre qui és artesà i qui fa treballs manuals”. Recomana als artesans que col·laboren amb altres i apropar-se a les necessitats de la població més afectada econòmicament amb “productes a l’abast de la butxaca de tot el món sense baixar la qualitat”. Com s’aconsegueix això en un article artesà? “Fent un objecte que domines més, que tingues més controlada, que et requerisca menys temps i que tinga una taxa de trencament baixa. Faig joies que cada cop que vull fer una, se’m trenquen tres; eixes peces no es poden vendre barates”.
El premi Tradició, Piró Orfebres: tres generacions restaurant patrimoni
El Premi Tradició va distingir Piró Orfebres, un xicotet taller del centre de València que es remunta a l’any 1925. Va tancar per la Guerra Civil i va tornar a obrir a finals dels anys 40. Hui és gestionat per quatre néts del fundador -la tercera generació-, que van agafar les regnes en 2003 i van aportar coneixements adquirits als seus estudis de Belles Arts, Història de l’Art i Arts i Oficis. Fan creació de noves obres, rèpliques, conservació i restauració de patrimoni cultural i altres col·laboracions com escultures o attrezzo per a teatre.
Piro Orfebres
El seu principal client són, sobretot, les esglésies, que representen el 80% de la feina: restauraren i abrillanten objectes eclesiàstics com calzes o bàculs, que van perdent la seua bellesa per l’ús i el desgast. Treballaren, per exemple, amb la fundació de la Generalitat Valenciana La Llum de les Imatges. Pablo Piró diu que ara això “ha decaigut” i diu que la Covid-19 els ha afectat “moltíssim” perquè es van haver de quedar en casa amb el confinament i han hagut de sobreviure tres mesos “amb recursos propis i gastant el mínim”.
Conta que després han vist “un repunt” de les comandes que els permet mantenir-se i espera que aquesta crisi no siga com la de 2008, quan van haver d’acomiadar a un operari perquè les esglésies i xicotetes parròquies van veure menys donatius, i això es va traduir en menys treballs d’orfebreria.
El Premi Vanguardia, Simone Simons: “Productes de proximitat, no massius i de qualitat”
Parlem també amb la guanyadora del Premi Vanguardia, Simone Simons, una holandesa establerta a València i artesana de l’espart. Va aprendre l’ofici durant 10 anys fins que va decidir muntar l’empresa en 2010, començant com a “afició” que amb el temps, es va convertir en “professió”. Reflexiona que el valor de l’artesania és que ofereix “productes de proximitat, productes no massius i de qualitat, productes sostenibles i respectuosos amb el medi ambient i permeten conèixer a la persona que està darrere”.
Tot i que pensa que tot això està cada dia “més reconegut entre un públic”, creu que encara és una feina “poc valorada i reconeguda” en un context al qual la societat té un model de consum predominant de “comprar barat i rebutjar ràpidament”. La crisi actual l’ha fet perdre clients, però veu una part positiva: li ha regalat “temps per reflexionar”. Ven els seus productes principalment en fires especialitzades i també fa tallers amb museus, ajuntaments, escoles o associacions.
El Premi Innova, Birra&Blues: “A poc a poc la gent es fixa en el que compra”
En 2011 va nàixer Birra&Blues, una marca de cervesa artesana a València. Ho feia amb el primer Brew-Pub-Restaurant, on es pot menjar i degustar les cerveses que es fabricaven allà mateix. Primer comptaven amb quatre fermentadores per a 2.000 litres; hui ja tenen una capacitat de producció de 500.000 litres anuals. Dóna feina a tres persones de manera indirecta, i a quatre de manera indirecta. El seu CEO, David Frá, ens conta que l’obstacle més gran dels artesans és que tenen “pocs recursos” per fer-se conèixer i l’“accessibilitat a segons quins mercats és molt limitada”: “La poca difusió de la nostra feina i del valor que aportem és, potser, el nostre hàndicap més gran”. En canvi, assenyala com a punt fort “el canvi en els hàbits de consum”: “A poc a poc la gent es fixa en el que compra. Li agrada comprar una cosa de qualitat, amb matèries primeres i elaboracions cuidades, la proximitat”.
La crisi del coronavirus ha perjudicat l’hostaleria, per això, B&B ha vist abaixar les vendes al voltant d’un 60%: “El tancament de l’hostaleria ha desencadenat que la majoria dels xicotets distribuïdors als quals li venem hagen deixat de comprar perquè no tenen clients per vendre les nostres cerveses”. Els seus clients són, de fet, distribuïdors de botigues gurmet, de bars i restaurants, de gran consum i d’exportació (han arribat a països com la Xina i França).
Premi Imatge, Cervezas Althaia: “Un bon moment per a la revalorització dels productes artesans”
Un altre premi s’ha concedit a una xicoteta cervesera artesana, Cervezas Althaia, amb arrels a la Marina Baixa. De fet, a Altea és on es concentra tot el procés: de la molta del gra a la maduració final en ampolla. Hui ocupa a quatre persones: dues empleades i dues autònomes. La CEO, Mayte Pardo, valora que vivim “un bon moment per a la revalorització dels productes artesans, transmetre el missatge de què són productes fets amb cura i per professionals, fabricats amb els millors ingredients o materials i, a més, ajuden a enfortir el teixit socioeconòmic local”.
La cervesa Althaia | Cedida
Pel mateix motiu que B&B, han vist abaixar les vendes pel coronavirus. Els seus principals clients són l’hostaleria, però ara estan treballant en “ampliar la cartera” a establiments especialitzats; també fan, en menor mesura, venda directa a clients amb un perfil d’entre 25 i 30 anys, “amb interessos culturals i amants de la gastronomia”.
Als premis d’artesania del País Valencià es van presentar vora 90 candidates. També van resultar premiades Gemma Herrero Valls com a Nou Talent, de la Universitat Politècnica de València; i Verònica Palomares Langa, amb el Premi Dona Artesana. Ara s’exhibeixen els projectes dels guanyadors i finalistes al Centre d’Artesania de València.