Si vostès si fixen, Vietnam és un país de poques notícies. Quan jo era adolescent, les notícies eren diàries -ara hagueren estat al minut. La guerra fou inevitable. El comunisme, amb el suport de la Unió Soviètica, volia avançar sota el lideratge de Ho Chi Minh. Era el Vietnam del Nord que perseguia la unificació i lluitava amb Vietnam del Sud. Al final el comunisme va guanyar. El món -sobretot els mitjans, que sempre han destacat per ser antiamericans- va creure que havia guanyat la justícia, però el temps sempre posa les coses al seu lloc.
El 1993 només el 14% tenia electricitat a casa. Avui en té el 99,4% de la població. I l’esperança de vida avui és de 76 anys
Vietnam fou una monarquia oriental, és a dir, sofisticada i d’un enrevessament de dimensions considerables. Els francesos van dominar la situació durant el segle XIX i fins a la Segona Guerra Mundial, moment en què van arribar els japonesos van envair la regió. Després el nord es va rebel·lar contra el domini francès i la Guerra d’Indoxina va acabar partint el país: el nord i el sud. El sud va quedar sota la influència nord-americana fins que, com he dit, el nord (comunista) va fer la guerra per tal d’unificar el país: la Guerra del Vietnam, que va durar gairebé deu anys. Qui vulgui jutjar aquella època des de la perspectiva de bons i dolents cometrà un error. Es tractava de l’hegemonia d’un dels blocs, que va acabar guanyat l'URSS -encara que, com es va veure, deu anys més tard ho va perdre tot.
La primera sensació que hom té en arribar a Vietnam -jo vaig fer-ho per Saigon, que ara es coneix per Ho Chi Minh City- és la d’una mini-Xina. El país és endreçat i el desenvolupament ha estat constant d'ençà de la fi de la guerra. La implosió de la Unió Soviètica va fer que el seu comerç internacional girés la mirada cap als Estats Units. Actualment, aquells que van ser els enemics representen el 30% dels intercanvis comercials. Per tal que es facin una idea del volum, aquests intercanvis són, amb la Xina, gairebé la meitat. Són gent laboriosa, com tots els d’aquell subcontinent -Malàisia, Cambodja, Tailàndia, Myanmar, etc. Com els xinesos. Només requereixen, com tothom, estar ben governats -per això Filipines queda fora de la generació de riquesa. I els vietnamites, passant per alt les llibertats individuals i col·lectives, estan bastant ben governats. Els successius governs s’han focalitzat en el creixement i ho han aconseguit. La mitjana de creixement del PIB ha estat del 3% al llarg dels darrers trenta anys. La pobresa ha baixat fins a gairebé desaparèixer. La impressió que hom té és que la gent viu de manera enraonada, i ha millorat enormement. Això comporta la permanència del sistema. Ja se sap que la gent no vol xivarri quan les coses van bé. I és lògic. El 1993 només el 14% tenia electricitat a casa. Avui en té el 99,4% de la població. I l’esperança de vida avui és de 76 anys. Tot plegat confirma un fet que els occidentals obviem: abans de demanar llibertat la gent vol benestar. L’encaparrament de voler fer entrar el clau de la democràcia per la cabota, és un error.
Els vietnamites, passant per alt les llibertats individuals i col·lectives, estan bastant ben governats
La vida quotidiana ve macada pel benestar creixent i, en una primera etapa en la qual estan ara, l’autonomia de moviments ve liderada per la motocicleta. N’hi ha centenars, milers. Per tot arreu. Tenen el costum de situar-se davant del semàfor vermell com si fos la línia de sortida d’una competició. Un cop el semàfor es posa verd, el cafarnaüm és considerable: un gran soroll amb els motociclistes competint entre ells per arribar primers al següent semàfor, o vagin vostès a saber on. Les ciutats i els pobles són endreçats dins la modèstia. Les fastuositats no arriben als nivells de la Xina. El vietnamita és, com totes les races d’aquella zona, persona amable i riallera. Quan comet barbaritats i es troba en un entorn hostil, però, esdevé d’una gran violència -suposo que com tothom.
Un dels principals problemes socials que pateix el país és la corrupció. De totes maneres, val a dir que, com a mínim, i tal com també succeeix a Itàlia, ho reconeixen obertament -a diferència de nosaltres que ens pensem que som germànics o escandinaus. Per això em van sorprendre les afirmacions d’un alt funcionari amb el qual vam mantenir una reunió de feina i que ens va explicar els mètodes de control establerts pel govern central respecte a les províncies. La meva impressió va ser que, mentre no es demostri el contrari, els comitès locals del partit són sospitosos. És la conseqüència lògica dels règims dictatorials: la desconfiança. El que no vaig preguntar va ser pels càstigs aplicats en cas de corrupció: me’ls puc imaginar.
Per garantir que les coses es fan bé, el govern utilitza el conegut sistema de “plans quinquennals”. No vull dir que durin exactament cinc anys, però m’entenen. Es fixen projectes, objectius, amb una certa planificació i posant-se el repte de les dates -sistema que també utilitzen a França. És per això que el govern va fixar el 2020 determinats objectius per al 2045 amb un punt de la validació el 2030. Aquests objectius són:
- Continuar amb el creixement, amb col·laboració amb el sector privat.
- Invertir en el coneixement i formació de la població.
- Complir els acords internacionals sobre canvi climàtic.
- Promoure la bona governança.
Ja es veu que es tracta d’objectius que només una societat amb una suficient classe mitjana es pot fixar. El fet ve confirmat per les polítiques mediambientals. La jungla vietnamita és un tresor que comparteixen en aquella regió del món. I els vietnamites han decidit protegir-la. S’obtenen uns bons ingressos d’un turisme que busca l’ambient “eco”. La gestió de l’aigua també ha estat objecte de millores per la irrigació dels camps, ja que la població agrícola ocupa, encara, un terç de la població i genera el 14% del PIB.
Un dels principals problemes socials que pateix el país és la corrupció
Com es menja a Vietnam? Molt bé. La seva cuina s’assembla poc al que se serveix als restaurants vietnamites d’aquí. Com succeeix amb la Xina. De fet, com succeeix arreu -quan he provat un romesco elaborat lluny de casa he retrocedit espantat. La fascinació de la cuina vietnamita es troba als carrers, com a molts d’aquells països. Hi ha restaurants, certament, però un dels sistemes que funciona bastant bé és l’implementat a determinades zones urbanes -una mena de mercats- on les cuineres de casa preparen plats i es poden menjar allí mateix. Normalment al vespre. Aquest sistema, que també funciona a la Xina, dona accés a una cuina certa i suculenta, allunyada de les collonades que es deriven del turisme. El sistema també serveix per arrodonir els ingressos domèstics que, malgrat la millora del benestar, no són els nostres, ni de bon tros.
Quin futur li espera al Vietnam? Donat que és un país petit, haurà de fer atenció a no ser absorbit estratègicament per la Xina. Ja es manté vigilant, però les pressions augmentaran sempre que és un soci comercial principalíssim dels Estats Units. Per la resta, tot sembla que anirà avançant sense més entrebancs. La gent, al capdavall, vol que la deixin tranquil·la i no l’emprenyin. Sembla que ells hom han aconseguit, per ara.
Donat que Vietnam és un país petit, haurà de fer atenció a no ser absorbit estratègicament per la Xina
La bona lliçó és que dels antics enemics se’n pot fer socis. Amics? És difícil, però sí que es pot aprendre a conviure en pau tot comerciant. L’amistat, després de tants morts, necessita molts decennis. Si no, que ens ho expliquin a nosaltres!