Sovint es parla dels mercats financers com a quelcom abstracte, com un oceà de maldat que té com a únic propòsit de la seva existència fer-nos la vida més complicada. Segurament les característiques humanes que se li atribueixen són sobreres perquè allà regnen els interessos més que no pas la voluntat; no existeix el bé i el mal, i no són el resultat de la decisió d’unes poques persones, sinó que els mercats tenen vida pròpia en forma de monstre de reaccions imprevisibles que devora decisions individuals per acabar vomitant un comportament que és una barreja sovint difícil d’interpretar. Malgrat tot això -aquesta despersonalització que indiquem- sí que és cert que, lluny de conspiranoies i trames ocultes, hi ha alguns individus que tenen una capacitat d’influència molt notable sobre els mercats. En general, projecten aquesta ombra per dos motius: pel que han estat capaços de fer en el passat i també per la quantitat de diners que mouen i fan moure. Són els gran bruixots de les finances i tot seguit els presentarem.
El novaiorquès Ray Dalio (1949), fill d’un músic de jazz, va fundar la firma Bridgewater el 1975, després d’haver acumulat certa experiència treballant per a cases de borsa. Des de nen havia fet tota mena de feines (inclòs cadi a un camp de golf proper a casa seva o tasques domèstiques per a la comunitat de veïns) que li van servir per disposar de diners suficients com per experimentar amb les seves primeres inversions als mercats financers i també perquè se li despertés una curiositat obsessiva pel seu funcionament. Les beceroles de Bridgewater van consistir en oferir assessorament sobre divises i tipus d’interès a un petit nucli de clients que va anar creixent conforme el seus encerts augmentaven. El punt d’ignició per a l’encara petita firma Bridgewater es va produir amb l’entrada de McDonalds, el gegant de les hamburgueses, a la nòmina de clients. Més tard vindrien el Banc Mundial (1985) i la multinacional Kodak (1989). Aquestes primeres passes van empènyer Dalio a transformar una petita firma d’assessorament en el que avui dia és Bridgewater, el gestor de hedge funds més gran del món, amb 150.000 milions de dòlars a les seves mans; això sí, amb algun moment de ruïna total pel camí que va acabar esdevenint un gran aprenentatge per al financer de Queens. El mateix Dalio és el cap d’inversions de la companyia amb seu a Connecticut, però no el primer executiu, un càrrec que comparteixen Nir Bar Dea (amb post-grau a Wharton i ex-comandant de l’exèrcit israelià) i Mark Bertolini (amb àmplia trajectòria al sector de les assegurances de salut).
Dalio destaca perquè és un teòric dels mercats, un veritable guru per a milions d’inversors. El seu apostolat sobre l’alfa de les carteres ha creat escola
Però si per alguna cosa destaca Dalio, és perquè és un teòric dels mercats, un veritable guru per a milions d’inversors. El seu apostolat sobre l’alfa de les carteres, és a dir, la rendibilitat que va més enllà de la inèrcia del mercat i que és atribuïble a l’acció del gestor, ha creat escola. El vessant de divulgador és molt conegut, de manera que acumula milions d’exemplars venuts dels seus llibres (sobretot del titulat Principis), on va més enllà de les finances i gairebé es pot afirmar que entra en el terreny de l’autoajuda.
La notícia que Buffet ha adquirit accions d’una determinada companyia ja és suficient perquè un exèrcit de seguidors es llanci a fer el mateix
Un financer molt conegut del gran públic és Warren Buffet (1930), que fa ja dècades que va passar a la categoria de mite dels mercats amb el sobrenom de l’Oracle d’Omaha per la seva capacitat d’encertar-la amb les seves decisions d’inversió. És molt coneguda la seva austeritat proverbial, molt meritòria tenint en compte que acumula una de les principals fortunes del planeta. En el seu cas, la divisa a la que estarà sempre associat és aquella que diu que no hem d’invertir en res que no siguem capaços d’entendre, un procedir que segons sembla ha seguit de manera fidel durant les moltes dècades en què s’ha dedicat a invertir en els negocis més diversos. El seu vehicle inversor és la celebèrrima firma Berkshire Hathaway que, curiosament, inicialment era una empresa del sector tèxtil que va acabar adquirint en una de les seves operacions corporatives. La seva fama ha arribat a tal punt, que la notícia que Buffet ha adquirit accions d’una determinada companyia ja és suficient perquè un exèrcit de seguidors es llanci a fer el mateix, confiant en la capacitat d’anàlisi i l’olfacte de l’Oracle. A la seva cartera actual destaca amb molta diferència Apple, que capitalitza un més d’un 40% de la inversió total. Per darrere, un grapat de valors clàssics molt de l’estil de Buffet: Bank of America, American Express, Chevron, Coca-Cola o Kraft-Heinz. En total, una cartera valorada en uns 300.000 milions de dòlars (sense tenir en compte la liquiditat, que no és coneguda). Als seus noranta-dos anys continua, aparentment, al peu del canó, ocupant la llar que es va comprar el 1958 i cobrant únicament 100.000 dòlars anuals com a CEO de Berkshire Hathaway.
L’imperi BlackRock
Si hi ha una firma d’inversió que darrerament està de moda entre el gran públic, sens dubte aquesta és BlackRock. Juntament amb la seva germanastra Black Stone, acostumen a protagonitzar titulars de diaris per l’espai creixent que ocupen, la primera als mercats cotitzats i la segona en el private equity i el món immobiliari. L’any 1988, un grup d’extreballadors del First Boston encapçalats per Larry Fink (1952) van muntar el seu propi negoci de la indústria dels diners per aprofitar els coneixements i els contactes que havien acumulat treballant a la banca d’inversió. El suport financer per començar les operacions el van rebre precisament de Black Stone, amb qui van estar associats fins a començaments de la dècada dels noranta. La semblança entre totes dues denominacions no és pas casualitat. Mentre que la seva antiga empresa, el First Boston, va acabar en mans de Credit Suisse després de la crisi dels junk bonds, ells no van parar de créixer, fins arribar a les gegantines xifres d’avui dia, en què gestionen uns 10 bilions de dòlars dels seus clients. Una de les marques devorades per l’empresa en el seu afany de creixement va ser la clàssica Merril Lynch, que el 2006 va acabar en mans de BlackRock, una operació que a aquesta última li va servir per doblar el volum de recursos gestionats.
La visió de Larry Fink (BlackRock) que la rendibilitat ha d’estar per sobre de tot xoca sovint amb els que intenten que els grans capitals deixin de finançar determinades activitats, com per exemple, l’armament
De les opinions personals de Fink, les més conegudes són les que expressa a través de la carta anual que envia a accionistes i inversors, que no acostuma a passar gens desapercebuda. La seva visió que la rendibilitat ha d’estar per sobre de tot, xoca sovint amb les posicions de les plataformes que intenten que els grans capitals deixin de finançar determinades activitats (per exemple, segons algunes organitzacions activistes, la firma de la roca negra és la principal inversora del món en fabricació d’armament).
Amb BlackRock succeeix el mateix que veurem més endavant amb Vanguard: el seu pes a l’accionariat de totes les grans empreses del món (en general, al voltant del 4% i incloent els grans monstres americans com Apple, Amazon, Google, Facebook o Microsoft) els ha posat a la diana amb l’etiqueta dels “nous amos del món”, quan en realitat això no és del tot cert. No es pot negar que ser un dels accionistes principals de la majoria d’empreses cotitzades de tot el món els pot conferir un potencial d’influència molt rellevant sobre aquestes companyies, però el cert és que en el cas de BlackRock no sembla que la firma tingui una gran vocació activista, en el sentit financer del terme. Afegit a això, cal recordar que un dels productes que més èxit ha tingut d’aquesta companyia són els anomenats ETFs (Exchange Traded Funds, o fons d’inversió cotitzats), que són fons d’inversió, però amb vocació de replicar índexs o similars. Avui dia, la majoria dels inversors institucionals (les entitats financeres o asseguradores, per exemple) no acostumen a adquirir títols de renda variable al mercat, sinó que prefereixen fer-ho a través d’aquests ETFs, el que ha implicat que BlackRock hagi captat voluminoses sumes de diners gràcies a ells. Com que molts d’ells són rèpliques d’índexs, qui els gestiona -Larry Fink i la seva gent- no té llibertat per comprar o vendre títols de determinada companyia, sinó que ha de cenyir-se al que estableix l’índex en qüestió. Aquesta manca de llibertat incideix de manera directa en la seva capacitat d’influència sobre l’empresa on estan invertint; en altres paraules, hi ha més automatisme (fins el punt que molts cops el gestor és una computadora) que discrecionalitat. Tota l’explicació és replicable en el cas de Vanguard, que són precisament els reis de la “gestió passiva”.
Les dues bases de l’èxit rutilant de Vanguard han estat els ínfims costos de gestió que cobra als seus clients i la gestió passiva, dos conceptes interrelacionats
Quan Jack Bogle (1929-2019) va morir, ara fa només tres anys, va deixar a dalt de tot del món de les finances la firma que ell mateix havia fundat, Vanguard. Les dues bases de l’èxit rutilant de la companyia han estat els ínfims costos de gestió que cobra als seus clients i la gestió passiva, dos conceptes interrelacionats. La idea és que una gestió passiva pot ser fàcilment automatitzada, i això redunda de manera directa en una reducció dels costos, perquè cobra més un gestor humà que no pas una màquina. La fixació de Bogle pels índexs borsaris arrenca ja de quan era estudiant, en veure que sistemàticament els gestors de fons no eren capaços de batre les rendibilitats del mercat. Va poder posar en pràctica les seves teories el 1975, quan la firma per qui treballava, Wellington, li va permetre d’obrir una divisió de productes vinculats a índex, precisament sota el nom de Vanguard. Els inicis van ser molt decebedors, però Bogle va persistir i amb el pas dels anys es va fer un espai al mercat amb el que després s’ha conegut com a gestió passiva. Una altra característica del vehicle inversor de Vanguard, que el fa diferent a totes a les altres firmes que veurem avui, és que aquesta companyia és allò que els americans anomenen mutual funds, és a dir, fons on no hi ha un propietari, sinó que els únics titulars són els mateixos inversors. A banda dels fons d’inversió, una línia de negoci on s’han fet un gegant és en el producte que abans hem comentat, els ETFs, on ocupen el segon lloc del rànquing darrere precisament de BlackRock. Avui dia gestionen uns 8 bilions de dòlars.
George Soros també és molt conegut el seu perfil de filantrop, una activitat que practica a través de l’Open Society Fundation, amb la ha compromès donacions per valor de 32.000 milions d’euros
Si abans dèiem que Warren Buffet és un dels financers més coneguts del món, en el cas de George Soros (1930) hem de repetir l’afirmació, però afegint-hi que en el cas d’aquest hongarès arrelat als Estats Units també és molt popular per la seva suposada pertinença a totes les conspiracions imaginables. Des del Procés català, a la islamització d’Europa, passant per les primaveres àrabs o el Maidan ucraïnès, a Soros se li atribueix ser a la cuina de qualsevol moviment social disruptiu. El que sí és indubtable és que posseeix una fortuna grandiosa (al voltant dels 6.700 milions de dòlars, però ja molt laminada per les donacions freqüents i quantioses que realitza) i que el seu fons, Quantum Fund, és un dels més importants i influents del món.
George Soros controla Quantum Fund, un vehicle d’inversió que ha disposat de més de 25.000 milions de dòlars de patrimoni
Qui més qui menys ha sentit a parlar de la seva nit boja del 1992 -que ha passat a la història com el dimecres negre- quan va abatre la lliura esterlina després d’una lluita titànica contra el Banc d’Anglaterra, que intentava sense èxit mantenir la divisa dins del Sistema Monetari Europeu. El balanç per a Soros va ser d’uns 1.000 milions de dòlars de beneficis. La història d’aquest financer, sovint etiquetat com a especulador, comença al seu Budapest natal, que la seva família acabaria abandonant en acabat de la Segona Guerra Mundial. Després de cursar estudis al Regne Unit, va treballar a la banca de negocis americana fins a establir-se pel seu compte el 1969. El seu fons d’inversió inicial, anomenat Double Eagle, va evolucionar cap el que avui dia és Quantum Fund, el seu vehicle estrella que ha arribat a disposar de més de 25.000 milions de dòlars de patrimoni. A la darrera dècada, i per qüestions legals i de transparència, el fons s’ha limitat a gestionar els diners de la família, de manera que ja no hi romanen els inversors externs. També és molt conegut el seu perfil de filantrop, una activitat que practica a través de l’Open Society Fundation, amb la qual ha compromès donacions per valor de 32.000 milions d’euros.
Els bruixots de les finances encara no són tan coneguts com els futbolistes, però tenint en compte el seu pes creixent dins dels moviments financers mundials -que d’una manera o una altra ens acaben afectant- potser d’aquí no gaires anys veiem al quiosc guies de les principals figures com si fossin àlbums de cromos. I és que aquesta llista breu d’avui pot ser fàcilment ampliada amb molts altres noms sense baixar gairebé el nivell.