Després de la maratoniana cimera europea del cap de setmana, el Govern espanyol expressava la satisfacció perquè les ajudes europees no havien quedat condicionades per reformes en el sistema de pensions ni per liberalitzar més el mercat de treball. Hem de suposar que serà així i amb la revisió en curs del Pacte de Toledo i la derogació selectiva de la reforma del mercat de treball efectuada pel PP veurem fins a quin punt és cert. Tanmateix, tot fa pensar que tant en un cas com en l'altre, el pes de les subvencions i dels crèdits europeus es deixarà sentir en l'ambició i l'abast de les reformes.
El president Pedro Sánchez, però, no ens va dir res sobre l'augment de la pressió fiscal que ell mateix ja va reconèixer fa poques setmanes que era inevitable. Tots sabem que la pressió fiscal nominal que patim a Espanya és de les més altes d'Europa però la recaptació en relació amb el PIB és de les més baixes a causa de l'economia submergida i de l'exuberant arsenal de desgravacions i tractes especialment favorables gaudeixen grans empreses i grans fortunes. Veurem si tiren endavant la limitació de les desgravacions fiscals a les grans empreses i l'anunciat impost a les grans fortunes, entre d'altres. Tot fa pensar que, de forma explícita o implícita, Sánchez se'n va anar de la cimera amb una agenda fiscal oculta.
"Tot fa pensar que, de forma explícita o implícita, Sánchez se'n va anar de la cimera amb una agenda fiscal oculta"
El gran paraigua de la fiscalitat verda
La fiscalitat verda és un dels grans nínxols de gravamen que ofereixen moltes esperances als governants europeus, inclosa la Comissió Europea. Una Comissió que ara s'endeutarà per primer cop per finançar el paquet d'ajudes i que ha de cercar noves fonts d'ingressos. S'ha parlat d'ampliar l'impost sobre les emissions de carboni al transport aeri i al marítim i d'una taxa sobre plàstics no reciclats. I també de generalitzar la taxa digital i fins i tot una taxa sobre les transaccions financeres.
En aquest context, resulta difícil pensar que Espanya serà pràcticament l'únic país d'Europa on el manteniment de les autopistes i vies de gran capacitat anirà a càrrec dels pressupostos generals. A tot Europa, amb excepcions menors, com a Holanda, es paga peatge o vinyeta per circular per les vies de gran capacitat. Ara que també l'ha implantat Alemanya, tot i que amb força conflictes i limitacions, serà difícil mantenir la promesa que no es perllongaran els peatges que han començat a caducar i que es mantindrà la lliure circulació indiscriminada.
Els compromisos trencats del ministre Ábalos
Aquesta ha estat la promesa repetida pel ministre del ram, José Luis Ábalos. Precisament el mateix ministre que va negar que es concedissin compensacions a la nova Abertis per la caiguda de trànsit durant la pandèmia. Però tres mesos després, Ábalos ha estat desmentit pel BOE, fa pocs dies regulava les compensacions a les companyies de contractes de concessió d'autopistes adjudicats per l'Estat.
De fet, abans de la reclamació a finals d'abril, Abertis ja havia fet saber que a Espanya havia deixat d'ingressar 200 milions d'euros -i una quantitat similar a França- i, si ens hem de creure les xifres, aquestes es podrien doblar amb escreix si hi incloem tot el període de l'estat d'alarma. La Cambra, Cecot i el RACC – Foment i Pimec, no- han protestat per aquestes compensacions anunciades en forma d'enèsim allargament de peatges.
Cal recordar que l'explotació de les autopistes va ser el més gran negoci de tota la història de La Caixa. Tots els Governs espanyols van atendre amb indulgència les seves demandes d'allargaments i compensacions per millores o ampliacions. També no hem d'oblidar que s'han frenat, i continuen frenats, el desdoblament de la N-II i la connexió entre la B-30 i l'A-2 a Martorell per estalviar-se les compensacions pactades pel presumible descens de trànsit de peatge.
"L'explotació de les autopistes va ser el més gran negoci de tota la història de La Caixa"
L'octubre del 2017, la servil posició de la Caixa i de totes les empreses on participava va tenir molt a veure amb tots els favors deguts i amb la venda final a Florentino Pérez i Atlantia (controlada per la família Benetton) per prop de 4000 milions d'euros només set mesos després.
Tot i que Abertis feia temps que s'ha internacionalitzat i té concessions, no només a França, sinó a tota Amèrica, la meitat dels seus guanys provenien dels peatges a l'eix mediterrani i la vall de l'Ebre. A l'AP7 i l'AP2 els ingressos gairebé són nets, perquè les despeses de personal són mínimes i només cal afrontar el manteniment d'una inversió amortitzada de fa dècades.
La voracitat de Florentino i els malsons dels Benetton
Quan van adquirir Abertis a començaments del 2018, Florentino i els Benetton només podien xuclar la mamella de l'AP7 i l'AP2 poc més de dos anys. El tram valencià i del sud de Catalunya va finalitzar la concessió a l'inici del 2020 i la resta havia d'acabar a mitjans de 2021. S'entén que la caiguda excepcional de trànsit durant la pandèmia i els 99 dies d'estat d'alarma, els desbaratin els comptes. És l'especialitat de Florentino, comprar i vendre i encarregar-se de concessions on, si hi guanya, tot bé, però si hi perd -com al Castor o TP Ferro, la connexió amb França de l'alta velocitat – és l'Estat qui ha de cobrir les pèrdues.
Per la seva banda, el seu soci italià es troba amb serioses dificultats a les seves concessionàries transalpines d'autopistes. L'enfonsament del pont de Gènova per manca de manteniment acaba de comportar la pèrdua de control de les Autostrade i la reducció de la seva participació del 30% al 10%. L'impacte de la pandèmia és una bagatel·la al costat del que això representa -inclosa una penalització de 3.400 milions d'euros-, però plou sobre mullat per als negocis de la família Benetton
Vinyetes en un any
En aquest context, doncs, i amb tres mesos addicionals per endavant fruit de l'allargament del peatge, és difícil pensar que el govern espanyol no optarà per la vinyeta, que sempre és més «verda» que no pas la lliure circulació per a tothom.
El problema més important és aconseguir que l'Espanya de matriu castellana que pràcticament desconeix que és això dels peatges s'avingui sense protestar a haver de pagar una vinyeta per circular per les formoses autovies que la travessen. És el cost polític que haurà de pagar el govern Sánchez, presumiblement assumible dins el context general de crisi econòmica i a meitat de legislatura.
L'altra opció seria fer pagar només la vinyeta per circular per les autopistes que han esgotat el període de concessió dels peatges. Però cal pensar que un greuge transversal d'aquest tipus acabaria decantant l'allunyament definitiu d'Espanya i del seu govern de gran part de la ciutadania, no només de Catalunya, sinó del País Valencià i del País Basc. I això saben que no s'ho poden permetre.