Mentre he seguit donant voltes a la gestió democràtica del coronavirus, he anat llegint el que ha dit Donald Trump, el president dels EUA. Malgrat ser una retòrica racista i purament interessada, m’ha fet recordar com el règim xinès pretén ara espolsar-se les mans amb l’enviament massiu de material mèdic a països de tot el món, inclosa Europa (on ha passat per davant les institucions comunitàries, sempre silencioses davant les crisis internes més greus). Només cal veure la simplicitat amb què els usuaris de les xarxes socials estan tractant el tema, fent un agraïment explícit a Beijing, mentre fa dos dies assenyalaven xinesos pel carrer (i ells responien evidentment dient #nosocunvirus). Oblidarem que un dels factors més rellevants d’aquesta crisi és l’ocultació que, durant dues setmanes, en va fer el règim, malgrat les denúncies públiques d’alguns metges de Wuhan?
"Oblidarem que un dels factors més rellevants d’aquesta crisi és l’ocultació que, durant dues setmanes, en va fer el règim, malgrat les denúncies públiques d’alguns metges de Wuhan?"
Si bé és cert que la Xina ha sabut actuar amb fermesa, perquè té un control absolut sobre la seva població, seria un error confondre obediència — o responsabilitat social— en moments de crisi, amb el que allà s’hi ha viscut. Les veus dissonants s’han silenciat i ara el Partit vol reescriure la història. Tothom ha oblidat la repressió brutal a la minoria musulmana de Xinjiang, els uigurs. O als tibetans. Les desaparicions de dissidents. A la societat actual, l’opinió pública muta amb tantíssima facilitat, que els periodistes hem d’estar més amatents que mai per interpretar la realitat i oferir una anàlisi de la situació que aporti perspectiva al ciutadà. Em sorprèn, tot i entendre-la parcialment, la desconfiança general envers el periodisme. Sovint està carregada de tòpics i d’una gran incapacitat de selecció de fonts de confiança. Els mateixos que es creuen cadenes absurdes de Whatsapp, i la teoria conspiranoica d’un virus generat a laboratori (que ja ha estat desmentit), són qui tenen paraules més dures cap al nostre ofici.
"Els mateixos que es creuen cadenes absurdes de Whatsapp, i la teoria conspiranoica d’un virus generat a laboratori (que ja ha estat desmentit), són qui tenen paraules més dures cap al nostre ofici"
Dimarts coneixem una pèssima notícia. Xi Jinping ha expulsat els reporters dels mitjans dels Estats Units, com el New York Times o el Washington Post, principals relators de la crisi del coronavirus i garants de donar veu a la dissidència. I és aquí quan torno a pensar en la necessitat del sistema democràtic. Sense ell no hi hauria periodisme. I Xina aconseguiria fer un 1984 d’Orwell de manual.