Les manifestacions dels camperols i ramaders demostren l’existència d’una distorsió important al mercat. Es queixen, amb raó, que massa vegades han de vendre per sota el preu de producció allò que després al mercat li costarà al consumidor tres, cinc o mil vegades més. Més encara aquests dies quan s’han produït increments de preus per diverses raons. Uns exemples trets de la COAC (desembre 2021): les taronges de 0,19 en origen, a 1,65 euros el quilo al mercat; les llimones d'entre 15 i 22 cèntims, a 2,70 euros; els alls, de 0,64 euros, a 5,78; la patata i la ceba, de 0,16 euros a 1,20; la vedella de 4,44 euros, a 16,99. A la Llei de la Cadena Alimentària de desembre de 2021 es diu que cada operador haurà de pagar a l’operador immediatament anterior un preu semblant o superior al total dels costos assumits (article 12, tercer).
Si la participació a la cadena de valor és voluntària, vull dir que tots els actors decideixen si juguen o no, quina raó té establir els preus als quals s'ha de vendre en cada esglaó? A les cadenes de valor tan atomitzades com la de l'alimentació, el poder més gran se situa en alguns esglaons del mig, perquè les parts més febles estan ubicades a les puntes, els productors de matèries primeres i els botiguers, sobretot, en les tradicionals. Aquestes xarxes estan poblades per nombrosos operadors i intermediaris, com si fossin l'Hidra de Lerna, les serps dels mil caps, que Hèrcules va matar al segon dels dotze treballs. No és aquesta la millor representació de l'actual mercat alimentari perquè s'estan reinventant constantment les cadenes de valor via cooperatives o de grups de productors que venen directament al consumidor físicament o virtualment, entregant la mercaderia a la botiga, a la guixeta o a domicili; via majoristes o minoristes que negocien amb productors seleccionats o no; via distribuïdors que creen marques pròpies i les col·loquen a través dels seus punts de venda; via transformadors autònoms que negocien amb canals diversos; via brokers que comercien amb partides excedentàries; via revenedors de tot; via consumidors que compren en origen; via canal Horeca, que s'abasteix en fonts diverses i transforma els productes en gastronomia o canal de venda... Pel que fa al punt de venda, el ventall és ampli: botigues de proximitat, mercats, autoserveis, supermercat, botigues de descompte, mercadets, economats, venda a domicili o a través de les diverses vies digitals, pop ups... I pel que fa al consumidor, aquest juga a fet i amagar a dos jocs a la vegada: el primer, a cercar els productes allà on vulgui en cada moment, físicament o internàuticament, a la botiga a casa o en qualsevol lloc a través del mòbil o la tablet; i el segon, empaitant els màxims valors al preu més ajustat. Però, la transformació no ha fet res més que començar. La cadena pot estar molt estressada, però la innovació és constant.
Tampoc es pot oblidar la qüestió psicològica: l'abandó que senten a les zones rurals quan veuen que amb un 4% de la població -envellida- han d'alimentar a tots els consumidors
Estereotip rural
Cada figura d'aquesta hidra té la seva estratègia, el seu codi d'error zero i el seu model de negoci, que depèn de moltes variables internes i externes al negoci. De l'estat de la competència nacional i internacional i de la pressió de tercers països amb mà d'obra i condicions més favorables. Del nivell d'inflació. Dels costos de producció globals, que estan augmentant als darrers mesos -benzina, transport i logística, energies, palets, envasat, transformació digital, etc.- ; de la possibilitat d'emmagatzemar o si es tracta de productes peribles; de les condicions meteorològiques i d'altres riscos naturals; del cost del metre quadrat de superfície de venda. I de molts altres factors. Tampoc es pot oblidar la qüestió psicològica: l'abandó que senten a les zones rurals quan veuen que amb un 4% de la població -envellida- han d'alimentar a tots els consumidors, amb serveis i infraestructures de segona. El 1950, aquesta població representava prop el 50% del global i el neguit de cercar millors formes de viure encara l'esperona a marxar a la ciutat. El que més vexa a la gent del camp és l'estereotip que se n'ha fet de tot el rural i el predomini groller de la cultura urbana.
Els preus finals s'estableixen a) segons el resultat d'aquest cúmul de factors al llarg de tota la cadena de valor; b) es matisen depenent del ferotge estat de competència; i c) es mouen amunt i avall atenent la clientela i el moment de la venda. En aquest estat de coses, cada esglaó aporta el màxim valor al preu adequat; si la relació és improductiva, acaba sent expulsat. Cal estar a les verdes i a les madures, i n'hi ha més de verdes. És veritat que aquells esglaons que tenen més poder tendeixen a controlar més. Però, la necessitat imperiosa dels actors que fan possible la producció final i la presència de molts substituts disposats fa més difícil el predomini d'uns sobre els altres.
Clar que és necessària una llei bàsica alimentària que eviti les posicions dominants. Per això, el moment de digitalització general de les empreses al que assistim, s'ha d'acompanyar amb un estímul definitiu a la innovació en tota la cadena de valor alimentària, començant per la millora dels sistemes de producció dels agricultors, ramaders i pescadors, i dels comerciants. L'objectiu és que els primers estiguin en les mateixes condicions que els altres esglaons en millorar la seva posició, i els segons en replantejar el punt de venda. Aleshores, els primers no es veurien obligats a reclamar mai més una cosa tan evident com és vendre per sota dels costos de producció, i els segons, a contemplar com desapareixen pràcticament els marges de la seva contribució, quan el seu comès esdevé indispensable per equilibrar l'oferta alimentària.