Aquest any, per raons familiars, estaré tres setmanes a Corea del Sud. Un país que tothom es posa a la boca quan es parla d’un desenvolupament espectacular d’una petita potència que fa set dècades sortia d’una de les guerres més dures del segle XX fins a convertir-se en una de les 15 potències econòmiques a escala mundial. Més enllà d’una assignatura a la universitat durant l’Erasmus i converses amb la meva germana, una enamorada del país i la seva cultura, no en sabia gaire, de l’economia, tradicions i l'organització política del país.
Corea del Sud és una formigueta en una regió dominada per grans estats com la Xina, Japó, l'Índia o Rússia, i amb una companya al Nord que la provoca constantment amb amenaces d’ocupació violenta. El país té una superfície de 100.410 km² i una població d’aproximadament 51 milions de persones. Com que, malgrat ser un país petit, és una gran economia regional i internacional, les seves ciutats principals, Seoul (la capital) i Busan, concentren la major part de la població, seguides de les ciutats mitjanes Gwangju, Daegu i Daejeon. Com a país petit, s’ha especialitzat en el desenvolupament tecnològic i la innovació, sectors que necessiten grans inversions però no massa mà d’obra però sí molt especialitzada. Així, marques com Samsung i Hyundai, de ressò internacional, són originàries de Corea del Sud. Culturalment, el país també s’ha sabut posicionar molt bé en les darreres dècades, on la seva indústria musical i cinematogràfica, amb fenòmens com el k-pop o els k-drames, han arribat a totes les pantalles i han exportat les seves tradicions, escenaris i estètica. Una mesura que molts ja han categoritzat de diplomàcia soft i smart, on la petita potència s’ha posicionat els imaginaris de milions de ciutadans al món i s’ha convertit en una destinació preuada per moltes vacances i viatges de negocis.
Com a país petit, Corea del Sud s’ha especialitzat en el desenvolupament tecnològic i la innovació, sectors que necessiten grans inversions però no massa mà d’obra però sí molt especialitzada
Una de les primeres coses que perceps quan arribes a Seoul, més enllà dels seus alts gratacels i de les muntanyes que envolten l’horitzó es miri on es miri, és el fet que tots els anuncis són graciosos i tenen alguna característica simpàtica. Per exemple, a la comissaria hi ha un personatge de dibuix animat simpàtic que t’explica com seguir les normes, i al metro uns animalons que somriuen t’indiquen què pots fer i què no. Com si es tractés d’un simulacre o d’una pel·lícula, també es troben la majoria dels anuncis en colors pastel i suaus, que contrasten gratament amb el to gris dels seus edificis, grans avingudes de cotxes i principals infraestructures com ponts, escultures i torres telefòniques. Seoul és cute. En la majoria d’ocasions aquest fet és divertit i cau en gràcia, sobretot quan s’anuncia menjar o gominoles. Tanmateix, arriba un moment en què es torna problemàtic per a la mirada europea i occidental, i és quan xoca amb moments històrics o ocasions on nosaltres trobaríem poc seriós, com és trobar dues figures d’uns gossets gegants a l’exposició de la Zona Desmilitaritzada que fa frontera amb Corea del Nord per explicar als visitants la necessitat que ambdues potències acabin amb un conflicte que porta congelat durant dècades.
Parlant de la Zona Desmilitaritzada, quan camines per Seoul no tens la sensació d’un país en guerra, però quan surts de la capital i et vas acostant a la frontera la tensió es comença a notar en l’ambient. Els europeus no estem acostumats a veure militars al carrer, com tampoc ho estem de tenir conflictes tan a prop de casa; però els coreans, com moltes altres societats, sí. Quan vam arribar a l’excursió guiada que t’acosta al màxim possible a Corea del Nord i et permet (no és broma) observar el poble més proper de la frontera amb uns binocles, ja sabíem on ens posàvem. A vegades, els llocs són molt més turístics del que t’esperaves, però en aquell cas ja havíem fet recerca i discutit internament si volíem o no fer tota aquella parafernàlia amb la curiositat i la unicitat de l’experiència per bandera. El cas és que quan arribes al pàrquing amb un grup de turistes tan perduts com tu et trobes, ni més ni menys, que un parc d’atraccions. Com si es tractés de les fires de Girona, hi ha atraccions com la muntanya russa o una parada de pescar ànecs. “És controvertit”, ens explica el guia, “però és una mesura per animar a les persones a visitar la zona, sobretot els nens”.
He estat en fronteres conflictives en el passat, i també he vist com algunes persones, davant de circumstàncies complicades, fan i venen el que faci falta per guanyar-se la vida
Jo ja ho he vist tot, penso per dins, però continuem amb la visita perquè, al final, una estudiant de Ciències Polítiques ha de veure allò que va ser objecte de tantes converses de bar amb els seus propis ulls. Visitem uns llocs de culte, una exposició feta per les Nacions Unides extremadament parcial sobre com Corea del Nord és l’infern a la terra i després ens porten a una muntanyeta on podem escollir dues opcions complementàries: fer un cafè amb vistes a Corea del Nord o espiar la primera ciutat de la frontera, un complex industrial abandonat després d’un intent de cooperació entre els dos països i uns pobles falsos que fan propaganda tant d’un costat com de l’altre. He estat en fronteres conflictives en el passat, i també he vist com algunes persones, davant de circumstàncies complicades, fan i venen el que faci falta per guanyar-se la vida. Però que mai havia vist com el capitalisme entrava en zones d’alta seguretat militar, a pocs quilòmetres de llocs que encara tenen morts fresques en l’aire que es respira, i oferia als seus visitants tasses de color rosa amb la insígnia de la DMZ. De tornada a la ciutat podies escollir on parar, i les opcions eren un outlet de marques que a Europa són molt més cares i un carrer comercial, que va ser la nostra decisió perquè tenia un mercat de menjar on sopar i ens quedava a prop de l’hotel.
No és que em desagradés, l’experiència, i ho repetiria sense cap mena de dubte, però veure que fins i tot les zones militars són susceptibles de vendre tasses roses i explicar amb gossets animats per què hem de ser amics i no disparar-nos míssils els uns als altres va ser un xoc en el meu imaginari cultural, segurament ocasionat per la meva tendència a pensar que els humans podem fer-ho molt millor. Ara he de pujar al tren bala que ens portarà fins a Busan, però en el pròxim cafè d’aeroport us parlaré de les tendències coreanes i el seu impacte, de la seva indústria musical i d’una de les novetats que està revolucionant mercats mundials: les skin routines.