Aquests dies els mitjans han parlat molt de la naviliera Maersk amb motiu d’una inversió multimilionària que els danesos volen executar a Galícia i a Andalusia, en el que la premsa ha batejat com a “hub mundial de combustible verd”. El volum previst de la inversió és ni més ni menys que de 10.000 milions d’euros i l’objectiu és la producció d’un combustible anomenat “metanol verd”, o sigui, un derivat del metà que en comptes de produir-se a partir de combustibles fòssils, s’obté mitjançant un procés amb una empremta de carboni baixa, que inclou la descomposició de biomassa, la captura de diòxid de carboni i l’ús d’electricitat generada amb fons renovables. En el cas que ens ocupa, la utilització d’electricitat d’origen renovable serà molt intensiva, fins el punt que caldrà crear parcs eòlics i fotovoltaics amb una capacitat total al voltant dels 4 o 5 gigawats.
Sigui com sigui, el nom i el logotip de Maersk probablement ens resultin molt familiars perquè veiem els seus contenidors i els seus camions per tot arreu: a les carreteres, als ports i, per descomptat, al mig del mar. Aquesta companyia i la seva rival MSC són els dos grans operadors del sector de transport marítim i és per això que val la pena conèixe’ls.
Resulta curiós que un país tan petit com Dinamarca (només un terç més de territori que Catalunya i una quarta part menys de població) hagi creat el líder mundial de la navegació. Tot va començar el 1904, quan la família Møller va iniciar-se en el negoci de l’explotació de vaixells de vapor. Entre Peter Mærsk Møller (1836-1927) i el seu fill Arnold Peter Møller (1876-1965) van posar en marxa la companyia que acabaria per enfilar-se fins el capdamunt dels negocis de transport marítim. Com dèiem, el seu logotip amb l’estrella de set puntes sobre fons blau el tenim molt incorporat als nostres records, en concret a aquella carpeta de “coses que hem vist, però no sabem a on”. Un emblema que, per cert, amaga una història d’aquelles que poden ser llegenda urbana, però que també poden respondre a un origen simbòlic ben real. Es diu que el fundador, Peter Mærsk Møller, una nit va estar pregant per la salut de la seva esposa malalta i va demanar un senyal com a prova que el Senyor havia escoltat les seves pregàries: que aparegués una estrella enmig del cel boirós de Svendborg. No consta si el senyal es va produir o no, però el cert és que la senyora es va recuperar de la seva malaltia i, com a agraïment a la providència, l’emprenedor danès va decidir que tots els seus vaixells durien una estrella ben visible a la xemeneia.
Maersk es va convertir en una potència econòmica arran de la Primera Guerra Mundial: drassanes, transport, sucre, .. i també petroli fins que el 2018 es van vendre aquesta divisió a Total
L’arribada de la Primera Guerra Mundial va representar una oportunitat per a la família, perquè les flotes comercials dels països bel·ligerants -Dinamarca va ser neutral- es van veure molt minvades tant pels naufragis com per la militarització de vaixells. El creixement generat durant el conflicte els va permetre el 1918 obrir una nova línia de negoci: les drassanes. Que el 1962 els atorguessin una concessió per cinquanta anys per a l’extracció de matèries primeres a tot el territori danès va significar un salt endavant molt important en el seu creixement i els va suposar també l’entrada al sector del gas i del petroli (van crear una entitat conjunta amb les petrolieres Shell i Gulf sota la denominació de DUC, consorci danès del subsol). Poc després, quan Arnold Peter Møller va morir, la companyia ja representava gairebé la meitat de tota la flota del país, amb interessos en el sector del transport, la construcció de vaixells, el gas i el petroli, i fins i tot posseïen una plantació de sucre. Per cert, el negoci del cru el mantindrien fins el 2018, quan va ser venut a la francesa Total. A partir dels anys setanta, amb l’explosió dels containers estandarditzats per al transport marítim (els famosos “teus”), Maersk també va saber-se situar per acabar liderant el sector.
Amparo Moraleda, consellera de CaixaBank i antiga presidenta d’IBM al sud d’Europa, és la peça clau de Maersk a Espanya
Avui dia, tot i que l’empresa cotitza a borsa, es pot considerar que continua essent un negoci familiar, on els Møller controlen més d’un 70% de la companyia a través de diverses societats. La facturació arriba fins els 62.000 milions de dòlars, amb uns beneficis de 18.000 milions i gairebé cent mil treballadors. El primer executiu del grup és Søren Skou, un economista danès sorgit del planter de la companyia, on hi treballa des del 1983 i que també ocupa el càrrec de vice-president de Nokia. Al consell d’administració -que presideix un membre de la família- hi trobem algú ben conegut de les nostres teranyines locals, com és María Amparo Moraleda Martínez, consellera de CaixaBank i antiga presidenta d’IBM per al sud d’Europa.
Abans hem parlat de passada del concepte “teu” i l’hem donat per sabut, però potser val la pena aturar-s’hi un moment. A finals de la dècada dels seixanta, es va decidir caminar cap a la homogeneïtzació de les dimensions dels contenidors que es feien servir en el transport marítim i el resultat va ser la creació d’uns blocs anomenats TEUs, una denominació que prové de l’expressió anglòfona “Twenty-foot Equivalent Unit”, o sigui, “unitat equivalent a vint peus”. Aquests contenidors són els que veiem sovint saturar les cobertes dels grans vaixells de transport com si fossin blocs formats amb peces de Lego (un joc de construcció, aquest, també d’origen danès).
Els principals rivals de Maersk en aquesta batalla naval de dimensions colossals, són els italians de MSC, és a dir, la Mediterranean Shipping Company. Encara que formalment la seva seu és a Suïssa, els seus orígens i els seus propietaris són del tot italians. I si dèiem que podem considerar Maersk com una empresa familiar tot i la seva condició de firma cotitzada, en el cas MSC ho són de ple dret perquè des de la seva creació, els fundadors, la família Aponte, no semblen haver deixat anar una sola acció de la companyia. La seva història és molt més curta que la de la seva rival, perquè va néixer en una època tan recent com el 1970. Tot i que la cara visible de la creació de l’empresa va ser el capità Gianluigi Aponte, la figura de la seva muller va ser clau en el desenvolupament del negoci perquè la família de Rafaela Diamant Pinas -banquers suïssos jueus- va finançar les compres dels primers vaixells. Des d’aquell moment, el seu creixement va ser molt accelerat, tant que només set anys després ja oferia serveis a Europa, Àfrica i l’Oceà Índic. El 1978 la companyia va abandonar el seu Nàpols natal per instal·lar-se a Suïssa, curiosament un país sense mar. Potser la marca MSC no és tan coneguda com Maersk, però la companyia del grup que es dedica als creuers, MSC Cruceros, sí que té una presència destacada als mitjans.
Els Aponte són els més rics de Suïssa, un mèrit extraordinari tenint en compte que aquell país és refugi habitual de grans fortunes que busquen discreció i opacitat
El fet que la firma italiana sigui una empresa “privada” en el sentit anglosaxó (és a dir, no cotitzada a borsa) fa que resulti molt més difícil que en el cas anterior trobar dades de caràcter financer sobre la seva activitat. La companyia no publica xifres, però per comparació amb les seves competidores es poden extreure algunes conclusions. El mes passat, una publicació dedicada exclusivament al sector marítim afirmava, fent referència a un rotatiu helvètic, que MSC podria estar valorada en 100.000 milions de dòlars, i tenint en compte que totes les accions pertanyen a la mateixa família, la conclusió seria que els Aponte són els més rics de Suïssa, un mèrit extraordinari tenint en compte que aquell país és refugi habitual de grans fortunes que busquen discreció i opacitat. Altres fonts afegeixen que els beneficis del grup familiar podrien arribar als 27.000 milions de dòlars anuals. El que sí se sap del cert és que des del 2014 el primer executiu és Diego Aponte, que va recollir el testimoni que li va transmetre el seu pare. Altres dades de caràcter públic són que la seva flota està formada per 730 vaixells i que donen feina a més de cent cinquanta mil treballadors.
Vet aquí dues famílies que formen part de les grans fortunes del planeta, però de les que ningú no n’acostuma a parlar i molt menys a implicar en conspiracions estrambòtiques, a diferència dels seus “col·legues” de l’altra banda de l’Atlàntic, com Bill Gates, Elon Musk o George Soros.