Des dels anys vuitanta hi ha una cultura política molt transversal a Catalunya, i a Espanya també, de què el compromís públic amb la indústria era una cosa secundària. Per sort, no ha passat el mateix amb la ciència ni amb altres àmbits de caire social. Però passats 40 anys si fem balanç el resultat d’aquesta cultura política és un desastre. La part de l’economia catalana que està vinculada a la indústria ha davallat notablement. Venim d’una Catalunya on la indústria era la referència, en els anys setanta va arribar al 45% del PIB, i anem a una Catalunya amb un sector industrial molt més discret. En els darrers vint anys, el pes industrial de Catalunya s’ha continuat reduint fins al 19% i el pes de l’ocupació industrial ronda el 16%. I per què ens hauria de preocupar aquest fet?
Tradicionalment la indústria ha estat el sector amb més capacitat d’equilibrar les societats, ha permès l’ascensor social com cap altre sector al llarg del segle XX. N’he estat un discret testimoni a la meva ciutat natal, Terrassa, la ciutat industrial absoluta fins fa quaranta anys. Una ciutat on el tèxtil va ser el fil conductor d’una prosperitat esforçada per a molta gent i un vehicle d’integració social dels molts immigrants que hi van anar a treballar. Al món passava el mateix, el Detroit dels anys setanta tenia més capacitat d’equilibrar la societat americana que el Silicon Valley californià actual. Si la indústria jugava a favor de la sostenibilitat social, clarament tenia en contra la seva poca sostenibilitat ambiental, tot i que fins fa ben poc aquest era un tema fora de les agendes. Quan a inicis del segle XX el poeta Pere Antoni Ventalló va voler fer una elegia a la ciutat industrial de Terrassa el títol del poema fou La Ciutat del Fum. El fum vist com a símbol positiu de la indústria i els seus efectes en la creació de riquesa. Tanmateix, i per sort, avui estem a les antípodes i el que necessitem és una indústria neta i molt competitiva gràcies a la digitalització.
Seria molt més interessant ser proactius i estimular l’esperit emprenedor industrial amb inversions més estratègiques que reactives
Hem tingut governs que sobretot s’han preocupat per la indústria quan els canvis de conjuntures han fet perillar empreses emblemàtiques. Llavors correm-hi tots. Seria molt més interessant ser proactius i estimular l’esperit emprenedor industrial amb inversions més estratègiques que reactives. Avui la indústria competeix en un context de gran intensitat tecnològica i requereix de la seva capacitat d’adaptació per sobreviure i requereix de la innovació per sobreviure competitivament.
Catalunya no ha ajudat mai seriosament a les indústries a innovar. No ha tingut ningú que fes el paper que Mas-Colell va fer amb la recerca i que ha posat Catalunya al mapa de les potències científiques europees. Alguns consellers ho han intentat però mai han tingut un pressupost significatiu. Curiosament Jordi Pujol mai va apostar per la innovació, va tenir altres prioritats. Va fer apostes concretes que li van sortir bé, com la d’atreure les empreses electròniques asiàtiques en els vuitanta i noranta. Però mai els seus governs van apostar per la innovació de forma equivalent a com ho feien altres governs equiparables, ni l’oposició li va ho va reclamar.
Hi ha hagut una cultura política transversal a Catalunya de poc suport a la indústria i en general de ser molt poc propers al món de l’empresa. I per si no n’hi havia prou la corrupció de quatre malvolents ha destruït tota possibilitat de generar una col·laboració públic – privada amb capacitat de crear la riquesa que la despesa social del país requereix. L’observatori de la indústria acaba de treure el seu Informe anual sobre la indústria a Catalunya 2020. Són informes interessants, darrere hi ha grans professionals. Què diu? Doncs que Catalunya és el 1,9% de la indústria a Europa però que la seva inversió representa només l'1% de R+D industrial a Europa. Algú pensa que sense corregir aquesta variable, ens anirà millor? No, el futur no és difícil de preveure. Perdrem pes si continuem amb el què hem fet sempre.
Hi ha hagut una cultura política transversal a Catalunya de poc suport a la indústria i en general de ser molt poc propers al món de l’empresa
Catalunya ha fet millors plans que ningú en els darrers 25 anys, per a la societat de la informació, per a la innovació i per a la indústria. Pactes molt institucionals, batejats com a pactes nacionals, carregats de bones anàlisis i de bones intencions. Però no els ha finançat. Segur que alguns s’agafaran al dèficit estructural de finançament de Catalunya i ja tindran la gran justificació argumental. Però aquest mateix dèficit estructural no ha aplicat a tots els sectors de la mateixa forma que ho ha fet en el sistema de R+D+i. La innovació que toca empresa, que toca indústria, no ha arribat al 3% de tot el finançament del sistema de R+D+i de Catalunya. I això és fruit d’aquesta cultura política que de forma molt transversal ha llençat discursos de complicitat a la indústria però mai l’ha recolzat com ho han fet els països amb qui es fixaven sempre a l’hora de definir el seu país aspiracional. Volem ser com Dinamarca o Àustria però no estem disposats a donar suport a la indústria i a la innovació com ho fan aquests països. Volem els beneficis però no volem els esforços.
Des dels anys noranta la capacitat de les empreses estratègiques per un país, i la indústria ho és, per adaptar-se soles i pel seu compte s’ha fet més complexa. La carrera tecnològica és desbocada i liderada per la Xina i els Estats Units, no pas per Europa. La innovació no és una retòrica d’una moda més que passarà, és el motor de la competitivitat. Catalunya juga a tercera divisió en la lliga europea de la innovació, i jugant a aquesta lliga és difícil pensar que tindrem una empresa competitiva. Sense un suport públic com tenen les empreses industrials amb qui competeix la indústria catalana no ens ha d’estranyar que cada cop la indústria tingui menys pes i que cada cop estem pitjor en els rànquings europeus d’innovació.
Urgeix un canvi de cultura política respecte de la indústria que ens cal, una indústria completament alineada amb la lluita contra el canvi climàtic d’una forma contundent i amb gran capacitat per sintetitzar les tecnologies de dades a les indústries i reforçar així la seva capacitat competitiva. Les empreses catalanes van fer bé la internacionalització, però no van fer bé els deures de la innovació, en general, ni van tenir cap suport públic seriós al respecte. Al final s’ha acabat fent una política de reg per aspersió amb els pocs diners que hi ha per innovació, donant molt poquet a uns quants, sense cap impacte. Necessitem apostes vigoroses, basades en la col·laboració públic privada. Ara vindran els fons Next Generation i haurien de revertir del tot aquesta cultura política transversal que ha bescantat la indústria i la innovació. Els Next Generation haurien de coincidir amb una aposta estructural de la Generalitat que passi a finançar estructuralment la creació de riquesa que aporta la indústria al país.
Les apostes que caldria desplegar són d’aquest ordre de dimensió i compromís:
- Dedicar un mínim d’ 1% del pressupost de la Generalitat de Catalunya a innovació bàsicament industrial directe, passar de poc menys de 30 milions d’euros a un mínim de 250 milions d’euros.
- Augmentar el compromís empresarial en la innovació d’una forma molt decidida, el dèficit d’inversió empresarial en innovació és comparativament més baix que a Europa i cal revertir-ho.
- Concretar el compromís de les administracions amb la innovació a través de la compra pública innovadora del 10% dels volums contractats.
- Impulsar un moviment de scale ups en emprenedoria industrial i tecnològica. Tenir startups és un gran primer pas, i Barcelona, juga un paper molt interessant en l’ecosistema europeu d’emprenedoria, però necessitem molts més casos d’impacte per creixement.
- Apostar radicalment per la suma d’intel·ligències (persones, digitalització́ i tecnologies de dades) com la forma de competir sense apartar les persones del centre de les organitzacions.