Són arbitràries les ziga-zagues d’en Donald Trump o bé responen a un pla? Comencem per admetre que els Estats Units tenen un problema real. Si analitzem les Posicions Inversores Internacionals Netes (NIIP), és a dir, la diferència entre els actius internacionals d’un país (inversions del país a l’estranger) i els seus passius internacionals (inversions estrangeres al país), ens adonarem que existeix un desequilibri important. Els principals països creditors (amb saldo positiu), són Alemanya, amb +3.708 milions de dòlars (el 72% del seu PIB); el Japó, amb +3.587 milions de dòlars (el 79% del PIB); i la Xina, amb +3.192 mil milions de dòlars (el 15% del PIB). Els principals països deutors (amb saldo negatiu) són el Brasil, amb -981.000 milions de dòlars (40% del PIB), el Regne Unit, amb -1.122 milions de dòlars (26% del PIB); i els Estats Units, amb -23.603 milions de dòlars (el 80% del seu PIB).
Estem immersos en una lluita pel lideratge mundial. Mentre que la segona potència mundial, que opta a ser la primera, la Xina, és un dels majors creditors mundials, la primera potència mundial, que no vol ser pas desbancada, els Estats Units, són els grans deutors del món. No és la millor de les posicions per a defensar la plaça. A ningú se li escapa que aquí s’hi ha arribat, entre molts altres motius, perquè el mateix lideratge té un preu. Aquesta situació és sostenible en el temps sempre que els Estats Units conservin el seu prestigi. Això vol dir, per exemple, no només disposar d’una economia forta, sinó també tenir una moneda sòlida, o també d’unes institucions fermes, entre altres.
Trump vol modificar aquesta situació. Res a dir. La qüestió és com pensa fer-ho. De moment, ha anunciat la implementació d’uns aranzels, amb l’objectiu, diu, de millorar la seva balança comercial. Davant d’aquest anunci només caben dues actituds: o l’interpretes o te’l creus.
Interpretem-lo
Segons aquesta primera opció, les negociacions pels aranzels tot just estan començant a hores d’ara. Poques seran les persones que pensin que les tarifes anunciades per Trump siguin les definitives. La seva obsessió negociadora extrema és prou coneguda. Una cosa és el que demana i una altra cosa és el que vol. Són simptomàtics -i gens sorprenents, d’altra banda- els comentaris que va fer l'endemà d’haver anunciat les taxes: “Els aranzels ens donen un gran poder negociador”, o les declaracions en què afirmava que estava obert a reduir-los si les altres nacions els oferien alguna cosa “fenomenal”.
Cal comprendre els objectius veritables d’en Trump. Vol aturar la Xina, que Europa es faci càrrec de la seva defensa i que li compri gas als Estats Units, que el Vietnam no sigui més utilitzat com una porta de sortida encoberta de béns xinesos, que Mèxic controli les seves fronteres, etc. És tant improbable que els aranzels anunciats perdurin en el temps com probable és que aconsegueixi els seus veritables objectius.
Segons aquesta visió, els descensos dels mercats borsaris són temporals i cal aprofitar els descensos per a comprar, ja que molt probablement revertiran ràpidament.
Ens el creiem, tot i que costa. Per què costa?
En primer lloc, costa fer-ho perquè el comportament d’en Trump sembla estar atemptant contra els pilars que sustenten als Estats Units. Les seves decisions inicials semblen ser perjudicials per a l’economia nord-americana, pretenen, a més, debilitar el dòlar, i suposen un repte constant per les seves institucions.
En segon lloc, caldria suposar que Trump desconeix les més elementals lleis econòmiques. De debò no sap que implantar aranzels fa pujar els preus, fa minvar el creixement, i fa reduir la productivitat? Desconeix en Trump que els aranzels són dolents, en primera instància, pels mateixos Estats Units? Que els altres països contraatacaran? Algú creu que en Trump és un personatge d'aquells que es tiraria un tret al seu propi peu? Les mateixes xifres d’aranzels que ha donat per a cada país estan calculades d’una manera molt barroera, simplista i gens elaborada. No hi ha dedicat massa esforç. Una amenaça calculada per un becari?
Quina empresa farà una planificació a llarg termini quan el mateix Trump fa canvis de parer sobtats, i a més està en el seu darrer mandat?
En tercer lloc, caldria suposar que Trump desconeix també que perquè les empreses estrangeres que encara no tenen capacitat productiva als Estats Units s’hi instal·lessin, caldria que es creguessin que aquests aranzels serien perdurables en el temps. A part que els ecosistemes de producció són on són, quina empresa farà una planificació a llarg termini quan el mateix Trump fa canvis de parer sobtats, i a més està en el seu darrer mandat? Difícilment Trump podrà anunciar projectes empresarials de magnitud als seus electors.
I si, tot i això, ens el creiem, què passa?
Els serveis, sobre els quals no hi ha cap aranzel, suposen aproximadament un 75% del PIB dels Estats Units. Fa cent anys suposaven només al voltant d’un 25%. En altres paraules, la importància dels béns avui és molt relativa. De fet, l’economia mundial ja fa uns anys que té uns molt bons creixements, per sobre de la mitjana històrica, tot i que el consum de béns ha estat dèbil arreu. És la fortalesa de la demanda de serveis la que sosté l’economia.
Què podríem esperar que passés si els aranzels d’en Trump es quedessin tal com els ha anunciat? Doncs bé, si tenim en compte que suposen una pujada mitjana de les taxes d’un 22%, donem per fet que tots els països contraatacaran amb aranzels semblants, que el percentatge de comerç mundial amb sortida o entrada als Estats Units suposa entre un 12% i un 15% del comerç mundial, i que cada 1% d’augment d’aranzels pot suposar entre un 0,1% i un 0,2% de decreixement del PIB mundial, obtindríem els següents càlculs. En el millor dels casos suposaria: 22%*0,12*0,1= 0,264%, menys de creixement. En el pitjor dels casos suposaria: 22%*0,15*0,2=0,66% menys de creixement. Dit d'una altra manera, el creixement del PIB mundial, actualment previst en el 3,3%, podria reduir-se fins a un interval que aniria entre el 2,64% i el 3,04%.
Quin és el creixement mínim que ha de tenir el PIB mundial per tal que els beneficis empresarials ho facin bé? 2,6%, segons ens marca l’evidència històrica.
Per tant, fins i tot si ens creiem els aranzels d’en Trump, els beneficis empresarials ho continuarien fent bé. Si que és cert, però, que el marge de seguretat seria més petit.
El mercat se’l creu o l’interpreta?
És cert que el mercat ha caigut, però caigudes rellevants als mercats n’hi ha contínuament. Són els coneguts dents de serra. En primer lloc, la volatilitat només s’ha normalitzat, ha passat de baixa (12% a 15%) a normal (20% a 25%). Són nivells molt llunyans dels de volatilitat que denoten l’existència de problemes greus (poden anar des del 30% fins al 70%). Sembla, doncs, que el mercat se’l mig-creu, com a molt.
Com reaccionar, doncs, davant de l’exabrupte d’en Trump? Doncs aprofitant l’avinentesa per a comprar. Preferentment, empreses de serveis, sense cap afectació directa dels aranzels
A banda de la caiguda borsària, s’ha produït simultàniament un moviment de rotació. Les caigudes fortes s’han donat a les borses nord-americanes. Històricament, les borses europees sempre queien més que les americanes, en els moments correctors. Aquesta vegada no és així. Les borses europees, tot i les davallades d’aquestes setmanes, estarien encara planes respecte a l’inici de l’any. Per tant, hi ha inversors que estan venent les borses cares (Estats Units) per comprar les barates (Europa, Hong Kong, etc). Aquest és un moviment de fluxos inversors molt racional que va començar, a més, a donar-se a les gestores dels Estats Units. Donat l’allau de fluxos que varen anar cap als Estats Units (a comprar majoritàriament, directament o indirectament, les set magnífiques), aquest és tot just un moviment incipient, al qual li queda molt de recorregut.
Com reaccionar, doncs, davant de l’exabrupte d’en Trump? Doncs aprofitant l’avinentesa per a comprar. Preferentment, empreses de serveis, sense cap afectació directa dels aranzels, i també geografies que tinguin les seves borses encara molt barates (Europa, Japó, emergents...).
El personatge d’en Trump és tan controvertit que mentre hi ha qui li vol esculpir la seva cara al Mount Rushmore, també hi ha qui senzillament veu en el seu personatge la viva imatge de l’inici de la decadència dels Estats Units. El temps dirà.