En poques setmanes, el gasoducte que un dia havia d’enllaçar la península ibèrica amb Europa a través de Catalunya ha passat de ser un projecte oblidat a protagonitzar titulars a tots els mitjans estatals i a bona part dels europeus. La guerra a Ucraïna ha modificat tant l’escenari energètic continental, que les posicions contràries a posar en funcionament aquesta infraestructura gasista han quedat sobtadament desfasades fins al punt de, amb els ulls del 2022, semblar grotesques. Per exemple, fa només un parell d’anys havíem arribat a llegir que “el Midcat és una fantasia, sense cap fonament real, per donar sortida a la sobrecapacitat gasista que han pagat tots el consumidors durant la darrera dècada. En comptes d’aturar-se, com va fer el sector nuclear els anys vuitanta, s’ha preferit la fugida cap enlloc, pensant que algun dia el consum de gas es dispararà”. La realitat és canviant i entestar-se a fer prediccions és un passaport directe al fracàs; efectivament, el consum del gas no s’ha disparat, però si s’ha modificat de manera radical la situació del principal proveïdor europeu, Rússia, i això ha fet alterar tots el plans energètics del continent.
No és el propòsit d’aquest article fer una anàlisi del projecte i la seva situació present, una tasca que ja va resoldre de manera excel·lent l’Enric Llarch a l’article Ressuscitarà el MidCat? publicat el passat 15 de març en aquest mateix digital, però sí que volem entrar al detall dels protagonistes principals del gasoducte. Per cert, el nom MidCat prové de la contracció de les dues regions implicades en la interconnexió internacional: Midi-Pyrénées (Migdia-Pirineus) i Catalunya. Ha passat tant de temps des del projecte inicial, que la regió del cantó francès ja ni tan sols es diu així, perquè el 2016 va passar a anomenar-se Occitània.
El primer dels elements que cal posar sobre la taula és, precisament, la matèria que hauria de córrer per dins de la canonada que avui dia ha quedat aturada a Hostalric: el gas natural. Es tracta d’una substància en estat gasós de manera natural i que està formada per diversos hidrocarburs. El seu procés de formació es molt semblant al del petroli -descomposició de matèria orgànica en absència d’oxigen- fins el punt que una i altra substància sovint es troben als mateixos jaciments. La gràcia del gas natural és la seva gran capacitat calorífica i els elevats nivells d’eficiència que mostra -superior a d’altres combustibles com el carbó o l’urani-, sobretot en utilització directa, és a dir, cremat per generar calor. Diem això perquè té un ús secundari de gran transcendència, però menys conegut pel públic, com és la seva utilització per generar electricitat a través de les centrals de cicle combinat. Com el seu nom indica, aquesta substancia coneguda com a gas natural es troba a la natura en forma de gas, i és així com s’acostuma a consumir i a distribuir. Però hi ha una excepció que cal destacar: com que els gasos tenen una densitat molt baixa -pròpia de qualsevol substància en aquest estat de la matèria- ocupen molt volum comparativament amb als líquids o els sòlids. Això resulta un problema si es vol transportar i emmagatzemar perquè encareix molt els costos. La solució en el cas del gas natural és la seva transformació en un líquid, transformant-se en allò que darrerament hem sentit amb freqüència als mitjans de comunicació: el gas natural liquat o GNL. Aquest procés, que es basa en abaixar la temperatura del gas fins que es torna líquid, permet transportar-lo en vaixell entre territoris on no és possible la interconnexió terrestre a través de gasoductes; és el cas del gas que els Estats Units venen a Europa.
La solució en el cas del gas natural és la seva transformació en un líquid, transformant-se en allò que darrerament hem sentit amb freqüència als mitjans de comunicació: el gas natural liquat o GNL
L’anomalia històrica que la península estigui alimentada per gas natural procedent d’Algèria i no pas de Rússia com a la resta d’Europa, té un artífex amb noms i cognoms: Pere Duran Farell. La seva capacitat inesgotable per generar idees i projectes per millorar la societat van marcar les més de tres dècades que va estar al capdavant de Catalana de Gas, allò que avui dia es coneix com a Naturgy. També aquests dies VIA Empresa n’ha publicat un perfil, en aquest cas signat per Toni Rodríguez i sota el títol Pere Duran Farell, el catalanista universal.
Un altre dels protagonistes de la trama MidCat és l’empresa Enagás, que és la promotora del projecte, juntament amb la francesa Teréga. De fet, aquesta empresa semipública és l’encarregada de la gestió de totes les xarxes de distribució del gas, més o menys, com Red Eléctrica en el sector de l’electricitat. Enagás va néixer el 1972 com a companyia cent per cent pública per gestionar la xarxa de gasoductes que s’estava implementant a l’Estat, així com les plantes de re-gasificació. Durant els anys noranta, la companyia va ser propietat de Gas Natural. Si fem una anàlisi a les entranyes d’Enagás, veurem desfilar per davant dels nostres ulls tot un estol d’ectoplasmes procedents dels racons més profunds del cervell; ens estem referint a la nòmina de membres del seu consell d’administració, que de ben segur a qui més qui menys li resultaran familiars:
- Ana Palacio y del Valle Lersundi: Ministre d’Assumptes Exteriors en el govern de José María Aznar, entre molts d’altres càrrecs polítics.
- Antonio Hernández Mancha: Antic i fugaç líder del PP (1987-1989) quan encara es deia Alianza Popular. Va passar a la història per haver plantejat una moció de censura suïcida contra Felipe González que va marcar el seu declivi com a líder de la dreta espanyola.
- Marcelino Oreja Arburúa: Ex-eurodiputat del Partit Popular, fill de Marcelino Oreja Aguirre i cosí de Jaime Mayor Oreja, tots dos ex-ministres. És el conseller delegat de l’empresa des de fa una dècada. Va ser director general de la firma catalana EMTE.
- José Montilla Aguilera: President de la Generalitat en el període 2006-2010 i amb una llarga carrera política -gairebé quaranta anys- a les files socialistes.
- José Blanco López: Ex-ministre socialista dels governs de Rodríguez Zapatero.
- Isabel Tocino Biscarolasaga: Ex-ministre dels governs de José María Aznar i membre de l’Opus Dei.
Si fem una anàlisi a les entranyes d’Enagás, veurem desfilar per davant dels nostres ulls tot un estol d’ectoplasmes procedents dels racons més profunds del cervell
Altres consellers menys coneguts són Gonzalo Solana González (economista, ex-president del Tribunal de Defensa de la Competència i molt vinculat als aparells de l’Estat), Santiago Ferrer Costa (economista eivissenc vinculat a l’Estat), Ignacio Grangel Vicente (advocat de l’Estat especialitzat en energies i molt vinculat a organismes estatals), Cristóbal José Gallego Castillo (enginyer aeronàutic), Patricia Urbez Sanz (enginyera de telecomunicacions vinculada a l’empresa Fujitsu), Bartolomé Lora Toro (economista amb diversos càrrecs a la SEPI), Natalia Fabra Portela (economista especialitzada en energia) i Maria Teresa Arcos Sánchez (economista amb plaça al cos de tècnics comercials i economistes de l’Estat). El president de la companyia és el català Antonio Llardén Carratalà, que és al càrrec des del 2007. És enginyer industrial per la UPC i Cavaller de l’Orde Nacional de la Legió d’Honor de França.
El líder en retribucions dintre del consell (2021) és Llardén, amb 1,7 milions d’euros, seguit per Oreja amb més de 900.000 euros. De la resta, la majoria se situen al voltant dels 160.000 euros, en un grup on hi ha els ex-polítics Blanco, Montilla (166.000), De Palacio (190.000) y Hernández Mancha.
De la propietat de la companyia tampoc se’n parla gaire, de manera que val la pena consultar les dades. Fruit d’això, veiem que els màxims accionistes són l’Estat (a través de la SEPI, Sociedad Estatal de Participaciones Industriales) i Amancio Ortega Gaona (propietari d’Inditex), tots dos amb un 5% del capital. Després d’ells, trobem a alguns dels sospitosos habituals, com són Vanguard, BlackRock i StateStreet (amb participacions entre l’1,7% i el 2,7%) i a la firma Mubdala, que és el fons sobirà d’Emirats Àrabs (3%). Les accions d’Enagás que cotitzen lliurement a borsa -l’anomenat free float- se situen entre el 80 i el 90% del capital. Els beneficis nets de la companyia acostumen a superar els 400 milions d’euros anuals.
Veurem si el canvi de plans que ha suposat la guerra d’Ucraïna serveix per impulsar el Midcat i que aquest avanci més enllà d’Hostalric fins arribar a Barbaira (Aude, Occitània), punt final de la interconnexió amb França. Sempre és interessant per a un país disposar d’infraestructures crítiques en el seu territori.