Avui, 29 de novembre del 2024, fa just 125 anys que al centre històric de la ciutat de Barcelona es fundava un club de futbol que, amb el pas del temps, seria emblema del país sencer, el Foot-Ball Club Barcelona. Aquesta data tan significativa es presta a fer una petita aturada en el camí i reflexionar sobre la història del club, i a fer-ho des del punt de vista empresarial.
Fa pocs anys que el Barça ha deixat enrere la que podríem anomenar “quarta edat d’or”, que es va estendre entre el 2003 i el 2019, i que donava continuïtat a les tres etapes anteriors amb color daurat: els anys vint, els anys cinquanta i la primera meitat dels noranta. Després d’una travessa pel desert molt dolorosa, que es va encetar coincidint amb la pandèmia, avui dia s’endevinen alguns green shots sobre la gespa, fet que convida a pensar que, com a mínim, el club pot tornar a ser competitiu ben aviat en el concert continental. Però el que a ningú se li escapa és que la situació financera de l’entitat és potser la més crítica de la seva llarga història, un panorama que amenaça de manera real la continuïtat del model de propietat de club, que podria deixar de ser dels socis per esdevenir una societat anònima en mans d’accionistes aliens a la tradició.
Fa pocs dies, en el marc de l’assemblea de socis del Real Madrid, hem pogut veure com el president de l’entitat, Florentino Pérez, anunciava que té un projecte per transformar el club blanc en una societat anònima, tot plegat embolicat amb una retòrica que semblava encaminada a provocar la confusió entre la massa social madridista. Al cap i a la fi, els mecanismes de governança d’un club són massa limitatius a l’hora de fer negocis -recordem que les decisions transcendents les ha de verificar l’assemblea de socis- un escenari molt diferent del d’una societat anònima controlada per un nucli dur d’accionistes.
El Barça d'avui i d'ahir
La situació actual del Barça és delicada en extrem i es pot definir amb dues característiques: té un deute voluminós i és incapaç de generar beneficis. A més, els comptes de la temporada 2023/24 van ser aprovats per l’assemblea de compromissaris, tot i incloure una "salvetat" ben grossa per part de l’auditor. Aquesta aprovació de comptes seria un fet del tot insòlit en una empresa convencional (vam analitzar en detall els comptes en aquest article del 16 d’octubre passat). Si el president Laporta va arribar amb l’objectiu de redreçar l’herència nefasta que havia deixat el seu antecessor, Josep Maria Bartomeu, el cert és que en aquests tres anys i mig el panorama no sembla haver millorat gens i, en conseqüència, els socis tenen dret a ser pessimistes sobre el futur de l’entitat.
Més enllà de la crisi del 1908, que va dur el club a flirtejar amb el tancament, l’entitat blaugrana ha passat molts moments d’angoixa pels diners
En contra del que es pugui pensar, el Barça està acostumat a viure transitant per la cornisa, perquè encara que la seva marca és molt poderosa des de fa més d’un segle, la necessitat de mantenir-se a la primera línia esportiva l’ha obligat a invertir recursos de manera continuada sense que gairebé mai hagi estat capaç de capitalitzar adequadament el seu balanç. Més enllà de la crisi del 1908, que va dur el club a flirtejar amb el tancament, però que podem considerar més una crisi futbolística d’àmbit general que no pas financera, l’entitat blaugrana ha passat molts moments d’angoixa pels diners.
Pot semblar contradictori, però en el bell mig de la primera edat d’or del club, l’any 1924, les finances blaugrana penjaven d’un fil. Tant, que el president Gamper es va plantejar convocar una assemblea de socis per fer pública la situació crítica de l’entitat. Aquesta idea la va defensar durant la reunió de les juntes directiva i consultiva (aquesta darrera, un òrgan consultiu format per expresidents) del 2 de gener del 1925, on va exposar que la situació econòmica del club era molt dolenta, sobretot pel deute voluminós heretat de la junta anterior i que sembla que no estava ben comptabilitzat. Fins i tot, els membres de la junta havien estat prestant diners de la seva butxaca per poder fer front als compromisos de l’entitat. Com acostuma a ser habitual a la història del club, una de les principals fonts de deute va ser la construcció de l’estadi nou (1922), el de Les Corts. Com dèiem, davant d’aquesta situació, Gamper es va plantejar convocar una assemblea extraordinària de socis per tal d’explicar-los amb detall la conjuntura econòmica que vivia el club, però aquesta opció finalment va ser descartada.
Val a dir que, de manera simultània a la crisi financera, tres de les principals estrelles del primer equip, com eren Alcántara, Samitier i Piera, tenien conflictes oberts amb el club i, sigui per sanció o per decisió voluntària, no es van vestir de curt durant cert període de temps. En aquella reunió del 2 de gener del 1925 que esmentàvem, es va posar sobre la taula, potser per primer cop a la història, que al darrere de tots els problemes que patia l’entitat hi havia el fet que el futbol havia deixat de ser un esport per passar a ser un espectacle. És un raonament que també es pot aplicar avui dia. Només un any després d’aquella reunió, el 1926, es va aprovar el professionalisme a l’estat espanyol.
El mite de Núñez
Si saltem en el temps fins a la construcció d’un nou estadi, el Camp Nou, tornem a trobar una situació desesperada de l’entitat, que va veure com el cost del projecte del camp es va multiplicar per quatre respecte del qual estava previst (de 67 milions de pessetes a 288 milions). En aquell cas, la gestió del president Miró-Sans va ser molt criticada i fins i tot es va presentar una auditoria que deixava ben clares les negligències i potser alguna cosa més. La capacitat de maniobra que li va quedar al club, colgat dins d’una muntanya de deute, va ser escassa i va propiciar el que es coneix com la travessa en el desert, un període gairebé orfe de títols entre el 1960 i el 1974.
Quan, el 1978, el constructor Josep Lluís Núñez va agafar el comandament del club, una de les primeres accions que va dur a terme va ser carregar contra la junta anterior, la d’Agustí Montal Jr (1968-1978) perquè, segons deia, “havien deixat el club com un solar”, fent referència a la mala salut de les finances de l’entitat.
La temporada 1982/83, Núñez va anunciar un grandiós superàvit; però si hi posem la lupa, el benefici procedia no de la seva gestió, sinó de la subvenció del Mundial d’Espanya 82
El nou president arribava per posar al servei del club la seva experiència com a gestor d’una gran empresa de construcció, però la seva trajectòria des del punt de vista financer tampoc no van ser flors i violes. I és que la fama de bon gestor que ha quedat per a la història, potser té alguns components de mite, perquè de tant en tant la seva comptabilitat era força creativa. El moment més paradigmàtic d’això és el tancament comptable de la temporada 1982/83, en què el president barcelonista va anunciar un grandiós superàvit; però si hi posem la lupa, la totalitat d’aquest benefici procedia no de la seva gestió, sinó de la subvenció del Mundial d’Espanya 82 al club per haver cedit l’estadi. Per reblar el clau, Núñez va fer una amortització accelerada dels jugadors “per sota” del tancament comptable, fet del tot insòlit vist amb els ulls d’avui dia i que, en condicions normals, hagués reduït a la meitat el superàvit anunciat.
La prova que les finances del Barça de Núñez no eren especialment pròsperes va venir l’estiu del 1984, quan el club va decidir vendre’s el fitxatge estrella de feia dos anys, l’argentí Diego Maradona. Tot i que en el seu moment es va parlar de raons esportives i d’adaptació, de portes endins sempre s’ha sabut que la raó autèntica per despendre’s de l’astre argentí va ser econòmica. De fet, fa no gaire temps Joan Gaspart, vicepresident del club en aquella època, va reconèixer en un acte públic que van enviar Maradona al Nàpols perquè no es podien seguir pagant els terminis del fitxatge. No seria el darrer cop que els números posarien en dubte les suposades habilitats de Núñez com a gestor, perquè 10 anys després de la seva arribada a la presidència, el 1988, el club va poder tirar endavant gràcies al contracte molt lucratiu per drets de televisió que va signar amb TV3, i és que la renovació de la plantilla després del Motí de l’Hesperia va costar una fortuna que va deixar tremolant el compte de resultats.
Aquest club de projecció mundial que és el Barça sembla que sempre ha estat lluny de ser una empresa ben gestionada
En temps més recents, podem recordar com Sandro Rosell, que va agafar el club el 2010, va fer la mateixa jugada que Núñez el 1978, dient que la junta anterior -en aquest cas, la de Laporta- havia deixat l’entitat poc més que en la ruïna. I d’aquí ja enllacem en la gestió desastrosa de Bartomeu entre 2014 i 2021 que hem esmentat abans i que és la que va dur el club al caire de precipici, segurament més a prop que mai de la fallida.
En conclusió, aquest club de projecció mundial que és el Barça sembla que sempre ha estat lluny de ser una empresa ben gestionada. Les peculiaritats del negoci futbolístic, unit a decisions pèssimes dels seus dirigents i al desistiment continu dels socis en les seves tasques de fiscalització del poder, han provocat que l’entitat s’hagi acostumat a viure a la corda fluixa.