Cada cop que es parla de l’aeroport de Barcelona, i aquest estiu se n’ha parlat molt, el primer nom que es posa sobre la taula és el d’Aena, l’empresa que el gestiona des de Madrid. Així doncs, aquestes quatre lletres sonen, qui més qui menys, a tothom, però poques vegades les anàlisis van més enllà i ens expliquen què és exactament Aena i en mans de qui està.
Per començar, el nom de la societat prové d’un antic ens públic fundat el 1991 amb el nom d’Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea, que tenia el mandat de gestionar els aeroports públics, a més de la xarxa de control de navegació aèria. La gran transformació va venir el 2015, quan l’Estat es va desprendre d’un 49% de la companyia a través d’una OPV (operació pública de venda d’accions), que va suposar també el debut de l’empresa al parquet borsari. La cessió de les accions a inversors privats va permetre que el govern espanyol captés 4.400 milions d’euros per a les arques públiques. Avui dia, i per causa d’aquella privatització del 2015, el 49% del capital està repartit en tota una constel·lació de fons d’inversió, entre els que destaquen TCI Fund Management (té un 3% del capital), Fidelity, BlackRock i Vanguard (tots ells amb participacions entre l’1% i el 2% del capital).
Els tres darrers són sospitosos habituals d’aquesta secció i, per tant, qui en vulgui conèixer els detalls els trobarà tots regirant articles antics, però el primer, en canvi, no és tan conegut per al gran públic. Es tracta d’un vehicle inversor creat el 2003 pel financer Christopher Hohn i les seves sigles (TCI) procedeixen de The Children's Investment Fund Foundation, una entitat benèfica destinada als infants (i també a combatre el canvi climàtic) que va fundar el mateix Hohn juntament amb la seva dona, Jamie Cooper-Hohn. El fons té un patrimoni d’uns 37.000 milions d’euros. La firma espanyola Aena s’adapta a la perfecció al tipus d’inversió que fa el fons: empreses sòlides amb dividends recurrents i previsibles.
La gestió centralitzada i monopolística dels aeroports és un model força insòlit a la resta del món
A la seva informació corporativa, Aena presumeix de ser el principal operador del món en l’àmbit aeroportuari, gràcies als gairebé 300 milions de passatgers que utilitzen els seus 47 aeroports (tots menys un a l’estat espanyol), encara que cal dir que és un mèrit relatiu, atès que es beneficia d’una gestió centralitzada i monopolística dels aeroports, un model força insòlit a la resta del món. Una xifra tan voluminosa de passatgers els permet aconseguir una facturació de més de 4.500 milions d’euros amb un benefici associat de gairebé 1.500 milions (totes les xifres són de l’any 2019, perquè el 2020 no va ser significatiu per la pandèmia i el 2021 no està tancat encara).
El pas per la política
La persona que lidera Aena és prou coneguda per causa del seu passat a la política catalana i no és altre que Maurici Lucena Betriu (Barcelona, 1975). Després de llicenciar-se com a economista a la Universitat Pompeu Fabra i de fer un màster al Centro de Estudios Monetarios y Financieros de Madrid (entitat vinculada al Banc d’Espanya), amb només 23 anys va entrar a treballar al despatx de l’exministre socialista Carlos Solchaga Catalán, l’ideòleg de la reconversió industrial de principis dels 80 a l’estat espanyol. El 2004, apadrinat per Miguel Sebastián Gascón (que en aquell moment era assessor econòmic del secretari general de PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero), va entrar a formar part de l’equip que dissenyaria el programa econòmic del partit de cara a les eleccions imminents i que el candidat socialista acabaria guanyant. Des d’aleshores i fins el 2016 van venir tota una corrua de càrrecs a la política i a empreses públiques: Centro para el Desarrollo Tecnológico Industrial (CDTI), Ingeniería de Sistemas para la Defensa de España (ISDEFE), Agencia Espacial Europea (ESA), diputat i portaveu de grup al Parlament de Catalunya, assessor de José Montilla, etc. El 2016, va assegurar que deixava la política, però després de dos anys de guaret enrolat a les files del Banc Sabadell, va ser repescat pels socialistes per dirigir Aena, substituint Jaime García-Legaz Ponce, un economista murcià conegut pel gran públic per la seva amistat amb el Pequeño Nicolás.
Es pot dir que el petit Maurici Lucena va néixer amb el carnet de la rosa entre les dents
La carrera meteòrica de Lucena dins les estructures socialistes es pot comprendre més bé coneixent la figura del seu pare, Gabriel Lucena Ocaña, un sevillà molt vinculat al PSC i amic íntim de Pasqual Maragall. El Lucena pare va ocupar multitud de càrrecs en l’administració pública d’aquells temps, a més de ser “andalús de l’any” el 1986 per la Casa d’Andalusia a Barcelona. Es pot dir, per tant, que el petit Maurici va néixer amb el carnet de la rosa entre les dents.
Tornant a Aena, en el cas de Lucena, la presidència del consell d’administració es complementa amb el càrrec de conseller delegat, que li atorga plens poders per dirigir la companyia. En el consell d’administració també hi trobem a Josep Antoni Duran i Lleida, que no necessita ser presentat, i un munt de membres de les estructures profundes castellanes (cossos superiors de funcionaris, Tecos, altres empreses públiques, ICADE, etc.) en representació del 51% del capital que encara atresora l’Estat. Entre els consellers independents hi destaquen Irene Caro Piquero, que és directora general de Facebook per a la península (prèviament havia passat per Google i Yahoo); Amancio López Seijas, propietari de la cadena hotelera Hotusa (que acostuma a gestionar els hotels d’Amancio Ortega) i Jaime Terceiro Lomba, president de CajaMadrid fins l’arribada de l’infaust Miguel Blesa de la Parra el 1996. També el fons TCI té el seu representant al consell, que és el mateix Christopher Hohn, fundador del fons.
No tenim manera fefaent de saber quina és la contribució de l'aeroport de Barcelona i de la resta als beneficis anuals d'Aena
Amb tot, la participació de l’Estat a Aena no és directa, sinó que és a través d’una altra empresa pública poc coneguda que duu el curiós nom d’Enaire i que depèn del Ministeri de Transports. Aquesta companyia és la titular del 51% d’Aena, però també posseeix dos terços de Crida (malgrat la denominació, res a veure amb el catalanisme perquè és un consorci que es dedica a recerca sobre trànsit aeri), el 45% d’Ineco (enginyeria ferroviària), més d’un terç d’EAD (proveïdor d’informació aeronàutica hispano-alemany) i el 20% de GNSS (sistema de localització via satèl·lit).
La presidència d’Enaire l’ocupa Isabel Pardo de Vera Posada, enginyera de camins i membre d’una important família de Galícia. Poc abans havia estat presidenta d’Adif, el gestor públic d’infraestructures ferroviàries. Aquests cognoms sonaran a molts lectors, perquè Isabel és la germana petita de la periodista Ana Pardo de Vera, directora del digital Público. Per descomptat, el consell d’administració d’Enaire té un perfil molt semblant al d’Aena, amb l’afegit que aquella fins i tot té algun militar com a vocal de l’òrgan.
Començàvem parlant de l’aeroport de Barcelona i també acabarem aquí, per recordar que no tenim manera fefaent de saber quina és la contribució d’aquest aeroport i de la resta als beneficis anuals d’Aena. És molt probable que la raó la trobem anys enrere, el 2014, l’últim cop en què es van publicar resultats desagregats per aeroport i es va constatar que el Prat (52% dels beneficis de tot el sistema) i Son Sant Joan, de Palma (25%), eren el pal de paller de l’entramat aeroportuari. La raó per no mostrar les xifres que addueix Lucena és ben peregrina: és informació confidencial que, en cas de conèixer-se, beneficiaria els competidors d’Aena.