Diuen que l'aigua és un monopoli natural. Fa un segle i mig, el marxisme ja encunyà el concepte de mode de producció asiàtic basat en el control i regulació de l'aigua. I és que, a diferència d'altres subministraments com l'electricitat o el gas, on els antics monopolis han estat obligats a cedir l'ús de la seva xarxa de distribució a altres proveïdors i comercialitzadors, la distribució d'aigua no ha entrat en aquesta dinàmica. Tot i que en l'article anterior parlàvem del progressiu estalvi d'aigua per part de consumidors i d'indústries, el consum d'aigua és poc elàstic –poc sensible al preu- a curt i mitjà termini. Un preu, a més, regulat per l'Administració que incorpora als rebuts una fiscalitat progressiva destinada a desencoratjar el consum i, en la majoria de casos i malgrat les distorsions que comporta, hi afegeix les taxes per finançar el tractament de residus sòlids.
Aquest totum revolutum del rebut de l'aigua ha tingut fa pocs dies un episodi significatiu, quan l'AMB presidida per l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha rebaixat la tarifa de consum d'aigua i, a canvi, ha incrementat l'import de la taxa sobre residus sòlids. La intenció d'augmentar la recaptació fiscal sense que el consumidor ho noti gaire perquè ha retallat el preu de l'aigua –que la Generalitat reclama que és competència exclusiva seva- és només el darrer exemple de la creixent percepció que l'aigua és un negoci massa rendible tenint en compte l'escàs risc que comporta.
L'ATLL i les ànsies monopolístiques d'Agbar
A l'anterior article parlàvem de l'impacte ecològic del transvasament del Ter per proveir d'aigua l'àrea de Barcelona. Aquesta va ser una iniciativa de l'aleshores alcalde Josep María de Porcioles per assegurar el proveïment d'aigua a la ciutat. Aigües de Barcelona, antecessora d'Agbar, volia captar l'aigua del Llobregat, que és on tenia drets de concessió i així completar el control de la distribució final amb la denominada captació en alta. Però Porcioles no volia que Aigües assolís tal nivell de domini i, aliant-se amb el Ministeri corresponent, aconseguí que s'establís que la captació havia de provenir del Ter -encara que fos a costa de mig dessecar-lo- amb l'argument contrastat que l'aigua era de més qualitat.
Ja en democràcia la gestió i transport d'aquesta aigua recaigué en el consorci d'Aigües del Ter i el Llobregat (ATLL), format per la Generalitat i els ajuntaments afectats.
Mentrestant, Aigües, ja reconvertida en Agbar, anà reforçant la seva penetració en el negoci de distribució d'aigua i anà adquirint el control de petites empreses locals, privades o públiques, que subministraven aigua a ciutats mitjanes. En el cas de les empreses municipals, com a Sabadell, hem de pensar que l'Ajuntament volia fer calaix en aquests darrers anys de migradesa de recursos municipals.
Aquests pactes municipals es van veure afavorits per la incorporació a l'equip directiu de l'empresa d'un bon nombre de persones anteriorment vinculades -en qualitat d'electes o de càrrecs de confiança- als governs socialistes i d'ICV a l'Ajuntament Barcelona i a l'administració local metropolitana, començant pel primer executiu de l'empresa, que havia estat gerent de l'AMB.
"L'aigua és un negoci massa rendible tenint en compte l'escàs risc que comporta"
L'any 2012, arran de la crisi financera del govern autonòmic, es planteja la privatització de l'ATLL –igual que altres infraestructures, com els túnels de Vallvidrera o del Cadí-, un altre negoci segur i rendible. Agbar era el comprador "natural", però aparegué un nou actor amb una oferta més sucosa, Acciona. Agbar interpretà que hi havia hagut irregularitats en el procés d'adjudicació per evitar el reforçament de la seva posició a l'àrea de Barcelona i després d'un llarg procés judicial, el concurs es declarà nul. D'aquesta forma, ATLL retornà al control directe de la Generalitat, que ara la governa sense el concurs dels municipis i de forma simplement administrativa. Queda encara pendent l'import de la indemnització a pagar a Acciona que, quan es resolgui judicialment, haurà de sortir de la tarifa que, a través del rebut de l'aigua, paguen indirectament tots els usuaris de l'àrea de Barcelona a l'ATLL.
L'estratègia defensiva d'Agbar
Hi ha qui diu que l'anomenada Torre Agbar –ara Torre Glòries- és un monument a la tarifa de l'aigua. No és ben bé així, perquè l'edifici que ocupà inicialment l'empresa d'aigües era propietat de La Caixa –accionista aleshores majoritari d'Agbar-, que els hi llogà. La sortida del grup Caixa de l'accionariat, afavorí que Agbar abandonés l'emblemàtica torre i es traslladés a un edifici a la Zona Franca perquè, total, "només som una empresa de distribució d'aigua" i no necessitaven un emplaçament tan destacat i, a més, poc funcional i car de mantenir com el cilindre concebut per Jean Nouvel.
Fou un dels primers passos de replegament formal de la companyia. L'altre arribà quan Agbar decidí fa ben poc tornar la seu a Catalunya, de la que havia fugit en l'estampida de l'octubre de 2017, provocada en bona part per la Caixa i el grup d'empreses que tradicionalment hi estaven vinculades. Fou una altra forma de diferenciar-se i de mirar de regraciar-se amb una societat que amb la polèmica de la municipalització de l'aigua l'estava convertint en l'ase dels cops.
"Mudar-se a la Zona Franca, tornar la seu a Catalunya, el fons de solidaritat, la persistència en les tasques de patrocini i de promoció de la recerca són elements diferencials del comportament d'Agbar"
La persistència en les tasques de patrocini i de promoció de la recerca –de la qual han fugit altres grans patrocinadors com Naturgy, que a més de canviar de seu ha canviat també de propietaris i d'orientació en el negoci- és un altre dels elements diferencials del comportament d'Agbar.
Finalment, l'aposta d'Agbar des del 2103 –dos anys abans que quedés així establert per llei- per crear un fons de solidaritat d'aigua destinat a les famílies que no podien pagar-la ha servit a la companyia per diferenciar-se de les pràctiques de la majoria de les elèctriques, molt més restrictives en aquests supòsits. Agbar hi ha destinat quasi 13 milions d'euros del 2013 ençà i se n'han beneficiat unes 27.000 famílies.
En els darrers dies, però hem sabut que els actuals propietaris, els francesos de Suez, es volen vendre la companyia. Una companyia d'aquest tipus té valor bàsicament per la seva cartera de clients i, per extensió, pel volum i durada prevista de les concessions i contractes de servei que té en vigor. La favorable resolució dels contenciosos en els quals Agbar ha estat immersa fins ara compensaria amb escreix el nivell d'erosió de les seves tarifes i dels seus beneficis –que segons la companyia equivalen a un 5,4% dels seus ingressos- que iniciatives com la de Coalu que comentàvem abans apunta. Tot plegat determinarà l'import final en què es valori la companyia.
Podríem dir que la situació en què es troba Agbar s'assembla a la que visqué fa més de vint anys ACESA –després Abertis-. Assetjada per les reivindicacions de peatges gratuïts en un negoci tan segur i encara més rendible que el de l'aigua, i amb concessions amb data de caducitat, l'habilitat de Salvador Alemany -amb el paraigua de la Caixa i les relacions privilegiades d'aquesta amb el govern espanyol de torn- aconseguí assegurar la viabilitat de la companyia i esdevenir un magnífic negoci per la Caixa a l'hora de recollir beneficis i quan se la vengué.
Ara també, i en aparent paradoxa, ha aparegut el nom del grup Caixa com a possible (re)comprador d'Agbar. A banda que aquesta seria l'opció que donaria més possibilitats de continuïtat a l'actual equip directiu de l'empresa, qui sap si es voldrà intentar repetir una operació ACESA. Amb la diferència que ara no serà el paraigua del govern espanyol el necessari, sinó el de les administracions catalanes. Amb la perspectiva de continuïtat dels baixos tipus d'interès i la dificultat de trobar inversions prou rendibles, potser el 5,4% de beneficis declarats per Agbar sobre el volum total de facturació siguin ara més atractius.
La sentència metropolitana
La recent sentència del Tribunal Suprem comporta un baló d'oxigen pràcticament definitiu per a Agbar. El TS dona la raó a la companyia i a l'AMB sobre la legalitat de l'empresa mixta entre Agbar (70%), l'AMB (15%) i, atenció, Criteria de Caixabank (15%) que es va crear quan l'alcalde Xavier Trias presidia l'ens metropolità. Una empresa que integra les depuradores públiques metropolitanes amb la distribució final –en baixa- d'aigua amb l'objectiu declarat de promoure el reaprofitament de l'aigua depurada. La formulació d'aquesta empresa mixta, havia estat anul·lada pel TSJC –amb vot particular del president- per manca de concurs públic a l'hora de triar quin havia de ser el soci privat de la nova empresa metropolitana. I és que en el fons, el que es discutia era si era vàlida o no la concessió per a la distribució d'aigua en baixa que Aigües de Barcelona havia obtingut per un període de 99 anys al 1953.
D'aquesta manera, queda assegurat el negoci de l'empresa a Barcelona per als pròxims 32 anys i la companyia –que guanya dos importants processos judicials seguits- recupera el valor de mercat que va començar a posar en qüestió l'adjudicació de l'ATLL a la competència.
La polèmica de la municipalització de l'aigua
Què s'amaga darrere les demandes de (re)municipalitzar el servei de distribució final de l'aigua? Si el servei que actualment es presta és bo i ha anat millorant de qualitat amb el temps? És aquest el tema que realment ens ha de preocupar respecte a l'aigua o el més important és com garantim el subministrament en un context de creixent escassedat, com explicàvem en l'article anterior? És només la presumpció que és un negoci massa rendible i de risc zero?
Cal admetre que la pressió per la municipalització ha fet que el gran operador del sector, Agbar, vagi modificant la seva actitud, assumint que les condicions del negoci han canviat i que ja no pot fer el que vol, al marge del poder local. És cert que la sentència metropolitana del TS barra el pas en els pròxims anys a una municipalització fàcil de l'aigua, en la mesura que reconeix la validesa de la concessió vigent fins al 2052. Ara, el poder local hauria d'exercir de forma efectiva la governança efectiva de tarifes i polítiques de distribució de l'aigua donat que la distribució en baixa és una competència municipal.
Potser es podria resoldre exigint més transparència a l'empresa i, si cal, rebaixant les tarifes establertes. Esperem que tot plegat no es limiti a reduir l'import del que paguem per l'aigua per neutralitzar la pujada de les taxes associades al tractament dels residus sòlids, com acaba de fer Colau.