Anisado Refinado Vicente Bosch va ser el primer nom que va tenir Anís del Mono. L’ampolla de licor més mítica i la fàbrica més famosa del litoral català. Enguany, l’empresa celebra 150 anys d’història. Va passar de ser una més de tantes destil·leries d’anís de Badalona a convertir-se en l’única que ha sobreviscut la crisi i l’esgotament de les begudes tradicionals. I ho han fet sense introduir cap canvi substancial des de principis del segle XX: no s’ha modificat ni la recepta, ni el disseny de la marca, ni s’ha diversificat el negoci. Les vendes durant la campanya de Nadal -que representen entre un 45% i un 50% de la facturació anual- mantenen Anís del Mono viu.
Tota la producció es fa des de la fàbrica de Badalona, on hi treballen només vuit persones fixes. Antonio Guillén n’és el director des de l’any 2000. “La fàbrica, les oficines, el laboratori, les matèries primeres i els processos productius són iguals que eren l’any 1890, però hem sabut introduir la tecnologia justa per ser competitius”, explica Guillén. La innovació ha vingut de la banda de la informatització i ha servit per homogeneïtzar la fabricació. La quantitat dels ingredients està digitalitzada, així com l’embotellament.
Mentre que el sector fa anys que es troba en caiguda lliure -la cervesa i el vi han desbancat els licors tradicionals com a begudes alcohòliques preferides-, el decreixement d’Anís del Mono és més moderat que altres. De mitjana, les vendes de les empreses de la indústria cauen entre un 3% i un 4% anual; la companyia badalonina ho fa al voltant d’un 1%. On és el secret d’aquesta diferència? Segons Guillén, “Anís del Mono ha aconseguit crear un vincle emocional amb les famílies”. Especialment, durant la campanya de Nadal, que representa la meitat dels 3,6 milions d’ampolles que venen cada any.
L'interior de la fàbrica d'Anís del mono a Badalona | Cedida
La fàbrica del mico
El director de la fàbrica d’Anís del Mono coneix la història fil per randa. Tot i que la seva relació amb la marca va començar fa 20 anys, la seva carrera s’ha desenvolupat en el sector dels licors. “Jo treballava al departament d’enginyeria d’Osborne, però van decidir externalitzar el servei i em van oferir venir com a director de la fàbrica d’Anís del Mono”, relata Guillén. Tot i que des de l’any 1975, la marca pertany al grup Osborne, el director actual de Badalona encara manté el contacte amb la família Bosch, els fundadors.
De mitjana, les vendes de les empreses de la indústria cauen entre un 3% i un 4% anual; Anís del Mono ho fa al voltant d’un 1%
En els seus inicis, la companyia no tenia res a veure amb els licors; la família Bosch va fundar un negoci de flota de vaixells, que importaven i exportaven productes amb l’Amèrica del Sud. Poc a poc, van voler diversificar l’activitat de l’empresa i van començar a produir licors: “Feien brandy, ginebra...de tot, menys anís”. Però la cosa va canviar quan els propietaris van començar a produir anís per a consum intern.
“La flota tenia molts estibadors que hi treballaven i buscaven una beguda que els donés energia; com que l’anís té molt de sucre, era la més adequada”, explica Guillén. I, com que la demanda d’anís va anar creixent, els Bosch van decidir començar a comercialitzar-lo. La bona resposta dels clients va fer que, poc a poc, la flota quedés en segon terme fins que va arribar a desaparèixer i es va fundar Anisado Refinado Vicente Bosch.
Antonio Guillén, el director de la fàbrica d'Anís del Mono a Badalona | Cedida
A partir d’aquell moment, el director de la fàbrica indica que hi va haver dues grans decisions que van marcar l’evolució de l’empresa: el canvi de nom i l’embotellament de l’anís. Cap al 1900, segons Guillén, era freqüent que les classes adinerades muntessin una espècie de petit zoo al jardí de casa seva. Amb aquest objectiu, Bosch va fer que li portessin micos de l’Amèrica del Sud i en va instal·lar un a la fàbrica de Badalona. “Com que hi havia 28 empreses que es dedicaven a produir anís a la ciutat en aquella època, la dels Bosch va començar a popularitzar-se com ‘anís el del mico’”.
Però hi ha un altre motiu darrere del nom: “L’analfabetisme era molt freqüent a principis del segle XX i, tenir al logo un animal representatiu ajudava molt a què la marca fos reconeguda ràpidament”, diu Guillén. Igual d’important per al futur de la marca va ser començar a vendre el licor embotellat, ja que fins a aquell moment es feia a granel. De fet, les ampolles d’Anís del Mono són un dels seus trets més distintius.
“La fàbrica, les oficines, el laboratori, les matèries primeres i els processos productius són iguals que eren l’any 1890, però hem sabut introduir la tecnologia justa per ser competitius”
“No és beguda de joves”
Els Bosch van aconseguir la patent de l’ampolla diamantada l’any 1902. El disseny encara es manté intacte. “L’anís és un producte peculiar: en el primer contacte no sol agradar, però un cop traspassada aquesta barrera, el client és molt fidel”, considera Guillén. Tot i així, reconeix que “no és beguda de joves”, però que tampoc no es fa res per canviar aquesta tendència i convertir-lo en el proper vermut o gintònic, begudes tradicionals que han tingut una segona onada de popularitat entre els joves. Tot i així, avisa que “les modes van i vénen”.
Quan va prendre la decisió, assegura que el seu entorn era escèptic amb l’èxit que podia tenir a la fàbrica de Badalona: “Em deien que era un producte d’avis amb poc futur”. Però Guillén assegura que ha demostrat que no és així: “Porto 20 anys!”. Entre els secrets de la supervivència d’Anís del Mono també s’ha de tenir en compte que és un producte molt utilitzat en pastisseria, i, sobretot, Guillén en destaca la qualitat, que creu que el consumidor valora. I el director de la fàbrica de Badalona afegeix una última cosa: “Tens dos en u: licor i un instrument musical perfecte per cantar nadales!”.