Clàssic refugi de les nits més canalles del Raval, el Bar Marsella és, entre altres èxits, el bar més antic de Barcelona. Els seus 200 anys d'història s'adhereixen a les parets gastades i als sostres descrostats. El ressò de les riallades encara es cola entre les ampolles de les vitrines que destil·len decadència i història. "Prohibido estacionarse en las mesas" es llegeix en un dels cartells interiors, un advertiment de l'època franquista per prevenir reunions clandestines. El sòl és hidràulic, una nota de color entre la solera d'una fusta i una pols en suspensió que pot haver viatjat des del segle XIX.
Aquest "ambient característic del Raval, segurament impossible d'exportar a una altra zona de Barcelona", aquesta "aparent deixadesa" que li confereix "un to apte per a les reunions bohèmies" i una "singularitat que no cal buscar-la en el mobiliari -vitrines, miralls i paviments una miqueta degradats, i il·luminació incorrecta-, sinó justament en la capacitat evocadora a un altre moment històric que aquest local provoca" (seguim la definició del catàleg de patrimoni de l'Ajuntament de Barcelona), podrien veure la seva fi per una pandèmia. S'imaginen?
"Està essent bastant dur. Jo no he celebrat el Nadal. Gens. Per responsabilitat. Em preocupa la falta de decisió política, d'un pla estratègic més ampli. No entenc per què no ho tanquen tot 15 dies, vacunen massivament i, a partir d'aquí, tornen a obrir", denuncia José Lamiel, el seu sofert propietari, que reflexiona sobre la difícil situació de molts negocis que, com el seu, obren de tard-nit: "A la gent li importa molt poc o potser ni ho pensen, però els comerços que ara estem tancats per les festes ho estem passant molt malament. No entenc que s'entossudissin a celebrar-les. Les ajudes que tenim són inexistents. El 2020 hem obert tres mesos. I ara no podem obrir ni fer menús perquè no som aquest tipus de negoci". L'Ajuntament no va passar el lloguer durant els mesos que va durar l'estat d'alarma, però sí els restants perquè és la seva decisió obrir o no.
El bar que regenta l'empresari forma part d'una ruta gairebé antropològica per la nostra pròpia existència, de la història més bohèmia d'aquesta ciutat. Aquesta que els lectors només coneixem pels cartells noucentistes, però que evoquem cada vegada que ens enorgullim d'això que anomenem la Barcelona modernista.
En un mirall resa el nom en lletres d'un vermell sang: "Absenta". Des que va obrir portes l'any 1820 als baixos de l'edifici de la cantonada entre els carrers Sant Pau i Sant Ramon, el Bar Marsella ha estat testimoni de moltes nits d'absenta desfent un terròs de sucre. Ha passat les seves vicissituds i la pandèmia n'és una més.
"La pena és que en aquest moment, amb tot el que està passant, no hi ha una ajuda real", segons l'amo, José Lamiel
El 2013 va estar a punt de tancar per una pujada del lloguer. Els llavors propietaris de l'immoble no tenien interès a mantenir-lo obert i pesaven més les opcions de venda de l'edifici complet a un fons inversor de capital estranger. En l'operació de no renovació planejava l'ombra del Pla d'Usos de Ciutat Vella i la forta especulació urbanística a la zona; una equació que va atiar el debat polític entre el PSC i el llavors Govern municipal de CiU. Però l'Ajuntament de Barcelona —ja hi havia cert grau de protecció patrimonial de nivell C (Bé d'Interès Urbanístic)— va obrar el miracle. Va comprar l'immoble per una mica més d'un milió d'euros malgrat el delicat moment econòmic i el va restaurar per fer-hi habitatge social.
"Va ser un moment bo. A nivell de veïns estem ara millor que mai, molt contents amb els inquilins, de debò". La crisi del 2013 no va ser un tràngol ràpid i la revolada que va ocasionar en l'opinió pública pel seu imminent tancament (van aconseguir gairebé 5.000 signatures digitals en Change.org) encara es recorda. "Va haver-hi un clam d'una part de l'opinió. La pena és que en aquest moment, amb tot el que està passant, no hi ha una ajuda real. Les grans fortunes tenen un gran volum de treballadors i això és important. Però locals com el meu, el Kentucky o el London que tenen un segell distintiu de sofriment i alegries… em sembla irreal que no estiguin pensant en nosaltres…".
De generació a generació
Lamiel recorda aquell moment d'intensa incertesa amb una alegria que només pot proporcionar la distància. Va ser molt útil. Va servir perquè conegués el nét dels seus anteriors amos: "Era un avi. Una persona molt, molt major. Es va presentar un dia al bar per preguntar-me si jo tenia fotos antigues d'ell o si conservava algun arxiu sobre el moment de la venda. Li vaig dir que no. Ell tampoc no tenia cap record. És curiós perquè no sé ni el seu cognom. No ens vam presentar formalment". L'anterior família haviaregentat el bar durant dues generacions més, des de la seva fundació les primeres dècades del segle XIX. "Estem investigant si es pot esbrinar més. Vam agafar la propietat el 1820. L'única cosa que sé és que el meu avi li va comprar a una persona la família de la qual ja l'havia regentat durant dues generacions", conclou.
L'exterior del Bar Marsella de Barcelona
I tres generacions de la seva família el van mantenir obert des de principis del segle XX com un refugi on dissidents de la cultura "oficial" podien socialitzar les seves inquietuds. "El meu avi era més republicà que ningú. Suposo que el fet que no tinguem material fotogràfic obeeix a la por o a la voluntat que no quedés res massa registrat. Molta gent que entrava per la porta treballava al port, eren sindicalistes… era un bar del poble, molt proletari... així que aquí passaven tots bastant desapercebuts. Era el contrari d'Els Quatre Gats, on sí que hi anaven els que havien de deixar-se veure. Només tenim el testimoni de les anotacions en llibres, en pel·lícules o en poemes… Però per part nostra no guardem activament res. Així que només sabem per la memòria oral que Santiago Rusiñol, Ernest Hemingway, Pablo Picasso o Salvador Dalí, entre molts altres, van ser aquí", resol.
"Només sabem per la memòria oral que Santiago Rusiñol, Ernest Hemingway, Pablo Picasso o Salvador Dalí, entre molts altres, van ser aquí"
Un llegat que l'empresari ara veu trontollar davant ell per la inseguretat econòmica que planeja sobre locals com el seu. "El primer crèdit ICO es va acabar en quatre mesos, en la primera fase durant l'estat d'alarma. Molts confiàvem que serien uns mesos de tancament i que després tornaríem a la normalitat. Així ho creia jo, per això vaig treure dos dels meus quatre treballadors de l'ERTO. Però ens trobem el desconcert de la improvisació constant del Govern. Ara visc dels estalvis que tenia, mentre em durin. Després, ja veurem com ho fem. Tinc 55 anys i deixar el negoci o embarcar-me en una altra cosa no és una opció per a mi. Vull ser optimista, pensar que amb la vacuna anirem a algun lloc ràpidament i que al juliol podrem celebrar els 200 anys al carrer".
Una efemèride que molts desitgem. L'ambient del Marsella encara transpira absenta, la beguda estrella la litúrgica preparació de la qual repetien no fa massa mesos les hordes d'anglosaxons amb ínfules culturals que volien provar-la aquí per uns mòdics cinc euros. No podia ser d'una altra manera. Aquest bar va ser refugi nocturn de l'autor d'El vell i el mar. I encara que Byron i Wilde mai no van arribar a visitar-lo, també s'hi haurien trobat molt a gust. Locals decrèpits com aquest atorguen caràcter a la ciutat, una experiència que només ofereix el temps. Que continuï la seva llarga herència aquí després de la pandèmia depèn també, en bona part, de nosaltres.