Enmig de l’embafament constant pels possibles fitxatges blaugranes, el club continua atansant-se al precipici del canvi de model de propietat davant la sorprenent passivitat de la concurrència, que no sembla valorar la singularitat daurada del club de ser propietat dels seus seguidors. De la mateixa manera que fa pocs mesos ens sorpreníem pel silenci eixordador de tots els stakeholders barcelonistes davant de la fulminant desaparició dels avals -aquella cotilla injusta i antidemocràtica que tant ens havia fet plorar- ara volem mostrar la nostra perplexitat per la manca de reacció dels socis del Barça en una situació en què el model de propietat penja d’un fil.
Situem-nos. Avui, l’entitat blaugrana que va fundar Gamper fa més de 120 anys és una societat amb uns fons propis negatius d’uns quants centenars de milions d’euros (o sigui, amb un passiu molt superior a l’actiu), amb un deute de 1.350 milions i amb la perspectiva d’incrementar aviat el passiu fins als 3.000 milions; I no oblidem que al darrer tancament els comptes mostraven un fons de maniobra negatiu en més de cinc-cents milions d’euros. Tot això amanit amb una incapacitat ja secular per generar beneficis sòlids i recurrents, i immers en una indústria -la del futbol- que té tota la flaire d’haver entrat en una fase de decreixement. Amb aquestes circumstàncies pot resultar molt temptador per als gestors de l’entitat acabar recorrent als grans fons d’inversió per capitalitzar el balanç a canvi de cedir-los la propietat; és a dir, l’anomenada desmutualització o transformació en societat anònima, un canvi societari sense viatge de tornada que provocaria que els socis, per primera vegada a la història, deixessin de ser els propietaris del club en benefici d’algú extern, ja sigui un grup de fons d’inversió o, fins i tot, alguna multinacional.
No dubtem pas que ja estan dissenyant no pas la forma de fer la mutació, sinó la manera com la vendran a la massa social perquè sembli el que no és
El problema que el soci no s’hagi mobilitzat per buscar “solucions imaginatives” - com deia un expresident de record funest- a l’hora de capitalitzar el club és que s’està cedint temps i terreny als qui aposten per una transformació en societat anònima, que no dubtem pas que ja estan dissenyant no pas la forma de fer la mutació, sinó la manera com la vendran a la massa social perquè sembli el que no és. Si és cert que el Barça té quatre-cents milions de seguidors arreu del món, com no es cansen de repetir a les presentacions comercials, caldria començar per aquí si es volen trobar solucions dins del perímetre dels afectes blaugranes.
En primer lloc, i en la línia comentada de buscar solucions que permetin esquivar la transformació, caldria dissenyar algun instrument financer mitjançant el qual es poguessin injectar al club els diners necessaris per restablir l’equilibri patrimonial. Atès que no és possible dur a terme una ampliació de capital com fan les entitats amb ànim de lucre, i que la via apuntada per alguns de les donacions, que van directament als fons propis, sembla que grinyola, potser caldria crear un vehicle específic que fes un préstec al club en unes condicions diguem-ne “especials” quant a tipus d’interès, durada i carències. Per exemple, un interès del zero per cent, una carència d’un o dos lustres i una durada a cinquanta anys. Òbviament, tot aquest import computaria com a deute, però serviria per cancel·lar els deutes vigents, que sens dubte tindran unes condicions pitjors. Però qui finançaria un vehicle que prestaria diners en unes condicions tan excepcionals? Doncs tal com dèiem al paràgraf anterior, els culers d’arreu del món. Si partim de la base ja indicada dels quatre-cents milions de seguidors, no sembla impossible aconseguir una xifra prou rellevant per sanejar, si més no parcialment, els comptes del club. Caldria fomentar la participació en aquest vehicle explicant que es tracta d’un gest col·laboratiu per salvar el club, amb tot el que això implica. El que indiquem aquí només és un esbós, de manera que seria interesant validar la seva viabilitat i aprofundir en aquest camí per evitar la indesitjable transformació en societat anònima. En aquesta línia de pensament, no podem oblidar que durant les darreres eleccions es va proposar l’emissió de bons que socis i aficionats podrien subscriure per ajudar a finançar el club i que més tard també es va dir que es comptaria amb la massa social quan s’iniciés la recerca de nou crèdit. No se n’ha tornat a parlar.
A l’altra banda de la trinxera hi ha els qui ja estan maquinant per assolir que el club deixi de ser dels seus socis i caigui en mans d’alguna entitat externa. Es pot intuir quins seran els mecanismes que els sadistes faran servir per convèncer els socis de les bondats del model societari mercantil i un dels arguments amb què hores d’ara estan pressionant és l’anomenada “solució Bayern”, és a dir, l’adopció d’algun model semblant al que té implantat el FC Bayern i que tot seguit detallarem. Però abans, una idea que cal repetir perquè els socis barcelonistes se la gravin a foc: la bona o mala gestió d’una entitat depèn de la perícia dels seus gestors i no pas del model de propietat. Amb una gestió com la de Bartomeu, el club hauria acabat en una situació compromesa tant amb el model de club com amb el model de societat anònima. Més endavant ho repetirem perquè a ningú no li passi per alt. A més, avui dia els controls a què uns i altres estan sotmesos són molt semblants, i igualment evitables. No podem pas oblidar que grans societats anònimes, que a més tenien l’afegit de cotitzar a borsa amb tot el que comporta a nivell de control, han acabat fent fallides sorolloses per simple mala gestió.
La bona o mala gestió d’una entitat depèn de la perícia dels seus gestors i no pas del model de propietat
L’any 2002 el FC Bayern, una entitat centenària de caràcter poliesportiu, va decidir transformar-se parcialment en societat anònima, el que en alemany es diu Aktiengesellschaft (companyia per accions) o simplement AG. No van desmutualitzar l’entitat sencera, sinó que només ho van fer amb el primer equip de futbol. Les dues societats existents des d’aleshores són el FC Bayern München eV (el club originari) i el FC Bayern München AG (la societat escindida). En l’actualitat, el màxim accionista d’aquesta AG és el club originari, que té un 75% del capital i, per tant, la majoria de la propietat. El restant 25% està repartit a parts iguals entre tres grans empreses amb vocació de nucli dur: Allianz, Audi i Adidas, totes tres bavareses i amb una estreta relació amb el club (per exemple, Adidas n’és proveïdor des de fa més de mig segle). La configuració actual data del 2014, quan en el decurs d’una ampliació de capital Allianz va entrar a l’accionariat amb un 8,33% a canvi de 110 milions d’euros, fet que implicava valorar el 100% de la firma en uns 1.320 milions. Quan la societat es va crear, el 2001, el primer accionista extern a entrar-hi va ser Adidas, que va pagar 75 milions d’euros pel 10% del capital (per tant, amb una valoració del club en 750 milions). Que els bavaresos hagin triat un model on els socis retenen el control no és pas casualitat, sinó que respon al fet que la Bundesliga està regida per la norma del “50%+1”, que vol dir que els clubs que es desmutualitzin hauran de mantenir-se sota el control dels socis perquè aquests posseiran a través del club originari un mínim del 50% del capital més una acció, mentre que els accionistes externs hauran de conformar-se amb ser el soci minoritari.
La situació financera del club bavarès és envejable, però no hem de pensar que el seu dia a dia és una bassa d’oli. Fa mig any, a l’assemblea de socis del novembre se’ns va proporcionar una demostració que allà tenen també conflictes. En aquest cas, la batalla campal va ser perquè un grup de socis es van revoltar contra els acords de patrocini del club amb, precisament, l’emirat del Qatar. Deixant de banda això, el cert és que la comptabilitat de l’entitat (Bayern AG) és impecable: si mirem el balanç de situació de 2019, comprovarem que van afrontar la pandèmia amb un actiu de 667 milions d’euros, per un passiu de 185 milions (dels quals només 108 eren deutes) i, en conseqüència, uns fons propis de 482 milions d’euros. Una vegada més, cal insistir que aquesta bona salut financera és fruit d’una gestió òptima i no té correlació amb la forma jurídica de l’entitat.
En línia amb la “solució Bayern”, per Barcelona ja corren propostes de fer una conversió en SAD on el club retingui un 51% del capital i els inversors externs es quedin amb el 49%, de manera que aparentment els socis continuaran controlant l’entitat. Però en aquest punt cal fer diverses precisions per evitar que la massa social es deixi enganyar. En primer lloc, cal tenir molt clar que la desmutualització és un camí sense retorn, és a dir, és tècnicament senzill dur a terme la transformació, però és molt complicat - gairebé impossible- refer el camí en sentit invers. Per una altra banda, les magnituds en què es mou el Barça són molt diferents de les del Bayern en el moment de fer la transformació o les successives ampliacions de capital. Si el club bavarès va ser valorat, com hem indicat abans, en 1.320 milions d’euros el 2014, l’última referència que disposem de l’entitat blaugrana és la valoració que en va fer Forbes la primavera de l’any passat i que oferia una xifra de 4.760 milions d’euros. Alhora, la necessitat de capitalitzar-se del club és molt més gran, atès que el seu passiu actual és de 1.500 milions d’euros (amb uns fons propis negatius superiors als 400 milions) i s’enfilarà fins als 3.000 milions si s’aconsegueix el finançament previst per aixecar l’Espai Barça. En conseqüència, una aportació de poc més de 100 milions com la que va fer Allianz no suposa gran cosa al club a l’hora de capitalitzar-se; per contra, si se cedeix una part significativa del capital, com ara un 49% atenint-nos a la valoració de Forbes, el nou accionista hauria de desemborsar una xifra superior als 2.300 milions d’euros. Qui pensi que algú disposat a immobilitzar un capital tan colossal, amb una rendibilitat baixa, estarà d’acord a deixar la seva inversió en mans dels socis és que coneix poc el món dels diners. En altres paraules, encara que aquest accionista (o pool d’accionistes) sigui minoritari, ja sabrà articular mecanismes per imposar els seus criteris en la gestió del club. Per cert, a qui li puguin semblar exagerades aquestes valoracions del FC Barcelona, cal que sàpiga que fa escassos dies s’ha tancat la venda del Chelsea FC -una entitat que ni guanya diners ni té, de lluny, el prestigi del club català- per una xifra que s’atansa als 5.000 milions d’euros.
En qualsevol cas, resultaria molt saludable des del punt de vista democràtic que, arribats al punt de prendre decisions dràstiques, es posés sobre la taula el ventall més ampli de solucions possibles i no només la proposta que estigui avalada per la junta directiva. Per acabar, volem recordar un cop més la reflexió que ens hem promès gravar a foc a la ment dels barcelonistes: la bona gestió no depèn del model societari, sinó de les capacitats dels gestors que hàgim triat.