Tots tenim una turmix a casa, si bé segurament és de qualsevol altra marca japonesa, alemanya, coreana o ves a saber. Una minipimer de tota la vida, vaja. I aquest és un dels casos en què fem servir el nom de la marca per anomenar un producte. Entenem que "batedora de braç" és un nom llarg i complicat si el que vols és que t'atansin el robot de cuina per fer allioli.
Una primera aproximació a l'invent la va fer l'inventor de la batedora de got, el nord-americà d'origen polonès Stephen J. Poplawsky als anys 50. En un principi als Estats Units es feia servir per triturar i barrejar medicaments i aliments. Posteriorment, amb la massiva difusió de pastilles concentrades, l'ús es va difondre a les llars.
La invenció de la batedora de braç s'atribueix al suís Roger Perrinjaquet, que va dur un "appareil ménager portatif" a patentar.
El producte va entrar a l'Estat espanyol cap als anys 70. El dissenyador industrial català Gabriel Lluelles Rabadà és reconegut com l'inventor de la Minipimer, el batedor amb les fulles a la punta d'un braç que connecta amb el motor. Ell treballava a l'empresa Pimer (Pequeñas Industrias Mecánico Eléctricas Reunidas) que més tard va fusionar-se amb l'alemanya Braun.
El producte actualment compta amb un gran reconeixement i és exposat en museus de disseny industrial.
El producte va proliferar també de la ma de Turmix, fent més fàcil tasques costoses i cansades de les mestresses de casa de l'època franquista a Espanya. Amb els anys, van aparèixer altres productes que van acabar de popularitzar l'invent, però tothom es referia a la batedora de mà com túrmix, fins al punt que als anys 80 la Real Acadèmia de la Llengua va introduir el terme al seu diccionari amb la següent definició: "Túrmix: batedora elèctrica".
Actualment aquest estri és un bàsic a totes les cuines i es troba en tots els colors, mides, potències i preus. Digues-li com vulguis, potser minipimer o turmix és més fàcil que Pürierstab o immersion blender.