Gairebé sempre que parlem de la borsa i de les grans firmes del país, acabem fent esment a les financeres (CaixaBank, Sabadell, Catalana Occident), les de serveis públics (Naturgy, Abertis) o les químico-farmacèutiques (Grifols, Almirall, Reig Jofré). Sobre algunes d’aquestes en podríem discutir la catalanitat perquè en els últims anys han modificat la seva seu social o bé han tingut canvis accionarials rellevants. Però avui no ens plantegem obrir aquest debat sinó que pretenem ampliar el focus i examinar altres empreses del país també cotitzades, però que per diferents raons no acostumen a tenir espais tan grans als mitjans de comunicació.
La primera de les quatre firmes que hem triat és Fluidra, el fabricant de piscines originari de Sabadell que avui competeix amb les principals companyies del món del seu sector. Just quan acaba de passar el mig segle d’existència, els seus ingressos anuals ja s’atansen als 1.500 milions d’euros anuals i opera a gairebé una cinquantena de països. Després de la fusió de 2018 amb el seu competidor Zodiac, dels Estats Units, ha superat la barrera dels 5.000 treballadors. Les quatre famílies fundadores, Planes, Garrigós, Serra Duffo, i Corbera Serra es mantenen avui en dia a l’accionariat, tot i que les successives ampliacions de capital per fer adquisicions -sobretot la de Zodiac- els ha fet recular sensiblement en els percentatges que posseeixen de la firma, en benefici dels fons d’inversió, com és el cas de Rhône Capital, que ara és el màxim accionista amb el 38% del capital. Cadascuna de les quatre famílies fundadores atresora una participació d’entre el 5 i el 8% de Fluidra. Un altre dels accionistes de referència és Manuel Puig Rocha, de la família dels perfumistes Puig, que va invertir part dels seus estalvis en adquirir una participació del 5% a la firma vallesana, en una decisió que de moment li ha donat grans alegries en forma de quantioses revaloritzacions. Avui dia, l’empresa està valorada en uns 2.800 milions d’euros.
Cent quilòmetres al sud de Sabadell, a la capital del Baix Camp, hi ha la seu de Borges Bain, la firma de fruita seca de grup Borges, que fa ara tres anys va començar a cotitzar al mercat continu de la borsa. No és la joia de la corona del grup -ho és el negoci de l’oli- però resulta suficient per facturar anualment prop de 200 milions d’euros, més de la meitat dels quals a mercats estrangers, i deixar un petit marge de benefici als seus accionistes. El fet que el 90% del capital estigui en mans de la matriu del grup (Borges International Group) i, per tant, sigui propietat de la família fundadora provoca que el nombre d’accions que cotitzen lliurement -allò que anomenem free float- sigui realment baix, amb tots els inconvenients que això comporta, com ara la impossibilitat que grans fons o inversors professionals en siguin accionistes. Per la seva banda, el germà gran de Borges Bain, la matriu Borges International Grup, té una facturació de 690 milions d’euros i uns beneficis nets de 20 milions. Per cert, la denominació Bain que duu la firma de fruita de seca dels Borges no vol dir una altra cosa que Borges Agricultural & Industrial Nuts.
Una empresa que porta al seu si l’esperit d’un passat gloriós de la burgesia catalana és la química Ercros, hereva directa de la històrica SA Cros, després de passar per una fusió amb l’espanyola Unión Explosivos Río Tinto el 1989. Els orígens ancestrals de la companyia cal buscar-los el 1817, quan la família Cros, d’origen francès, crea l’embrió del què el 1904 serà la Societat Anònima Cros. Amb el pas dels anys, la nòmina de presidents que aniran desfilant per la firma dóna una idea dels seus estrets vincles amb l’alta burgesia catalana: Eduard Maristany Gibert, Josep Valls Taberner, Josep Maria Bultó Marquès, Francesc Godia Sales, etc. Durant molts anys, la seu emblemàtica del grup va estar situada al número 56 del Passeig de Gràcia, xamfrà amb Aragó. Avui dia l’espai l’ocupa una botiga de la marca de roba Burberry. Quan la situació del mercat es va complicar, la firma catalana es va veure amb la necessitat de fusionar-se amb el seu màxim competidor, Unión Explosivos Río Tinto, per conformar un grup molt més fort.
En l’actualitat, Ercros és una empresa que es dedica a la química bàsica amb tres àmbits d’actuació, com són els derivats del clor, la química intermèdia i la farmàcia. Amb els seus gairebé 700 milions d’euros de facturació és el líder espanyol del seu sector i té alguns dels seus productes al capdamunt del rànquing mundial. És un cas singular de propietat atomitzada, perquè el 50% del seu capital és free-float (cotitza lliurement a borsa) i de l’altre 50% ningú té gaire més el 5%. En aquest sentit, els seus màxims accionistes són el directiu Joan Galofré Casas, amb un 5,45% del capital, i el fons d’inversió Dimensional, amb un 5,40%. Pel que fa a les xifres, Ercros està valorada en més de 200 milions d’euros i dóna un benefici anual d’uns 30 milions (xifra de 2019). El màxim executiu de la companyia és l’ex-secretari d’Estat socialista Antoni Zabalza Martí.
"Fluidra, Borges, Miquel i Costas i Ercros són només la punta de l’iceberg d’un teixit empresarial molt potent format per una combinació d’empreses grans i de pimes que qualsevol dia poden fer el salt qualitatiu"
Finalment, l’última empresa que hem seleccionat és potser la més estimada pels gestors de fons d’inversió estil value, és a dir, aquells que busquen dividends recurrents i sòlids en empreses que tenen un preu de mercat per sota del que marcaria la seva valoració teòrica. Es tracta de Miquel i Costas, SA, una firma que té el seu origen el llunyà 1725 i que s’ha dedicat sempre al negoci del paper. Una de les seves marques més conegudes és el paper de fumar Smoking, que amb el seu clàssic embolcall vermell amb lletres blanques és present al mercat des dels anys vint. El que era una firma purament familiar, dels Miquel, va sortir a cotitzar a borsa a finals dels setanta cosa que va canviar el seu destí perquè el parquet es va convertir en una font de finançament que els va permetre escometre una forta expansió, inclosa la compra de competidors estrangers per augmentar la seva producció. La dinàmica dels darrers anys de l’empresa ha estat marcada per la diversificació, intentant que el mercat del tabac no monopolitzi la seva cartera. Fruit d’aquesta estratègia, avui dia el paper de tabac representa menys de dos terços de la seva producció, mentre que la resta està enfocat a nínxols de papers especials on la rendibilitat és elevada (bosses de te, packaging de luxe, cintes adhesives, embolcalls de productes tècnics, etc).
Segons la seva cotització a borsa, la companyia val avui en dia uns 500 milions d’euros, factura 260 milions anuals i genera un benefici net de prop de 40 milions, el que implica una rendibilitat sobre les vendes prou elevada, del 15% aproximadament. El seu màxim accionista és alhora el primer executiu, Jordi Mercader Miró, que té un 15% del capital de l’empresa. El seu nom probablement els soni, perquè al llarg de la seva carrera professional Mercader ha ocupat una gran quantitat de càrrecs rellevants: president d’Agbar, d’Adeslas, de l’INI, vicepresident de Repsol, conseller de “la Caixa” i de CaixaBank, membre de la junta del Cercle Economia, president de la Fundació Dalí, i un llarg etcètera. Per darrere d’ell a la llista d’accionistes de l’empresa paperera hi ha Bernadette Miquel Vacarisses, descendent dels fundadors, que acumula més de l’11%. Curiosament, el tercer accionista és la pròpia companyia Miquel i Costas, que té gairebé un 5% d’autocartera. I partir d’aquí, el què dèiem, fons d’inversió que tenen a aquesta firma com una de les seves preferides: EDM (l'entitat gestora d’Eusebio Díaz-Morera Puig-Sureda i de Mutua Madrileña), Alantra (un fons d’inversió originari de Madrid que mou 2.500 milions d’euros), Norges Bank (el banc central de Noruega, un dels big players del mercat perquè administra el fons sobirà d’aquell país), Santander, Bestinver (la branca financera d’Acciona) i Magallanes (una gestora de fons d’inversió de Madrid que acumula prop de 1.400 milions d’euros), per indicar els més rellevants.
L’equip de gestió l’encapçalen el ja esmentat Jordi Mercader Miró i el seu fill Jordi Mercader Barata. Al consell d’administració estan acompanyats per una corrua de noms coneguts: Joaquim Coello Brufau (navegant, ex-president del Port de Barcelona, president de la Fundació Carulla, negociador quan els fets de l’1-O, entre moltes altres coses), Eusebio Díaz-Morera Puig-Sureda (ja esmentat, fundador de la firma EDM), Joaquim Faura Batlle (alt directiu de Telefónica), José Claudio Aranzadi Martínez (ex-ministre d’Indústria), Marta Lacambra Puig (directora general de la Fundació Catalunya La Pedrera), Francisco Javier Basáñez Villaluenga (ex-conseller als governs de Jordi Pujol i amb una llarguíssima llista de càrrecs al món empresarial) i, finalment, l’accionista de referència Bernadette Miquel.
Aquestes quatre empreses catalanes són només la punta de l’iceberg d’un teixit empresarial molt potent format per una combinació d’empreses grans i de pimes que qualsevol dia poden fer el salt qualitatiu, i entre les quals trobem grans sorpreses, com ara fabricants de peces per a satèl·lits, líders espanyols en bosses d’escombraries, creadors del sistema d’antenes per telèfons mòbils o, fins i tot, un clúster de firmes biotecnològiques líder al món.