Quedem amb el Sr. Roger Vinton un divendres al matí a les 10:30 al campus de la UPF a Glòries. Penso que la cantina del campus és poc per a un senyor com ell i a darrera hora vaig cap al Novotel que hi ha a la Diagonal a poca distància de la UPF. Mitja hora abans de la cita ja estic assegut als incòmodes sofàs del vestíbul. Hi ha un senyor escrivint en un portàtil en una taula, una mare amb una nena petita molt sorollosa a un sofà, passavolants que fan el check-out i a la barra del bar un senyor d’esquena assegut en un tamboret.
Li envio un Whatsapp amb la nova ubicació. Em respon de seguida i em pregunta si ja hi sóc. Li dic que sí, que sóc al vestíbul, però que faci, que no hi ha pressa. Em diu que paga el cafè i que ara ve. El senyor de la barra paga el cafè i es gira. És el Sr. Vinton.
Seiem en una taula i ens posem a parlar. Treu una gravadora i enregistrem la conversa. Aquesta n’és la transcripció.
Sr. Vinton, perquè som aquí?
Han coincidit tota una sèrie d’aniversaris. A banda que dilluns sigui el meu aniversari, dilluns també fa cinc anys que va aparèixer La gran teranyina i en aquestes dates fa deu anys que va aparèixer el personatge i també coincideix que faig l’article 100 a VIA Empresa. Llavors amb el Víctor Costa, el director de VIA Empresa, vam decidir fer una setmana de coses de Vinton.
Dilluns, el dia del meu aniversari, escric un article que potser m’he d’exiliar del país perquè és d’opinió. Jo sempre faig força coses tècniques però aquesta vegada hi ha força opinió. Em pensava que el Víctor em faria treure coses però “no, és el teu millor article”.
Dimarts faré un article sobre què en queda de La Teranyina, empreses que sortien al llibre i que ja no són catalanes perquè s’han venut a fons d’inversió o a qui sigui —teranyines que es desfan.
Dimecres es fa el contrari, o sigui, empreses que han aparegut aquests últims temps i que al llibre no sortien… Hipra, per exemple, que s’ha posat de moda per les vacunes i perquè han comprat la startup de GoodGut.
Dijous sortirà això que fem ara [la transcripció de la conversa que estem tenint], i per rematar-ho el Víctor farà un perfil del personatge on volem incloure frases de gent rellevant que defineixin el personatge.
Deu anys de Vinton, voldria saber què és primer si la necessitat d’explicar la gran teranyina a partir del coneixement i la informació que teniu del poder a Catalunya, i per això creeu el personatge, o si creeu el personatge i és ell qui us porta a La gran teranyina.
Primer de tot és la meva necessitat d’explicar coses en un moment donat. 2012, pitjor moment de la crisi i jo en aquell moment estic molt insatisfet de com els mitjans expliquen la realitat, o en aquell cas del món financer, que estava molt de moda, prima de risc i tot allò. Tenia necessitat d’explicar la meva versió de les coses; em semblava que si no ho feia m’esclataria el cap. Allò que tens moltes coses al cap i dius les he de transmetre a algú que sinó petaré.
Aleshores com que estem en una època que afortunadament existeix internet, vaig muntar un blog per explicar com jo interpretava la realitat. Aquest blog va anar creixent molt a poc a poc però de manera sostinguda, perquè gent rellevant del país el va començar a llegir i recomanar, i a partir d’aquí es va anar fent gran.
Estem en un moment en què hi ha blog i compte de Twitter. El compte de Twitter el vaig fer exclusivament per fer difusió del blog perquè sinó ningú no l’hagués trobat. Va ser un creixement, en termes empresarials, orgànic que anava a poc a poc perquè tampoc tenia grans aliats i amics que tinguessin grans comptes de Twitter. Tot va ser picar pedra i fer mineria, i poc a poc anar creixent.
[La nena sorollosa es posa a xisclar, ja és mala sort]
Va ser a partir d’un petit article que vaig fer al blog sobre la burgesia que algunes editorials es van interessar i així va sortir l’acord amb Periscopi i la sortida del llibre La gran teranyina al març del 2017.
M’interessa això que deieu del creixement orgànic. Aquesta gent que us llegia era gent influent? De sectors econòmics, empresarials, mediàtics?
Gent sobretot amb visibilitat a les xarxes. El que jo en dic l’star system del país; periodistes, gent de la tele fins i tot gent de la política, amb molts seguidors a les xarxes, que feia que amb una recomanació seva vinguessin molts lectors al blog. Jo no els coneixia de res ni ells em coneixien, simplement es van interessar pel contingut.
És interessant com un autor totalment desconegut però que té alguna cosa per explicar, i que l’explica basant-se en dades —d’opinió ja n’anem servits— comença amb un compte de Twitter i un blog i és capaç no només d’editar un llibre sinó d’influir. Recordeu el primer tuit? El to, les primeres interaccions amb gent rellevant? Com ha evolucionat el personatge?
Sí, perquè de fet els he estat buscant fa poc perquè els volia tornar a difondre aprofitant les possibilitats que et dóna Twitter de baixar-te tot l’històric de tuits que et permet localitzar-los. Home, ha evolucionat el personatge. Se’m fa difícil verbalitzar exactament quina evolució ha tingut però jo el veig molt diferent al de fa deu anys.
Recordo que les primeres interaccions són amb un personatge que ara està força oblidat però en aquell moment va ser un dels grans tuitaires catalans, qui va ser en @GrassonetBord. En el sentit de que ajudés a difondre el blog. Però es percep evolució perquè també el personatge s’ha anat afermant i agafant personalitat pròpia.
"Twitter no em representa un cost personal excessiu. Al contrari, em serveix per anar drenant coses i que el meu cap no esclati"
Perfils com el del @GrassonetBord i altres personatges de Twitter és molt difícil mantenir-los deu anys. Molts d’aquests personatges que han estat molt brillants, molt crítics o molt àcids ho fan durant un temps i després es consumeixen perquè vol molta dedicació mantenir un personatge que no ets tu a Twitter. No és el cas de Roger Vinton. Parleu-me una mica de l’esforç que suposa mantenir un personatge rellevant a Twitter.
És un esforç però a mi no em costa des del moment en què tinc coses a dir. A banda, jo sempre he tingut una sèrie d’idees que abans d’internet i de Twitter no les podia fer servir. Ha creat un terreny de joc nou. Fa 20 anys un acudit, una frase brillant no tenies on col·locar-la. Aquestes idees/bromes/acudits que jo tenia en cartera, Twitter m’ha servit per posar-les en circulació; abans no hi havia el circuit adequat. Per això dic que Twitter no em representa un cost personal excessiu. Al contrari, em serveix per anar drenant coses i que el meu cap no esclati.
Imagino que us serveix de font d’inspiració o per seguir pistes. Ja en parlarem. Entenc que “La teranyina” o “Roger Vinton” sense Twitter no haurien pogut existir. Amb grans coneixements i metodologia com teniu però sense una xarxa com Twitter no seríem aquí ara.
Sense Twitter el meu blog s’hagués quedat perdut en l’oceà d’internet. No tenia perquè trobar-lo ningú. La porta d’entrada era Twitter i fer un ús adequat de Twitter per captar l’atenció de la gent.
El llibre és del 2017, cinc anys després de picar pedra a la xarxa, i molts més anys després de picar pedra a nivell professional. Voldria saber l’impacte de La gran teranyina el 2017 quan surt: la promoció al marge dels mitjans, l’impacte mediàtic, si n’hi ha als cercles de poder… de tot això quin retorn en teniu?
L’impacte de la sortida del llibre ens sorprèn a tots els que estàvem implicats en el projecte. A la primera setmana de sortir al mercat es posa número u en vendes, i està força temps com a número 1. Per Sant Jordi, i competint amb les grans editorials i les seves campanyes de màrqueting, queda el tercer més venut. Quan es tanca l’any, amb les xifres de vendes del 2017, era el segon més venut. Sempre en la categoria de llengua catalana no-ficció. Tot això és una passada tenint en compte com ho vam fer; no hi havia cap planificació de fer un llibre supervendes ni grans pressupostos de màrqueting. Afortunadament el mercat dóna marge a les sorpreses, en el món dels llibres també.
Això ha continuat, es continua venent el llibre, anem per l’11ena edició i encara es venen centenars de llibres cada any.
I l’edició en castellà?
Es va fer una edició en castellà poc abans de la pandèmia, s’havien de fer actes —teníem agafada la sala Blanquerna a Madrid— però, clar, no ho vam poder fer i ha quedat la cosa penjada. Crec que s’ha venut molt poquet, però espero al llarg d’aquest any revifar el tema.
Parlant de l’impacte encara, com canvia Roger Vinton amb el llibre? El personatge surt de les xarxes, arriba a les llibreries, als mitjans que abans l’ignoraven. Com impacta en el personatge i en el vostre dia a dia?
L’impacte és molt gran. De sobte em trobo un dia que mig país em vol convidar a dinar. Et comencen a arribar missatges via l’editorial, via el meu prologuista Andreu Barnils o per xarxes, tot de gent que em vol conèixer i fins i tot en alguns casos em vol conèixer gent de la qual jo n’era fan, seguidor, els admirava; és una sensació estranya. Gent a qui llegeixes o de qui has seguit tota la seva carrera que siguin ells els que et volen conèixer a tu.
"De sobte em trobo un dia que mig país em vol convidar a dinar. Et comencen a arribar missatges via l’editorial, via el meu prologuista Andreu Barnils o per xarxes"
Com es gestiona aquesta vida de superheroi?
Un també ha de ser conscient de les limitacions de tot plegat, i ho relaciono amb un dels temes que heu tret abans i que no he acabat de respondre-us, que hi ha hagut molta gent que han fet certa fama a les xarxes socials i s’han consumit molt ràpid per diverses raons. A vegades perquè l’ego els ha fet sortir de l’anonimat perquè els feia il·lusió —“sóc el que ha fet això”— i gaudir d’uns minuts o dies de glòria, altres perquè davant de l’allau d’elogis que rebien s’han sentit omnipotents i han acabat fotent la pota, n’hi ha hagut casos que hi han caigut i han perdut credibilitat. Aleshores si tu ets conscient de les limitacions de tot plegat i de que el volum d’elogis no necessàriament marca l’evolució del teu talent, doncs aprens a comportar-te.
Jo rebo molts comentaris positius de gent i els agraeixo, però això no fa que jo sigui millor, m’infli o em senti més bo. Sé la feina que faig i on arriba, i n’estic moderadament satisfet, però no per més elogis m’ho creuré més. La feina que faig és la que és i punt. Aleshores això és important per controlar el personatge, per no pensar-te que ets el que no ets.
L’autocontrol, conèixer les pròpies limitacions…
Jo en general a la vida aplico dues coses que poden semblar molt evidents i fins i tot absurdes però que s’han de tenir en compte: per mi tant important és tenir seguretat en un mateix com ser conscient de les teves limitacions i entre aquestes dues línies t’has de moure.
Més enllà del personatge, la gestió de la presència digital als mitjans i la presència física; quan feu una presentació d’un llibre, quan signeu, quan signeu un contracte, quan us fitxa VIA Empresa… això com ho gestioneu? Fins on us treieu la màsquera de superheroi?
Aquí intento aplicar una cosa que em ve de la formació financera. Hi ha una corba que tothom hauria de conèixer i tenir molt clara que és la que relaciona risc i rendibilitat. Aleshores si vós a la vida us voleu posicionar en el risc 0, la vostra rendibilitat serà 0 o negativa. Conforme aneu pujant en la corba i aneu tenint més risc aneu tenint més rendibilitat, i risc i rendibilitat són dues cares de la mateixa moneda. Per tant jo intento situar-me en un punt òptim de risc-rendibilitat, és a dir, si no m’hagués assegut a dinar amb els senyors de VIA Empresa hauria mantingut el risc controlat però ara no tindria la possibilitat d’escriure per ells. Per tant, com que m’interessava i em va semblar un projecte maco, doncs, vaig acceptar aquesta quota de risc a canvi de tenir el benefici de poder tenir aquesta plataforma per parlar del món empresarial i financer. Per tant, tot és anar graduant el risc i la rendibilitat.
"Jo intento situar-me en un punt òptim de risc-rendibilitat, és a dir, si no m’hagués assegut a dinar amb els senyors de VIA Empresa hauria mantingut el risc controlat però ara no tindria la possibilitat d’escriure per ells"
Aquesta corba ja me la fareu arribar, eh?
Si és bàsica. Bàsicament perquè quan a la gent li vinguin a oferir un producte amb una alta rendibilitat pot estar segur que a darrera hi ha un gran risc. I avui dia a la gent encara l’enganyen per aquí.
Això és clar en el terreny financer, però aplicat com dieu a la gestió del talent personal, això que dieu de seguretat-limitacions i correlacionar-ho amb risc-rendibilitat és molt interessant.
A mi em serveix bastant i a part començo a tenir prou edat com per haver pogut veure la trajectòria personal d’altres persones. Aleshores te n’adones de que gent que ha tingut èxit massa jove i que tu has arribat a admirar poden acabar transformant-se en caricatures amb el pas dels anys i acabar sent personatges grotescos. Simplement perquè l’èxit els ha fet creure que eren més del que eren, i això s’ha d'evitar, s'ha de tenir sota control tot això.
Voldria parlar de l’altre llibre, del del Barça. A la teranyina que us surt unint els punts del poder, n’hi ha uns quants que són del Barça i llavors surt la idea de fer un vertical. Expliqueu-me com surt la idea i si podríeu continuar amb d’altres verticals.
Passa una cosa realment sorprenent, d’aquestes que a vegades passen en la vida quan et mous i fas coses. Si no fas res la vida no regala res, si fas coses aleshores es comencen a produir casualitats sorprenents. Jo he dedicat molt de temps a investigar la història del Barça, a fer recerca. Davant d’aquesta crisi que estava travessant el club vaig pensar que havia de fer alguna cosa, encara que fos per mi, vull documentar tot aquest període. I vaig començar a escriure una cosa que veia que seria molt més llarga que un article però que no arribaria a ser llibre, que no m’ho publicaria ningú, un format estrany.
L’esquema el tenia molt clar al cap, ho havia començat a redactar fins i tot quan em va trucar una editorial per dir-me “he pensat que podies fer tal cosa” que era just el que estava fent. Si es dona aquesta casualitat vol dir que ho he de fer i li vaig dir que sí bastant ràpid. Ens hi vam posar, ho vam fer i vaig intentar concentrar moltes idees en poques pàgines. En aquest llibre hi ha molta més informació de la que molts es pensen. En ser un llibre prim, petit, molts l’han menyspreat, però el nivell d’informació per pàgina, per cm2, és molt elevat.
No l’he llegit, us ho confesso.
Us el recomano perquè és una pentinada a moltes coses i és súper-intens.
M’ho crec, i a més la perspectiva que hem guanyat amb el temps —penso en l’escàndol a xarxes del #BarçaGate— encara el fa més necessari.
Deia que depèn de com uneixis la teranyina surten molts verticals. Un és el Barça, però podríem parlar del poder financer o del poder mediàtic. Sobre aquest darrer em va interessar molt el llibre de l’Àlex Guitiérrez Objectiu TV3.
No l’he llegit però sé quin és.
Explora la teranyina mediàtica i política al voltant de TV3 des de la seva creació fins avui. Aquí crec que hi podria haver alguna aportació molt interessant per part de Roger Vinton. Quan llegia Objectiu TV3 hi connectava punts de La gran teranyina. Teniu previst algun altre monogràfic o algun altre vertical que es derivi de La gran teranyina?
Previst, no. El que passa és que a mi m’agrada posar-me a fer les coses quan em venen molt de gust de fer-les. Saps quan tens moltes ganes de fer una cosa, de manera quasi irracional, i penses he d’escriure sobre això? Doncs quan això passi amb algun dels temes ho faré.
És un acte emocional?
Per mi sí. Clar que es pot fer producte industrial però prefereixo producte artesanal.
Quan vós cregueu que hi ha la necessitat, vegeu l’oportunitat i en tingueu ganes…
Aquella sensació que tens de posar-te calent davant d’un tema… osti, he de parlar d’això, doncs ho faré.
Una cosa que m’interessa molt, i n’hem parlat en altres converses, és com treballeu: les eines, les fonts, metodologies, i com arribeu a la verificació dels fets.
Primer de tot has de tenir molt clar les eines que tens a la teva disposició. Totes les fonts d’informació que són consultables com a mínim des de casa, via internet, que en són moltíssimes, gairebé infinites. I en general, per algun motiu, la gent no ho sap però pots arribar a saber moltíssimes coses. Les has de tenir totes controlades i fer una recerca sistemàtica almenys a les principals cada vegada que busques alguna cosa.
Aquestes fonts són públiques, accessibles i de franc.
Són públiques, obertes i gratuïtes la majoria, no totes, però vaja, les que són de pagament no són preus impagables.
Després, una recerca menys tècnica, més genèrica, com pugui ser a Google, aquí, clar, Google té molta cosa indexada però tu hi has de posar de la teva part a l’hora de fer recerca. Has d’entendre com funciona un buscador i saber-lo esprémer al màxim. També tinc la sensació de que la gent no ho sap fer.
"Has de sortir del teu cos i posar-te en el cap del buscador o fins i tot posar-te en el cap de la gent que ha fet les pàgines que estàs buscant"
Has de sortir del teu cos i posar-te en el cap del buscador o fins i tot posar-te en el cap de la gent que ha fet les pàgines que estàs buscant. Te’n posaré un exemple: fa anys per un tema que em van encarregar estava buscant dades sobre una persona. La persona en qüestió es deia Montserrat de nom. Em va semblar que havia esgotat totes les fonts possibles però encara no havia trobat tota la informació que jo volia. Aleshores vaig pensar una cosa: aquesta persona que es deia Montserrat no era catalana per tant era molt possible que en algun lloc sortís referida sense la primera te que és muda, que un espanyol fàcilment es pot deixar. Vaig provar amb això i va aparèixer un munt d’informació que fins al moment no havia trobat. Has de situar-te en la pell de la gent que està penjant coses a internet, que pot cometre errors. Has de considerar aquests errors com a part de la recerca. Això és només un exemple.
I a partir d’aquí anar fent combinacions amb les dades que coneguis. Google fa servir una sèrie d’operadors lògics que he descobert que la gent no coneix i que són molt bàsics, com les cometes. Jo em pensava que tothom ho coneixia i he vist que no. Si jo poso Roger Vinton a Google sense cometes em sortiran totes les entrades que contenen Roger, les que contenen Vinton i les que els contenen els dos, en una sopa barrejada. Si vull trobar entrades de qualitat ho he de posar entre cometes —“Roger Vinton”— per a que trobi la seqüència exacta. I aquesta és de les més bàsiques que has de saber.
Operadors, excloure un terme d’una cerca, cercar dins d’un web…
Sí, i a més això són coses súper-antigues en la informàtica, són coses de tota la vida però la gent no ho sap.
Algun altre aspecte a destacar pel que fa a la metodologia?
Sí, un altre aspecte important i que veig que la gent no s’hi capfica gaire que és la memòria. Jo crec que tinc bona memòria per les dades, i això em permet connectar al cap les coses abans de baixar a buscar-les, és a dir, si ara hi ha un fet determinat que ens crida l’atenció jo el puc connectar ràpidament, posem per cas, amb un fet que va passar a l’any 84. No en recordo tots els detalls però és igual, recordo aquell fet i si busco ho acabaré trobant, em permetrà connectar-ho. Aleshores tot i pensar que tinc bona memòria per aquestes coses, el que no faig mai és refiar-me de la memòria quan escric. La memòria ens enganya de les formes més subtils imaginables i aleshores cada cop que poso una dada en un article la comprovo. Totes, perquè sé que puc caure en el parany de la meva memòria. Em trobo en molts articles que llegeixo que hi veig errors perquè la memòria l’ha enganyat. Si fas la comprovació ho evites.
"La memòria ens enganya de les formes més subtils imaginables i aleshores cada cop que poso una dada en un article la comprovo"
Jo quan escric a raig, quan hi ha dades de les que dubto escric XXX per validar-les després. Evito trencar el flux d’escriptura anant a consultar les fonts a mig escriure i ho faig al final.
Exacte, jo també ho faig així.
Alguna cosa més pel que fa a metodologia?
No. Bàsicament ser sistemàtic i tenir paciència, no abandonar les recerques.
Tot això ens porta a allò que dèiem abans de la validació dels fets, el que ens pot portar a debats filosòfics. Validació, verificació… com podem estar segurs que allò que veiem o allò que escrivim en un article d’investigació és cert?
El que m’he trobat quan fas recerca i vols buscar certeses per estar segur que allò que has escrit és correcte, comences a veure la quantitat d’errors que hi ha en coses publicades anteriorment. Es van copiant errors. Costa molt arribar a tenir la certesa. Si no ho aconsegueixo ho redacto de manera que es vegi que no ho puc assegurar: “es diu”, “s’ha dit sempre que”, “es creu que”… jo si no estic segur no ho dono com a cert, i la veritat és que costa molt arribar a estar segur d’una cosa.
Al final arribem a què és “la veritat” i al final és un consens, que a més pot anar canviant. Una d’aquestes falsedats que s’ha anat perpetuant és la de que la llengua dels inuit té 100 paraules per referir-se al color blanc. Una falsedat que ve d’un article dels anys 20 o 30 que no aguanta el més mínim escrutini; no existeix la llengua inuit, són un conjunt de llengües amb molts dialectes, i ni suposant que tots tinguessin una paraula diferent pel color blanc no arribarien a la xifra.
És sorprenent com ha perdurat el mite. Moltes d’aquestes coses que donem per certes, si et pares a pensar un moment, te n’adones de que allò no aguanta una primera anàlisi.
N’hi ha un que em fa molta gràcia i que encara al 2022 el sento en boca d’algú a vegades, és quan es parla de les capacitats del cervell i es diu que fem servir un 10% de les nostres capacitats. És una cosa que com a expressió mateixa no té cap sentit i algú es va dedicar a buscar d’on venia aquesta fal·làcia i era una cosa súper-antiga.
Jo segueixo molt els de Quote Investigator que es dediquen a trobar l’origen documentat de les frases que posem en boca de personatges cèlebres. A més els pots enviar frases per a que n’investiguin l’origen.
Jo quan veig aquestes frases sistemàticament ja dono per descomptat que no la va dir a qui se li atribueix, que és la manera més saludable d’interpretar-la.
Hi ha aquella famosa cita de Churchill que diu que “El problema de les cites a internet és que no en saps mai l’origen”.
[Riures]
Ens posem una mica més transcendents, i és especialment rellevant aquests dies. Amb l’allau d’informació que tenim de la guerra d’Ucraïna ens costa molt saber el què és cert i el que no. Fins i tot he llegit —no puc afirmar que sigui cert— que hi ha falsos verificadors de fets que desemmascaren imatges i vídeos fake de la part contrària. El petit detall és que la part contrària mai no ha utilitzat aquests vídeos com a propaganda; validadors que desmenteixen propaganda que mai no ha existit. Vam veure tècniques de desinformació similars l’1-O aquí a Catalunya.
Amb el procès català i en les relacions Catalunya-Espanya això s’ha fet servir molt. He vist gent de Madrid dient “dicen los catalanes que tal y es falso” i són coses que jo, que segueixo molts independentistes, no les havia sentit mai.
"He vist gent de Madrid dient “dicen los catalanes que tal y es falso” i són coses que jo, que segueixo molts independentistes, no les havia sentit mai"
És el que dèiem abans, què és la veritat? ¿Podem arribar a saber la veritat?
Home, hi ha veritats objectives com que aquesta taula és rodona i després hi ha altres coses que són més subtils i que cal arribar a convenis perquè segurament no hi ha manera de capturar-les en un sol concepte. I en això de la guerra d’Ucraïna la veritat és que estic bastant absort en veure les trinxeres que s’han creat en aquest país. Jo faig una cosa que molta gent no entén que és seguir a Twitter a gent que no suporto i que pensa tot el contrari del que penso jo, perquè m’interessa molt, entre altres coses, saber què pensa l’enemic. I estic veient unes coses al·lucinants; gent posicionada i absolutament segura de qui són els bons i qui els dolents en aquest conflicte. I em sobten molt, la veritat, aquestes certeses, i he arribat a la conclusió que aquí hi ha molta gent professional d’això, sinó no s’explica, gent que cobra per opinar a favor d’un bàndol, sinó no s’explica.
Com tothom no en tenim ni idea. Vaig parlar amb un empresari català que té seu a Ucraïna i a Rússia i que fa 25 anys que hi treballa. Aquest ho sabia de primera mà. La resta fins fa dos dies no sabíem ni on era Kíiv, i ho pronunciàvem Kiev, en rus, tret del Puyal, que als 90 ja parlava del Dinamo de Kíiv.
Com que sóc incapaç de posicionar-me en aquest conflicte, l’únic que sí que puc dir és que davant d’un conflicte així sento més empatia amb l’envaït que amb l’invasor. I com que estem al 2022, que un país n’envaeixi un altre em sembla molt estrany. Però a partir d’aquí ja no sé fer més derivades, la veritat.
I això sense entrar en el fenòmen Putin, els contractes militars, les fortunes dels oligarques, el gas i el petroli rus… aquí en tens un altre llibre, la Gran teranyina russa, o una enciclopèdia.
De fet vull parlar aviat del MidCat, que és una cosa que ningú no coneix.
Jo no, i m’ho poseu perfecte perquè la propera pregunta era sobre els propers passos.
Faré un dels propers articles sobre el MidCat, un gasoducte que passa per Catalunya, de Midi Pirenées - Catalunya. Està parat perquè Europa sap que depèn bàsicament del gas rus i aquí a la península depenem del gas algerià, bàsicament per obra i gràcia del gran Duran Farell, gran personatge d’aquests que ja no tenim avui en dia. Els europeus pensaven que proveïr-se de gas algerià, que a nosaltres ens sobra, doncs estaria bé i volien fer una connexió d’Europa amb la península a través d’aquest gasoducte que uneix el sud de França amb Catalunya. El que passa és que es va quedar aturat perquè els francesos no el van considerar estratègic i ara han vist que la van cagar. He de mirar a veure com està i què estan dient els polítics al respecte però jo crec que es mereix un article.
De fet la distribució del gas a Europa és una gran teranyina, en aquest cas física, en general la del combustible. I al voltant d’aquesta teranyina hi ha molt de poder, bé de fet hi ha tot el poder.
Tens això i les línies marines d’internet, que són un altre sistema d’interconnexió interessant.
Veig aquí dos llibres molt interessants: la gran teranyina de l’energia i la d’internet. Aviseu per la pre-compra.
De fet vaig fer un article fa poc que crec que ho va petar bastant en visites, va ser el més llegit de la setmana, sobre les set germanes, les set companyies que amb pràctiques monopolístiques van controlar el petroli pràcticament fins els anys 70, des de la segona guerra mundial fins als 70 però ja existien d’abans.
Doncs Dom Roger, jo crec que ja estem. Crec que ho hem tocat tot. Només una anècdota per acabar: si busques a Google “Roger Vinton llibres” (sense cometes) sortiu com a autor dels vostres llibres i la foto d’autor que et posa Google és la de l’Albert Sáez, l’actual director de El Periódico.
No ho sabia, però pot ser, perquè ell abans de que sortís el llibre ja va dedicar-li una peça que feia abans que era com l’editorial, i a ell li va sobtar molt un article que vaig fer sobre Andorra explicant coses que cap mitjà mai havia explicat.
Trobo que explica el personatge i la necessitat de validar la informació. Un periodista francès que citi el seu article sobre el MidCat pot tranquil·lament penjar la foto de l’Albert Sáez.
Hi ha un altre cas que em va explicar una seguidora que posant la meva foto a Google Lens li sortia un senyor que no sé qui és.
Doncs Sr. Vinton, moltes gràcies pel seu temps. Crec que hem après, almenys jo he après, moltes coses amb la conversa i espero que els nostres lectors gaudeixin de la transcripció tant com jo aquesta estona. Moltes gràcies, Albert.