És tan important per a Catalunya i la seva economia el nou moviment de Caixabank?
La majoria de mitjans i d'agents polítics espanyols, o espanyolistes a Catalunya, han aplaudit amb les orelles la fusió. Seria un pas més en la integració definitiva de Catalunya a Espanya. Molts polítics i referents independentistes també han sentenciat que es tracta de la fi del sistema bancari català. Quan l'Obra va anar ensenyorint-se de la Caixa, fa vora trenta anys, tots sabíem que no tenia cap altre projecte nacional -i financer- que l'espanyol.
Algú ha reclamat que torni la seu a Barcelona perquè segurament no sabia més què dir.
La seu a València, ara per ara, és sobretot anecdòtica. És el preu pagat fa tres anys pel brillant full de serveis de la Caixa i de les companyies que hi estaven vinculades. A hores d'ara ja hem vist que no ha passat res. Fins i tot, l'anunci formal de la fusió s'ha dubtat si es feia de forma telemàtica o a València. I, en tot cas, mantenint la seu a València, el canvi de seu ja no podrà tornar a fer-se servir d'amenaça per generar pànic entre la ciutadania.
Molts polítics i referents independentistes també han sentenciat que es tracta de la fi del sistema bancari català
L'obsessió de la Caixa primer i de Caixabank després ha estat la feblesa de la seva capitalització. Els successius acords de Basilea han anat augmentant els requisits en aquest sentit. Una caixa d'estalvis no podia accedir al capital privat perquè no podia cotitzar en Borsa. La pressió es va fer més intensa amb la crisi financera del 2008. A més de transformar-se en banc, el grup Caixa es va haver d'anar desfent de la majoria d'importants participacions industrials -Repsol, Gas Natural, Abertis, Cellnex i abans AGBAR i Immobiliària Colonial- per fer calaix i dissimular, de pas, els cada cop més escarransits marges amb què operava.
I aquí apareix l'altre gran tema: la crisi de model de la Caixa. El model de nombroses oficines presencials, amb empleats ben pagats que feien de consellers econòmics -i també espirituals, moltes vegades- a un públic cada cop més envellit que confiava cegament en l'amable director de la seva sucursal va acabar de fer fallida quan aquests directors van aprofitar la confiança guanyada per col·locar-los un producte tan opac com les preferents. I encara que fou una de les entitats que més i més ràpidament retornaren els imports als estalviadors, el mal ja estava fet. La confiança ja estava trencada i la fidelització qüestionada. Només va faltar l'octubre del 17.
Per tant, el negoci de Caixabank pateix els mals generals del sistema bancari, amb un Euríbor massa baix per poder col·locar productes financers amb un marge gaire elevat. Igualment, pateix l'excés de capital a nivell mundial que cerca desesperadament inversions i operacions especulatives que els generin prou rendibilitat. I a més, necessita canviar el model de banc i per això en poc temps ha tancat un terç de les oficines i ha despatxat una proporció similar de treballadors. Noves generacions i un públic cada cop més infidel -com a quasi tots els sectors-, més informat i més desconfiat, que ha estat impulsat a operar en línia, són els clients amb qui ha de treballar.
La competència és ferotge i no només entre bancs, sinó sobretot amb els nous operadors que ja controlen quasi tot el crèdit al consum -heu provat de fer una compra d'un cert import a Amazon-, incloent-hi el gran consum dels automòbils, on et rebaixen substancialment el preu si en finances una bona part directament amb ells.
Bankia, que també prové d'una fusió de caixes d'estalvis, encara fa principalment hipoteques i va molt més endarrerida en aquesta transformació. Per tant, com ja han dit les agències de qualificació, el nou Caixabank no serà d'entrada més eficient que l'original. Més aviat al contrari. Però, això sí, haurà arribat a una mida que serà massa gran perquè si les coses acabessin maldades, ni Espanya ni la Unió Europea es poguessin permetre'n la fallida. És el too big to fall. És també, l'assegurança de vida per a inversors i directius.
Hi guanyen o hi perden, l'economia catalana i Catalunya?
El sistema financer, teòricament, no hauria de ser més que un instrument per proveir de crèdit empreses i famílies a partir dels fons recaptats, entre clients o entre altres bancs. En aquest sentit, és bo per a tots que disposem d'un sistema de finançament que sigui eficient i que respongui amb immediatesa a les necessitats ràpidament canviants dels seus clients. Tot i això, és clar, està renyit amb un sistema financer concentrat en unes poques mans i que actua de forma oligopolística.
Per només posar un exemple. Algú s'ha preguntat com és possible que es mantinguin tipus d'interès anuals del 22% o del 24% en les targetes de crèdit? Tan elevats són els riscos per justificar aquests interessos abusius i més propis de la usura?
Quin grau de concentració quedarà al sistema financer espanyol després de l'absorció de Bankia per Caixabank? Economistes solvents diuen que la quota de mercat dels cinc grans bancs espanyols ha passat del 31% el 1997 al 41% el 2007 i a un 69% actual. Si això no és un oligopoli... I a més, en determinats territoris encara pot ser més greu, com ara les Illes Balears, on durant anys i panys regnaven la Caixa de Pensions i Sa Nostra. Aquesta darrera fou absorbida per Bankia i ara per Caixabank. Potser com en el cas dels grans operadors de la distribució comercial, caldria vetllar per evitar concentracions desmesurades i obligar els fusionats a desprendre's d'actius -oficines- en determinats àmbits territorials.
Quin grau de concentració quedarà al sistema financer espanyol després de l'absorció de Bankia per Caixabank? Si això no és un oligopoli...
Tot i això, l'auge de l'operativa en línia fa difícil evitar aquestes concentracions i les oficines potser ja no són una unitat de mesura adequada per a avaluar la penetració en cada mercat.
De fet, a diferència de fa una dècada o dues, la progressiva aparició d'altres intermediaris no bancaris i d'altres mecanismes de finançament ha dut a parlar de la desbancarització de l'economia. Aquesta és plenament operativa en el crèdit al consum i a molts països les petites empreses van més avançades que al nostre en la utilització de mecanismes de finançament alternatius als bancs. Sens dubte, hem d'avançar cap aquí tot i tenir cura de no caure en mans d'operadors més poderosos i despersonalitzats. Des de les grans tecnològiques mundials -com ara Facebook o el mateix Amazon- ja s'ha apuntat moltes vegades la vocació de fer d'operadors financers, probablement amb una moneda virtual pròpia i tot. Per tant, que no anem a parar del foc a les brases.
Com a conclusió, les classes dirigents catalanes que des de Barcelona bàsicament han dirigit el país en els darrers 40 anys poden estar satisfetes de pilotar el primer banc espanyol. Unes classes que a diferència de moltes altres empreses petites i mitjanes no han fet els seus negocis sobre sectors regulats per l'Estat ni sobre la ciutat de Barcelona i el seu escàs i cobejat espai urbà.
Petits i mitjans empresaris, sobretot industrials, s'han abocat a la innovació i l'exportació per no dependre d'un mercat estret i inestable com l'espanyol. Un mercat amb continus i periòdics boicots més o menys encoberts. D'aquesta forma han bastit un teixit productiu cada cop més viables i competitiu internacionalment. En contrapartida, la Caixa ha intentat diverses operacions d'internacionalització -a França i Mònaco, a Àustria, a Extrem Orient- i totes li han anat malament, excepte de moment la seva filial a Portugal. Perquè el nou Caixabank serà el primer operador financer a Espanya, però els seus grans competidors, Santander i BBVA han fet amb prou èxit de moment, una notable expansió internacional a la Gran Bretanya i a Sud-Amèrica, que els reporta riscos i maldecaps, però també importants guanys per compensar l'atonia del mercat espanyol.
Les classes dirigents catalanes que des de Barcelona bàsicament han dirigit el país en els darrers 40 anys poden estar satisfetes de pilotar el primer banc espanyol
En aquest context, doncs, l'important és que la majoria de serveis centrals -almenys en la proporció de tres a un- es mantinguin a Barcelona, perquè són els més decisius i els que generen més valor afegit i demanden més serveis especialitzats. I, malgrat tot, esperem que al nucli dirigent barceloní no li acabin d'anar malament les coses en la seva nova aventura espanyola. De moment, i en contra del que s'havia dit al principi, el nou president, provinent de Bankia, Goirigolzarri, també tindrà caràcter executiu. Un caràcter executiu que ja no quedarà només en mans del conseller delegat provinent de l'antiga Caixabank, Gonzalo Cortázar. Ja ho veurem.