12
d'Octubre
de
2015
Tota la vida havien pensat que el seu comerç havia aixecat la persiana l'any 1902, però fa uns anys, quan presentaren la seva candidatura als Premis Nacionals als Establiments Comercials Centenaris que concedeix la Generalitat de Catalunya -van estar premiats el 2004-, la famíliaSaladrigas es va trobar amb la sorpresa que el negoci, suport econòmic de quatre generacions, encara tenia més història. La cerca dels documents a l'arxiu històric de la ciutat de Santa Coloma de Gramenet els demostrava que Cal Nen es va fundar l'any 1891 en el mateix edifici en què cada dia treballen, en ple centre.
"Segons tinc entès la casa i la botiga la van fer pel casament d'un oncle de la meva mare. La van fer perquè aquell era 'el conte' de l'època: eren quatre germanes i només un fill i ell era l'hereu, el nen. Es va quedar tota l'herència", explica JordiSaladrigas, història viva d'aquesta cansaladeria colomenca. Amb els seus lúcids 89 anys, aquest comerciant jubilat explica com ha passat, literalment, tota la seva vida entre les quatre parets de la botiga.
Els seus pares –un dependent d'una botiga de queviures del Passeig de Gràcia de Barcelona i una carnissera de Can Sitjes- van encarregar-se del negoci familiar l'any 1926, nou mesos després del seu naixement. "Vaig venir aquí el dia que feia nous mesos i encara hi visc aquí", comenta. Un fet inevitable, tenint en compte que la botiga està tocant l'habitatge familiar. El local és petit i manté l'essència inicial, presidit per una gran prestatgeria de color verd, a la que amb els anys han tret les portes de vidre per deixar a l'aire els pots de tomaca, oli i llegums cuits que també comercialitzen.
El taulell refrigerat substitueix a l'antic de marbre on es mostraven les elaboracions i unes quantes fotografies històriques, de la ciutat i de la imatge del local en els seus orígens, decoren la botiga. Dos banquets de fusta, on seuen en Jordi i la seva dona, permet als clients descansar mentre fan la compra i, sobretot, conversar amb les dependentes. És la seva vida perquè només un estret corredor separa el dia a dia de clients i comandes de la cuina i el petit saló on Josep i la seva dona, Maria Rosa, hi viuen. Ells van donar el relleu als seus fills, Jordi i Montserrat. L'un a l'obrador, i l'altra al taulell s'encarregaven de la continuïtat d'aquest petit comerç fins que el germà va patir un ictus i, des d'aleshores ençà, és la filla qui s'encarrega de Cal Nen. Ella, a més, hi viu a la casa de darrere. Tot queda en família i ben a prop.
Tota la vida dedicada al negoci
La vellesa, però, no ha aconseguit desvincular el matrimoni del seu negoci. Ambdós ajuden -"com podem", diu Jordi- la seva filla i les altres tres treballadores de la cansaladeria colomenca, les quals entren i surten de l'obrador ubicat en el mateix immoble per preparar, diuen, les millors botifarres d'aquesta ciutat erigida al costat del riu Besòs. La botifarra és el seu distintiu i el seu producte estrella. "Ens identifica la botifarra, però també els canelons... Hem anat incorporant productes que no es venien abans i que són d'elaboració pròpia. Però són moltes hores d'obrador, de botiga, i estem rodejats de centres comercials i supermercats. És molt difícil vendre", explica Montserrat. D'aquí a tres anys tindrà l'edat de jubilar-se i, si ella marxa, previsiblement el negoci familiar s'acabarà. "Només tinc una filla, i familiarment, si no continua ella, això s'ha acabat. La botiga es tancarà", explica.
De la seva narració i de la del seu pare, se'n deriva que cada vegada els resulta més difícil mantenir-se en un mercat molt competitiu. "Tenim una clientelafidel, que repeteix perquè hi troben bo el que tenim, però som una botiga de barri de proximitat, on els clients el que volen és menjar més fresc i més detallat", apunta l'actual gerent. Clients que han mantingut la tradició familiar de comprar a Cal Nen i que, a hores d'ara, continuen visitant el comerç per endur-se secallones o salsitxes elaborades al mode artesanal.
Ho comprovem a l'obrador –situat darrere del pati interior de l'habitatge- on perviuen els estris de l'època, com la caldera, i on reprodueixen el procés d'elaboració que han après uns dels altres. "Continuem treballant segons el mode artesanal. Jo he après aquí del meu pare, i ell va aprendre del seu avi. Els meus besavis ja eren carnissers", relata Montserrat. Un ofici, el de carnisser, que a Santa Coloma ocupava molts altres, ja que segons explica Jordi Saladrigas, "en 200 metres hi havia sis o set carnisseries com nosaltres, que tot s'ho feien, i totes es guanyaven la vida, però han anat tancant".
La dificultat de sobreviure pel comerç de proximitat
Santa Coloma de Gramenet és una ciutat eminentment comercial. Segons les xifres de l'Anuari estadístic de la ciutat (2013), el sector del comerç i la restauració aglutina el 58% del total de la seva activitat econòmica. Però els comerços com Cal Nen competeixen amb els nombrosos centres comercials que envolten la ciutat, des de La Maquinista fins a Montigalà. "Ara és l'època més difícil, a totes les ciutats les botigues estan malament. La clau està en les coses que t'identifiquin i que la gent vingui expressament a buscar-les", afirma Montserrat.
Ells ho van trobar fa uns anys de la mà del xefVíctorQuintillà –propietari de la Lluerna, l'únic restaurant amb estrella Michelin de la ciutat- i el sommelierPacoCordero: la botifarra Brisa, que elaboren amb pinyons i brisa de raïm com homenatge a la cultura vinícola que abans hi havia a la ciutat, s'ha venut molt bé entre els seus clients.
La preferència del consumidor jove pels supermercats i el canvi en els hàbits de compra també incideixen. "Quan jo era nano la gent venia pel de matí per comprar per esmorzar i a la tarda, venia per comprar pel sopar, perquè no tenien ni nevera a casa seva. Era molt diferent la venda", explica fent memòria. Una facultat que l'acompanya i que el manté jove d'esperit, tot i estar acaronant les espelmes del seu noranta aniversari. "Sí, sí, estic bé, però és que jo només demano saber qui és qui entra, que li pugui dir "Hola, Maria!" a la clienta que entra. No perdre el cap", diu. Mentrestant, agafa amb les dues mans el premi atorgat pel Govern català, que llueix dalt de la nevera i que els recorda que, des de 1891, la família Saladrigas elabora botifarres colomenques.
"Segons tinc entès la casa i la botiga la van fer pel casament d'un oncle de la meva mare. La van fer perquè aquell era 'el conte' de l'època: eren quatre germanes i només un fill i ell era l'hereu, el nen. Es va quedar tota l'herència", explica JordiSaladrigas, història viva d'aquesta cansaladeria colomenca. Amb els seus lúcids 89 anys, aquest comerciant jubilat explica com ha passat, literalment, tota la seva vida entre les quatre parets de la botiga.
Els seus pares –un dependent d'una botiga de queviures del Passeig de Gràcia de Barcelona i una carnissera de Can Sitjes- van encarregar-se del negoci familiar l'any 1926, nou mesos després del seu naixement. "Vaig venir aquí el dia que feia nous mesos i encara hi visc aquí", comenta. Un fet inevitable, tenint en compte que la botiga està tocant l'habitatge familiar. El local és petit i manté l'essència inicial, presidit per una gran prestatgeria de color verd, a la que amb els anys han tret les portes de vidre per deixar a l'aire els pots de tomaca, oli i llegums cuits que també comercialitzen.
 |
| Montserrat dóna feina a tres treballadores en la botiga. N. Navarro |
El taulell refrigerat substitueix a l'antic de marbre on es mostraven les elaboracions i unes quantes fotografies històriques, de la ciutat i de la imatge del local en els seus orígens, decoren la botiga. Dos banquets de fusta, on seuen en Jordi i la seva dona, permet als clients descansar mentre fan la compra i, sobretot, conversar amb les dependentes. És la seva vida perquè només un estret corredor separa el dia a dia de clients i comandes de la cuina i el petit saló on Josep i la seva dona, Maria Rosa, hi viuen. Ells van donar el relleu als seus fills, Jordi i Montserrat. L'un a l'obrador, i l'altra al taulell s'encarregaven de la continuïtat d'aquest petit comerç fins que el germà va patir un ictus i, des d'aleshores ençà, és la filla qui s'encarrega de Cal Nen. Ella, a més, hi viu a la casa de darrere. Tot queda en família i ben a prop.
Tota la vida dedicada al negoci
La vellesa, però, no ha aconseguit desvincular el matrimoni del seu negoci. Ambdós ajuden -"com podem", diu Jordi- la seva filla i les altres tres treballadores de la cansaladeria colomenca, les quals entren i surten de l'obrador ubicat en el mateix immoble per preparar, diuen, les millors botifarres d'aquesta ciutat erigida al costat del riu Besòs. La botifarra és el seu distintiu i el seu producte estrella. "Ens identifica la botifarra, però també els canelons... Hem anat incorporant productes que no es venien abans i que són d'elaboració pròpia. Però són moltes hores d'obrador, de botiga, i estem rodejats de centres comercials i supermercats. És molt difícil vendre", explica Montserrat. D'aquí a tres anys tindrà l'edat de jubilar-se i, si ella marxa, previsiblement el negoci familiar s'acabarà. "Només tinc una filla, i familiarment, si no continua ella, això s'ha acabat. La botiga es tancarà", explica.
De la seva narració i de la del seu pare, se'n deriva que cada vegada els resulta més difícil mantenir-se en un mercat molt competitiu. "Tenim una clientelafidel, que repeteix perquè hi troben bo el que tenim, però som una botiga de barri de proximitat, on els clients el que volen és menjar més fresc i més detallat", apunta l'actual gerent. Clients que han mantingut la tradició familiar de comprar a Cal Nen i que, a hores d'ara, continuen visitant el comerç per endur-se secallones o salsitxes elaborades al mode artesanal.
Ho comprovem a l'obrador –situat darrere del pati interior de l'habitatge- on perviuen els estris de l'època, com la caldera, i on reprodueixen el procés d'elaboració que han après uns dels altres. "Continuem treballant segons el mode artesanal. Jo he après aquí del meu pare, i ell va aprendre del seu avi. Els meus besavis ja eren carnissers", relata Montserrat. Un ofici, el de carnisser, que a Santa Coloma ocupava molts altres, ja que segons explica Jordi Saladrigas, "en 200 metres hi havia sis o set carnisseries com nosaltres, que tot s'ho feien, i totes es guanyaven la vida, però han anat tancant".
La dificultat de sobreviure pel comerç de proximitat
Santa Coloma de Gramenet és una ciutat eminentment comercial. Segons les xifres de l'Anuari estadístic de la ciutat (2013), el sector del comerç i la restauració aglutina el 58% del total de la seva activitat econòmica. Però els comerços com Cal Nen competeixen amb els nombrosos centres comercials que envolten la ciutat, des de La Maquinista fins a Montigalà. "Ara és l'època més difícil, a totes les ciutats les botigues estan malament. La clau està en les coses que t'identifiquin i que la gent vingui expressament a buscar-les", afirma Montserrat.
Ells ho van trobar fa uns anys de la mà del xefVíctorQuintillà –propietari de la Lluerna, l'únic restaurant amb estrella Michelin de la ciutat- i el sommelierPacoCordero: la botifarra Brisa, que elaboren amb pinyons i brisa de raïm com homenatge a la cultura vinícola que abans hi havia a la ciutat, s'ha venut molt bé entre els seus clients.
La preferència del consumidor jove pels supermercats i el canvi en els hàbits de compra també incideixen. "Quan jo era nano la gent venia pel de matí per comprar per esmorzar i a la tarda, venia per comprar pel sopar, perquè no tenien ni nevera a casa seva. Era molt diferent la venda", explica fent memòria. Una facultat que l'acompanya i que el manté jove d'esperit, tot i estar acaronant les espelmes del seu noranta aniversari. "Sí, sí, estic bé, però és que jo només demano saber qui és qui entra, que li pugui dir "Hola, Maria!" a la clienta que entra. No perdre el cap", diu. Mentrestant, agafa amb les dues mans el premi atorgat pel Govern català, que llueix dalt de la nevera i que els recorda que, des de 1891, la família Saladrigas elabora botifarres colomenques.
 |
| Façana de la cansaladeria Cal Nen. N. Navarro |