Darrerament estem assistint a un gran debat, tant als mitjans com entre lingüistes, sobre l’estat del català. Fins fa poc en teníem una percepció optimista perquè la transmissió de la llengua de pares a fills estava assegurada i, fins i tot, el balanç era positiu, amb moltes persones que passaven a tenir el català com a primera llengua tot i que els seus pares no la tinguessin. També la immersió lingüística a les escoles semblava assegurar aquesta incorporació constant de joves parlants.
Ara ens hem adonat, però –deixant de banda les interferències judicials—, que la immersió no era tan reeixida com pensàvem i que l’arribada constant d’immigració exterior no està essent compensada amb els parlants autòctons, especialment perquè els nouvinguts han vist que hi ha una sola llengua que pot ser utilitzada arreu sense que s’originin problemes de comprensió ni rebuig, i aquesta no és el català. I tot plegat en un estat que —com diu el secretari de Política Lingüística, F. Xavier Vila— no és propi ni propici a la llengua pròpia del nostre territori.
Els experts en llengües coneixen bé contextos com aquest, que solen indicar el principi de la fi d’una llengua. Tossuts com som els catalanoparlants, però, intentarem desafiar la lògica per capgirar aquesta situació.
Una bona prova d’aquest capteniment la tenim en el Pacte Nacional per la Llengua, que aquests mesos s’està forjant per consensuar accions que ajudin a fomentar l’ús del català. El Pacte està acabant ara la seva fase deliberativa i a la tardor n’esperem conclusions. Algunes institucions aquests dies ja han fet arribar propostes i veiem que poden implicar tant els parlants (sigueu capaços de mantenir el català encara que el vostre interlocutor parli en castellà; com a client d’un servei demaneu rebre’l en català i, si no us fan cas, canvieu de proveïdor...), com les empreses (utilitzeu el català en les vostres comunicacions internes i externes, prioritzeu proveïdors que respectin el català...) i també el Govern (legisleu a favor del català i reviseu el compliment de la llei, proporcioneu a les empreses material lingüístic que faciliti la incorporació del català a les aplicacions tecnològiques que es comuniquen per veu o per text...). En alguns casos han sorgit també espontàniament iniciatives que han demostrat el poder d’atracció del català en àmbits més lúdics: n’és un bon exemple el programa de TV3 Eufòria, que ha triomfat recentment i del qual es preparen noves edicions, o els influenciadors que demostren que el català té la seva veta de mercat a les xarxes socials, amb molta menys competència que la que tenen els col·legues que produeixen continguts en castellà o en anglès.
Però... i en les llengües d’especialitat, què podem fer? És cert que debatre sobre la terminologia quan no tenim assegurat l’ús del català en les situacions més quotidianes pot semblar una extravagància, però no hi ha dubte que si el català vol perviure ha de ser apte per a tots els àmbits d’ús.
La bona notícia és que la terminologia en català la tenim. El Cercaterm, la base de dades del TERMCAT, permet consultar les denominacions catalanes de més de 400.000 conceptes especialitzats: esports, enginyeries, medicina, dret, economia i empresa... Cada branca del saber hi és raonablement representada.
La mala notícia és que tenir tota aquesta terminologia a l’abast no vol dir, és clar, que s’utilitzi: en molts casos les interferències del lèxic castellà i anglès són habituals en les comunicacions entre experts i, en altres casos, les comunicacions directament no es fan en català. Són coneguts i paradigmàtics els irrisoris percentatges d’ús del català en judicis, però també és preocupant la davallada del català en l’atenció sanitària, en la restauració o en les activitats esportives extraescolars, per posar quatre exemples ben diferenciats.
No hi ha una recepta màgica vàlida per a tots els àmbits i, a més, a vegades l’acció que sabem que seria més efectiva no ens és permès aplicar-la. En l’àmbit del dret, per exemple, exigir un coneixement elevat de la nostra llengua a tots els actors implicats, especialment als que tenen un paper decisori final, tindria un efecte determinant. Però el context estatal actual impedeix aquesta exigència.
Sí que s’entreveuen, però, algunes accions globals que poden potenciar l’ús del català especialitzat:
D’una banda, cal tenir present que els experts, en general, no solen consultar els diccionaris. Cal que trobin la terminologia catalana en el seu entorn quotidià: els programes i aplicacions de treball, els manuals de referència... Avui dia les tecnologies de llenguatge i la intel·ligència artificial poden facilitar molt aquesta disponibilitat. L’aposta del Govern pel projecte Aina va en aquesta línia. I cal fer extensiva aquesta disponibilitat en català als continguts especialitzats que els ciutadans trobem en el nostre dia a dia: penseu en els informes mèdics o els prospectes farmacèutics, però també en àmbits encara més quotidians com les instruccions d’un aparell o les receptes de cuina.
Cal potenciar també l’ús del català en els àmbits de la docència universitària i la recerca. No és fàcil, però iniciatives com les proposades la setmana passada per l’Institut d’Estudis Catalans van en la bona direcció: la creació de «revistes mirall» (versions en català dels articles de recerca d'alt nivell) o també la inclusió de resums i paraules clau en català de les tesis doctorals presentades a les universitats catalanes perquè puguin indexar-se en la nostra llengua.
I, finalment, és necessari que tots els territoris de parla catalana comparteixin aquests esforços per extreure’n la màxima rendibilitat: no ens podem permetre no anar alhora. Fer la mateixa feina dues vegades és un luxe fora del nostre abast. Cal una coordinació total.
Esperem que totes aquestes propostes i, especialment, les accions sorgides arran del Pacte Nacional per la Llengua facin l’efecte desitjat perquè el català continuï desafiant, com si fos el llogaret gal d’Astèrix, les teories sociolingüistes més pessimistes, que auguren un decaïment inevitable de la nostra llengua. Segurament seria injust dir que depèn només de la nostra voluntat, però el que sí que hem de tenir clar és que el català només ens té a nosaltres i cada granet de sorra que aportem al seu manteniment pot ser determinant.