Ara fa tot just una setmana vam publicar aquest article on començàvem a detallar els principals centres comercials que hi ha a Barcelona i rodalia. Com a introducció, vam fer servir l’exemple de Baricentro, el pioner a tot l’Estat; en un moment determinat ens preguntàvem per l’origen del nom, i el relacionàvem al concepte geomètric de baricentre. Així i tot, vam afirmar que el dubte persistia. Doncs bé, ara ja podem dir que el dubte que ha quedat resolt, i ho ha estat gràcies a l’amable seguidor Josep Maria Canyelles, que a diverses xarxes socials ens va explicar que la denominació feia referència als dos municipis que envolten el complex, o sigui, a Barberà i Ripollet. Segons ens va dir, Baricentro fa servir les dues primeres lletres de cadascun d’aquests municipis, per tant, seria BArberà-RIpollet Centro Comercial. És gairebé segur que els promotors d’aquest nom coneguessin la seva correspondència amb el concepte geomètric que vam explicar a l’article anterior. Aclarit.
Havíem deixat el relat amb l’obertura l’any 2000 del centre comercial La Maquinista, i només un any després van obrir dos complexos més, el de Diagonal Mar i l’Heron City, a l’avinguda Meridiana. El primer dels dos va formar part de la urbanització dels terrenys que envoltaven la prolongació cap al mar de l’Avinguda Diagonal, una reforma estretament relacionada amb l’adequació d’aquell tram de costa per a la celebració del Fòrum de les Cultures, el 2004. En el moment de la seva inauguració va passar a ser el centre comercial més gran del país, superant La Maquinista (87.000 metres quadrats contra 81.000), i el seu promotor va ser la firma americana Hines, del magnat Gerald Hines. L’any posterior a l’inici de les operacions, els americans van traspassar la propietat del centre al fons d’inversió alemany Deka per uns 240 milions d’euros, però van retenir la gestió. Aquest fons havia nascut el 1918 com el Deutsche Girozentrale (DGZ), que era una entitat de pagaments via girs postals i també un intermediari financer, i es va transformar en fons el 1956.
L'Heron City va encetar un cert període de decadència que va propiciar que la saviesa popular el rebategés com a Heroin City
Aquest no seria el darrer canvi de propietat de Diagonal Mar, perquè el 2006 els alemanys el van vendre als irlandesos de Quinlan Private per un import de 300 milions d’euros, però, coses del destí, el centre comercial va acabar dins la cartera immobiliària del banc dolent irlandès (el NAMA, National Asset Management Agency), oportunitat que el fons britànic Northwood Investors no va desaprofitar per aconseguir l’actiu a preu de saldo, i és que el 2013 van pagar només 160 milions d’euros per quedar-se’l, molt menys de la meitat del que tres anys més tard van recaptar quan el van treure al mercat. Efectivament, el 2016 el Deutsche Bank va abonar 495 milions d’euros per quedar-se amb el centre comercial, per a alegria dels inversors de Northwood. La raó per la qual Diagonal Mar va acabar en mans del NAMA la trobem en la ruïna del propietari del fons Quiland Private, el magnat irlandès Derek Quinlan, que havia construït una gran cartera d’inversions majoritàriament a crèdit, de manera que amb l’esclat de la bombolla immobiliària, va ser incapaç de retornar els préstecs als seus creditors, especialment a l’Anglo Irish Bank, a qui devia 1.500 milions d’euros.
Abans hem dit que el 2001, a banda de Diagonal Mar, es va obrir el centre comercial Heron City, a la Meridiana, més enfocat a l’oci i a la restauració que al comerç. Els promotors del projecte van ser els britànics d’Heron, que posseeixen diversos centres d’oci per Europa, i ho van fer associats a la firma catalana Layetana. Només sis anys més tard, el centre barceloní va ser posat a la venda, alhora que encetava cert període de decadència que va propiciar que la saviesa popular el rebategés com a Heroin City. Els nous propietaris, els australians de Babcock & Brown, van pagar un total de 138 milions d’euros pel centre, i el 2015 va tornar a traspassar, en aquest cas al fons alemany ActivumSG (ASG), amb un pas intermedi amb Azorallom com a protagonista. Amb aquesta nova propietat és quan es va dur a terme una profunda reforma del centre, que va passar a dir-se SOM Multiespai. Fa poques setmanes es va fer públic que ASG havia decidit posar a la venda el SOM, juntament amb les altres propietats a l’Estat.
El 2010 es va inaugurar el centre Splau!, a Cornellà de Llobregat i molt lligat amb el RCD Español
El 2002 va arribar el torn del centre conegut com a Gran Via 2, ubicat a la prolongació de la Gran Via de les Corts Catalanes ja dins del municipi de l’Hospitalet (allà el vial es diu Avinguda de la Granvia). És just la zona de negocis de la ciutat riberenca, on també hi ha la Plaça Europa (Puig, GB Foods, KPMG, Copisa, etc.), la Fira i una gran botiga d’Ikea. Els promotors del centre van ser la Sociedad General de Inversiones Inmobiliarias de España i, en grau més baix, Carrefour i Filmax, aquests dos últims també en qualitat d’explotadors del negoci a través del supermercat i de les sales de cinema. La firma immobiliària està domiciliada a Madrid i pertany a la casa d’inversions SCC, amb seu a França. Recentment, els gestors del centre comercial van anunciar que ampliarien la superfície comercial en una hectàrea addicional, el que suposarà uns ingressos per a l’Ajuntament de l’Hospitalet de prop de 12 milions d’euros.
Després de vuit anys sense l’obertura de nous centres comercials a l’àrea metropolitana de Barcelona, el 2010 es va inaugurar el centre Splau!, a Cornella de Llobregat i molt lligat amb el RCD Español. El promotor inicial va ser la immobiliària Lar Grosvenor (fundada per la família Pereda com a Urbalar el 1969 i unida a Grosvenor temporalment a partir del 2000), que durant el procés de construcció el va traspassar a Acciona. El 2011 Acciona el va vendre a Unibal Rodamco (com vam veure la setmana passada avui dia associats també a Westfield a URW) per 189 milions d’euros. La vinculació amb el club blanc-i-blau prové del fet que l’establiment està ubicat a finques que inicialment havien estat propietat del club, veïnes a la parcel·la on es va construir l’estadi. Per cert, URW el té ara mateix a la venda per 350 milions d’euros. L’any passat, va estar a punt de tancar-se la compravenda amb el grup alemany ECE, de la família Otto, però al final l’acord no es va consumar.
El darrer centre comercial que analitzarem en aquesta sèrie és Las Arenas, que va obrir un any després de l’Splau! (2011), però les obres s’havien encetat molt abans, el 2005. El motiu de la demora va ser que durant les primeres fases del projecte -especialment dificultós per raons arquitectòniques- va esclatar la bombolla immobiliària, una incidència que va aturar en sec el sector; a més, els promotors del centre es van veure especialment afectats per aquella crisi, perquè eren la família Sanahuja, que es van veure atrapats a la caiguda de Metrovacesa.
Fora dels límits de la ciutat de Barcelona, encara trobem més centres comercials, com el CC Montigalà i el Màgic Badalona, tots dos a Badalona o el Mataró Parc, a la capital del Maresme
Tot havia començat el 1999, quan els Sanahuja (Sacresa i, més tard, Metrovacesa) van adquirir la propietat de la plaça de braus Las Arenas, a la Gran Via de Barcelona. Els propietaris fins aleshores, la família Marsans, van percebre 2.000 milions de pessetes per la transacció (uns 12 milions d’euros). El total del projecte per convertir l’antiga plaça en centre d’oci s’enfilava fins als 10.000 milions de pessetes (60 milions d’euros), incloent-hi la compra. El cert és que en aquell 1999 l’estat del recinte era de total abandó, ja que no s’hi celebraven corrides des del 1977. En l’actualitat, l’establiment pertany a la cartera de la immobiliària Merlin, gràcies a la seva fusió amb Metrovacesa, la firma que va pertànyer als Sanahuja i que era l’anterior propietària.
Fora dels límits de la ciutat de Barcelona, encara trobem més centres comercials, com el CC Montigalà i el Màgic Badalona, tots dos a Badalona, el Mataró Parc, a la capital del Maresme, el Parc Vallès de Terrassa, o el Finestrelles Shopping Centre, a Esplugues de Llobregat, a tocar d’aquell projecte anomenat antigament Caufec, on també hi havia al darrere la família Sanahuja.