Quan el 28 de maig de 1984 em vaig donar d’alta al Cercle d’Economia, m’adheria a una associació cívica progressista, europeista, oberta, preocupada per discutir i aportar idees al país en un camp tan exigent com l’economia i la societat. Els centenars de nous membres que vam ingressar aquells anys ens sentíem molt còmodes en saber que la institució estava molt ben ancorada en dues de les puntes de llança social, els empresaris i els acadèmics. Entre els primers, Josep Oliu, Josep Vilarasau o Salvador Alemany, i entre els segons, ens enlluernava la gran empenta que deixaven en gairebé tots els documents Ernest Lluch, Fabià Estapé o Antón Costas, per citar-ne uns pocs.
Era tan excitant exercir com a soci que aleshores et senties protagonista de la història, sobretot en el gran trànsit d’aquells moments cap a la integració a la Unió Europea. Qualsevol iniciativa -Jornades, xerrades, conferències, presentació de llibre, entrega de guardons...- aplegava centenars de participants eufòrics. Tuset-Diagonal, entrant per un carrer o per l’altre, era l’epicentre econòmic de la ciutat, com posteriorment ho seria Provença, 298. A les dècades següents, mai ha decaigut l’entusiasme; molts poques activitats qualificaria d’esbiaixades, la qual cosa no deixa de ser una excepció en el panorama de les associacions i lobbys europeus. Per damunt de tot, ha predominat la integritat, la creativitat i el seny; per utilitzar una expressió vulgar, diríem que mai li he vist el llautó.
“Quins han estat els factors d’èxit? El primer, l’estabilitat institucional. El segon, l’equip tècnic. El tercer, la selecció dels ponents. El quart, el timing”
Quins han estat els factors d’èxit? El primer, l’estabilitat institucional. El segon, l’equip tècnic d’altíssima qualitat. El tercer, la selecció dels ponents i de les activitats. El quart, el timing en fer les coses: mai un minut abans, mai un minut després; no recordo cap actuació on es cerqués l’oportunisme. El primer dels factors, l’estabilitat institucional, és a l’arrel de la resta. La continuïtat dels presidents, elegits en cadena pels anteriors, ha permès una cadència sense estirabots. El tarannà dels que han ocupat la presidència ha estat ben diferent, però la política del Cercle no ha variat sota les diverses i valuoses personalitats.
Nou lideratge
La majoria dels socis ens hem sentit molt tranquils durant aquests anys i en bones mans: decidien per nosaltres i ho feien be. La tutela ens donava seguretat. És com quan ton pare et recomanava una cosa i te la resolia immediatament. Quin problema té tanta continuïtat? Doncs que l’ombra dels expresidents es projectava sobre el successor i acabava condicionant el futur. Aquest tipus de governança és sòlida i continuista i garanteix les essències, però trontolla en moments de canvi disruptiu com l’actual. Accedim a una situació d’incertesa i el que es tracta és que les institucions visquin el futur, l’explorin, s’arrisquin, i el temptin sense ancoratges, sota sistemes de govern més adients. Perquè el Cercle ha d’ampliar la seva base social a col·lectius i problemàtiques punyents que reclamen lideratge, com ara les pimes, els emprenedors, els autònoms,...; ha de implantar polítiques de intercomunicació enfront de les habituals de comunicació des de la cúpula, sobretot en agrupacions com aquesta on el talent de la base és extraordinari; ha d’aprofitar el talent sènior, júnior i intermedi dels seus membres per dissenyar el quadre d’activitats i àmbits d’actuació; ha de rejovenir tots els òrgans de la casa de dalt a baix, enfront la gerontocràcia a la que incita la successió pactada; ha de liderar la transició cap a la digitalització i l’economia circular de les empreses, en la qual Europa ha posat la directa.
“No ha estat pas una institució pionera en sòcies dones; la seva presència ha estat relativa a les juntes i molt discreta als consells”
Junt amb aquests impulsos, cal tenir present un altre fet destacat, el talent femení. No ha estat pas una institució pionera en sòcies dones; la seva presència ha estat relativa a les juntes i molt discreta als consells. En canvi, s’ha fet un esforç considerable en la compareixença femenina en totes les activitats, la qual cosa és d’agrair en una institució majoritàriament masculina. No va malament recordar que el talent femení aporta persistència, flux de diàleg, versatilitat, capacitat d’escoltar i de resoldre conflictes. Tot això, incrementa el rendiment, fa atractiu el clima i enriqueix les organitzacions.
M’he llegit els dos programes per les eleccions del 12 de juliol. Tots dos apunten al canvi. Més enllà de reconèixer els noms il·lustres que apareixen a les candidatures, és evident que, des de l’anàlisi que acabo de realitzat en aquest article, em decanti per la candidata. Considero que el talent femení de Rosa Cañadas és capaç de liderar amb èxit, sense tutela i amb els vots directes dels socis, aquesta nova etapa del Cercle, interpretar millor el nou escenari i obrir-lo aprofitant tots els talents existents entre les bases, al servei de les idees i de la millora econòmica. Sento aquests dies les mateixes sensacions que el 1984, quan em vaig donar d’alta com a soci del Cercle d’Economia.