El meu lloc favorit per esmorzar a València és una gelateria. Vaig anar per primera vegada allà fa molts anys a prendre un gelat de Luciana banyat amb xocolata (nata, dolç de llet i galetes) i, òbviament no he deixat de tornar-hi. Com a solter, com a casat i com a pare.
Aquesta setmana els he retrobat com a patrocinador al BBVA Open Internacional de València de tenis, el primer torneig WTA de la història de la Comunitat. I m'han cridat l'atenció tres aspectes que a més a més entronquen amb tres teories sobre la vida professional actual i els seus processos.
Primera lliçó. El més petit és capaç d'adaptar-se més ràpid que el més gran. En un certamen d'audiència mundial, on es reparteixen premis de fins a 115.000 euros i els sponsors solen ser multinacionals o almenys corporacions amb una certa envergadura, un negoci local és capaç de discernir com allò que moltes pimes considerarien una despesa es converteix en una inversió rendible. I en una campanya de branding directe als milers de persones que van passar per l'Sporting Club de Tenis durant deu dies i que segurament comencen a prendre'l com a lloc de referència. Especialment a les portes de l'estiu.
Quan tens clar el teu públic, tens clares les accions a realitzar. O, almenys, veus les oportunitats que poden sorgir
Segona lliçó. Quan tens clar el teu públic, tens clares les accions a fer. O, si més no, entreveuen les oportunitats que poden sorgir. Parlem d'un esdeveniment per on han caminat (i consumit) milers de nens i nenes de diverses escoles, però també una majoria de famílies que poden consumir transversalment els seus productes. Que van des de granissats a gofres, passant per pastisseria.
Tercera lliçó. Poden conèixer-te per una cosa i fer molt bé una altra. I això genera una possibilitat de marge de creixement immensa. Fins ara no hem parlat del titular d'aquest article, però és hora de fer-ho: la primera vegada que vaig portar a agafar croissants a un amic que havia viscut a París, em va dir que eren els més semblants que havia provat als que acostumava a prendre a França. I, tanmateix, no constitueixen el core business del seu negoci.
La multipotencialidad
A quina reflexió empresarial i laboral, més enllà de les ja exposades, ens porta aquest exemple? Sobretot, al que s'ha anomenat multipotencialitat. I que va evitar que una generació sencera exhibís els seus veritables talents perquè se'ls va explicar que només podien treballar en una cosa i per a la resta havien de considerar les seves passions com a hobbies.
Avui en dia Google fa entrevistes de feina sense mirar la titulació. Únicament et demana si saps fer una cosa i, si ets capaç, és indiferent que siguis enginyer aeroespacial o graduat social. Així mateix, assistim de manera constant a transvasaments de talent entre sectors diversos, que amb prou feines semblen tenir similitud ni en processos ni en objectius. Però no és gens inusual veure gent que transita del món de l'esport al de la medicina, encara que tinguin poc o res a veure'n les funcions i els coneixements.
Avui en dia Google fa entrevistes de treball sense mirar la titulació. Únicament et demana si saps fer una cosa i, si ets capaç, és indiferent que siguis enginyer aeroespacial o graduat social
Hem de deixar enrere l'era de la frustració per creure que només podem treballar en una cosa concreta. I no sentir-nos malament perquè la que semblava la vocació de la nostra vida desaparegui en cinc o deu anys. Perquè no només pot passar, sinó que ho farà. Hi ha moltes coses divertides a què podrem dedicar-nos. Serem persones diferents de les avui amb el temps. Buscarem nous reptes o, simplement, haurem satisfet una etapa.
Potser no cal mirar-se a Fernando Alonso o a Valentino Rossi, que sent llegendes van continuar fins al final en una cosa que els apassiona, però que a poc a poc, és evident que ha deixat d'omplir-los. I és factible que un exemple més acord als temps sigui David Beckham. Qui, sense ser el millor futbolista del món, guanya avui més diners que quan era professional i ha exercit com a model, empresari, emprenedor i algunes coses més.
O millor, mirem els nostres pares. Obligats a ser banquers quan volien ser músics. O advocats quan cercaven ser periodistes. Qui diu que no podien haver estat totes dues coses? O moltes més? Hem passat una pandèmia. I estem a prop d'una crisi. Pensem, almenys, què ens fa feliços a la feina. O més encara: quina és la feina que ens fa realment feliços.