Peter Drucker ha estat l’inspirador del concepte corporation a partir de la seva recerca sobre General Motors, l’empresa més important de la seva època, popularitzant la idea de les estructures multidivisió. A mesura que s’hi endinsava, va reexaminar amb ulls crítics les relacions de GM amb empleats, dealers i clients, cosa que no va agradar gens al seu CEO, Alfred Sloan. Peter Druker va començar a parlar de cultura a les organitzacions i d’ell ens queda aquesta frase: "La cultura es menja l'estratègia per esmorzar".
És això també cert a nivell social, en innovació? Diem que innovar és copiar o, en paraules d’Steve Jobs, robar (steal!). Però fins a quin punt podem copiar, trasplantar, robar les polítiques, les aspiracions, els somnis de ser un país innovador a un altre? Sens dubte, les institucions i la seva organització interna, la distribució dels incentius i dels mecanismes de promoció són els elements que determinen les polítiques, no només d’innovació, sinó també el futur dels pobles. Però les institucions no surten del no-res, abans de les institucions hi ha la cultura. Parlem de cultura i innovació!
Però això de la cultura és una cosa molt abstracta. Què vol dir cultura en termes de societat? Agafem un exemple, hi ha països on t’escridassen per creuar un semàfor en vermell -si no n’esteu convençuts, us convido a viatjar al Japó, la Xina, Singapur...-. Fins i tot a la Xina, en algunes ciutats que fan experiments en sistemes de crèdit social, arriben a tenir càmeres amb identificació facial que si creues en vermell t’identifica, et resta crèdit social i surts a una pantalla davant com a infractor. Poca broma, necessites crèdit social per agafar un tren ràpid o un avió... En canvi a altres països, com els Estats Units, et miren malament i fins i tot et criden l’atenció si dubtes en creuar en vermell quan no ve ningú. Bé, això és cultura, estem parlant d’això, d’aquest conjunt de normes i comportaments socials que fa que l’individu estigui per sobre del bé social o al revés, que tolera més o menys la desigualtat on els càstigs són més o menys exemplaritzants.
La primera gran distinció la va popularitzar Michele Gelfand, una professora de la Universitat de Maryland, ara a la Business School de Stanford, on fa servir mètodes computacionals i experimentals per entendre l’evolució i les implicacions de la cultura. Gelfand ens parla d’una divisió senzilla, hi ha cultures tight (dures) i cultures loose (fluixes), diu.
Les cultures tight, cohesionades, són aquelles on es busca la uniformitat, l’encaix en el grup social. Les trobem als països germànics, nòrdics i asiàtics. Hi ha països on tots els rellotges marquen la mateixa hora, amb exactitud, com Suïssa, Alemanya, el Japó... Miris el rellotge que miris, tots marquen la mateixa hora. Són els països on et miren malament si creues un semàfor en vermell.
En canvi, hi ha països on cada rellotge sembla marcar una hora diferent. L’exemple més característic són els països llatins, d'Amèrica del Sud, però també Itàlia, Grècia, etc. Allà, els semàfors en vermell sovint semblen més un suggeriment a considerar pel vianant que una norma. Són les cultures loose, desagregades. Aquelles cultures on la cohesió social és molt menys important que la llibertat individual, entesa com fer el que un vulgui. I els Estats Units de Silicon Valley, el paradigma de la innovació? Els EUA són un país loose.
Ser emprenedor és més fàcil en les cultures 'loose', desagregades, perquè és ser diferent, prendre un camí diferent de la majoria i persistir-hi, sovint contra aquesta majoria
Com afecta tot això a la innovació? Si observem quina innovació predomina en cada tipus de cultura, immediatament observarem un patró. Ser emprenedor és més fàcil en les cultures loose, desagregades. Efectivament, ser emprenedor és ser diferent, prendre un camí diferent de la majoria i persistir en aquest camí, sovint en contra d’aquesta majoria. Això és més difícil en països amb cultures molt cohesionades.
Podrem trobar un altre patró? Si observem els països germànics i asiàtics, veurem que en molts casos la innovació s’expressa no com la conseqüència del treball heroic de l’emprenedor, sinó com una conquesta col·lectiva, sovint resultat d’un projecte on tota la societat hi participa. Aquesta innovació acostuma a ser més incremental, més de llarga mirada i més liderada per institucions en comptes de persones.
Les dimensions de la cultura
Ja tenim una primera impressió de la incidència de la cultura en la innovació. Però podríem anar una mica més al detall, no? Per això ens caldrà un framework més complert. Gert Jan Hofstede és professor d’Artificial Sociality a la Universitat de Wageningen, a Holanda, i ha elaborat un model de cultura amb sis dimensions: col·lectivisme-individualisme, distància del poder, feminitat-masculinitat, tolerància a la incertesa, curt termini-llarg termini i indulgència-contenció. D’aquestes sis dimensions, ens centrarem en tres que són les que afecten més a la innovació: col·lectivisme-individualisme, tolerància a la incertesa i curt termini-llarg termini.
L’individualisme és la més lligada a les cultures loose i el col·lectivisme, a les tight. En veurem una correspondència molt directa, però amb algunes sorpreses. Espanya és certament un país amb una cultura loose però al mateix temps força col·lectivista, igual que l'Índia. Els extrems són clars, els EUA són extremadament individualistes mentre la Xina és extremadament col·lectivista.
Espanya és certament un país amb una cultura 'loose' però al mateix temps força col·lectivista, igual que l'Índia
Sembla doncs que als països més individualistes serà més fàcil que floreixi una cultura emprenedora, mentre que els més col·lectivistes buscaran projectes comuns.
Una altra dimensió que ens interessa és la tolerància a la incertesa. Certament, aquells països amb menys tolerància a la incertesa buscaran innovacions amb resultats predictibles, normalment innovacions relacionades amb una incertesa de mercat i no tecnològica, com ara e-commerce, plataformes, etc. Aquells amb una major tolerància a la incertesa s’endinsaran en aventures on el resultat sigui més incert.
Aquí tenim a un cantó la Xina, els EUA, i el Regne Unit i els països nòrdics, amb una gran tolerància a la incertesa i, per tant, al fracàs; i, a l’altre cantó, la resta d’Europa, amb una gran propensió a evitar la incertesa.
L’orientació a llarg o curt termini també és determinant per a la innovació. Tots recordem com la perseverança va fer que els països asiàtics s’apoderessin de tecnologies que, encara que no havien inventat ells, tenien llargs processos de maduració. Aquest va ser el cas dels televisors i les pantalles LCD primer, plasma després i, finalment, OLED; les càmeres fotogràfiques o la fabricació de xips. Aquí trobem un indiscutible domini asiàtic.
Així doncs, podríem caracteritzar els Estats Units com un país extremadament individualista, tolerant amb la incertesa i amb una orientació entre el curt i el llarg termini. Per contra, la Xina seria extremadament col·lectivista, extremadament tolerant amb la incertesa i extremadament orientat al llarg termini.
I Europa? Europa és més aviat individualista -però Espanya és el lloc on ho és menys-, poc tolerant amb la incertesa i orientat al curt termini. Em direu que aquestes són caracteritzacions molt generalistes ja que a països com la Xina tenim emprenedors com Jack Ma i Peng Lei d’Alibaba, Lei Chen de Pinduoduo, Liu Qiangdong de JD -el Jeff Bezos de la Xina-, el fundador de Huawei Ren Zhengfei, Lei Jun de Xiaomi o Eric Yuan de Zoom, que tots fem servir sovint. I tot això és cert; ara bé, és també cert que potser és més fàcil, i darrerament més segur, ser un emprenedor als Estats Units, el Regne Unit, Israel o inclús a Europa del nord que a la Xina.
La cultura i les polítiques d’innovació
De tot això, sembla obvi que la cultura té una importància cabdal en el disseny de les polítiques d’innovació d’un país. Hi ha mil maneres de fer un país innovador: un país destartups, de lideratge des del poder polític o amb una gran presència de petites i mitjanes empreses recolzades per institucions públiques i moltes més. El que és ben clar és que unes característiques culturals afavoreixen més unes polítiques que unes altres, amb unes es rema amb el vent a favor, amb les altres, el tindràs en contra.
Els països desenvolupen aquestes capacitats: els Estats Units han estat capaços de tenir programes molt col·lectius com la NASA i són el paradís dels emprenedors; també sembla que la Xina vol seguir aquestes passes
Ara bé, també podem observar com hi ha països que han desenvolupat l’habilitat d’usar no només una mà sinó les dues. A management va ser James March qui va dotar de contingut aquest terme, indicant que les organitzacions han de ser capaces d’explorar (innovar) i explotar (produir) perquè una els assegura el futur i l’altra els permet viure el present.
També en innovació veiem com els països desenvolupen aquestes capacitats: els Estats Units han estat capaços de tenir programes molt col·lectius com la NASA i són el paradís dels emprenedors; també sembla que la Xina vol seguir aquestes passes. Ara bé, són cultures diferents amb tipus organitzatius diferents. La cultura, com la innovació, és una permanent construcció col·lectiva.
He començat amb Peter Drucker, deixeu-me acabar també amb una frase seva: “The best way to predict the future is to create it” -la millor manera de predir el futur és crear-lo-.