“No hi ha hagut cap fórmula màgica per arribar als Jocs de París; ha estat el fet d’intentar portar a l’excel·lència tots els factors que han estat a les meves mans, com l’esforç, la dedicació o la constància”. L’atleta català Paul McGrath recorda amb VIA Empresa, encara amb una mica de ressaca olímpica, el camí que l’ha portat a assolir una 17a plaça en els 20 quilòmetres marxa i, en definitiva, allò amb què qualsevol esportista d’elit somnia: competir en uns Jocs Olímpics. Ni més ni menys, una “metodologia guanyadora” molt similar a la qual comentava l’entrenador del Girona FC, Miguel Ángel Sánchez Muñoz "Míchel", el passat mes d’abril en un acte celebrat a l'Hotel Augusta Vallès de Granollers. Malgrat dedicar-se a un esport aparentment individual, McGrath és molt conscient del valor que té la tasca del seu entrenador, Alejandro Aragoneses, i el suport de la seva família: “S’arriba més lluny amb un bon equip que no pas en solitari”.
És molt possible que aquest tipus de reflexions ens resultin familiars: molts emprenedors que es troben fabricant un nou projecte ens ho recorden cada dijous a l’Una idea, una empresa. El perquè? L’esport i el món empresarial tenen nombrosos punts de connexió, malgrat que “no som un territori que culturalment associem l’esport a quelcom positiu, de vegades és fins i tot al contrari”, tal com ho apunta l'entrenador Aragoneses després d’un París 2024 ple d’emocions. “Des de les etapes primerenques, tant a les entitats esportives com a les escoles, considero que no es dona la formació adequada, ja que no tothom coneix tots els esports". "La cultura esportiva a Espanya es basa en un únic esport”, afegeix.
Aragoneses: “No som un territori que culturalment associem l’esport a quelcom positiu, de vegades és fins i tot al contrari”
L'esport com a "eix clau en l'educació des dels més petits"
En aquesta mateixa línia, Franco Pinotti, entrenador professional de bàsquet a ITW Sport, comenta a VIA Empresa que, fins fa no gaire, “l’esport es percebia com una activitat amb què perdre el temps. Però en la societat actual s’està demostrant que té un paper molt més important i ha de ser un eix clau en l’educació des dels més petits”. Aquest seria un dels motius pels quals la societat espanyola es troba endarrerida quant a la pràctica esportiva si la comparem amb altres territoris europeus: mentre a l’estat espanyol el 47,9% de la població afirma practicar “un o més esports”, tal com ho demostra l’enquesta Hábitos deportivos en España (V) realitzada pel Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), aquesta estadística es dispara en països com Finlàndia (71%), Luxemburg (63%), Dinamarca o Suècia (59% en ambdós casos).
“He anat a moltes escoles a fer promoció del bàsquet i la meva sorpresa és que la majoria de nois i noies no saben ni córrer”, continua Pinotti, qui conclou que “el Govern s’ha de prendre seriosament l’esport. Els professors, amb una hora d’educació física a la setmana no poden fer res”. Ara per ara, el govern de Salvador Illa ha mogut fitxa amb una conselleria d'Esports, de la qual serà titular Bernardo Álvarez Merino, exjugador professional de bàsquet i actual regidor d'Esports a l'Ajuntament de Tarragona. Caldrà veure si resol les necessitats que reclamen els professionals de l’àmbit esportiu.
De Cornellà al món: els resultats d'apostar pel talent
I és que si hi ha un actiu que tant el teixit empresarial com les institucions esportives persegueixen és el talent. Alejandro Aragoneses és especialment conscient, en liderar, juntament amb la Maria Duran i l’Àlex Mancheño, una de les canteres amb més potencial de l’esport català: el club d’atletisme Cornellà Atlètic. “Sempre hem tingut molt clar que apostar per la cantera i donar suport a les categories inferiors és essencial. Si un club no aposta per la formació en aquestes etapes primerenques, és molt difícil que pugui comptar amb atletes d’alt nivell disposats a compaginar aquest esport amb les seves vides personals”, comenta Aragoneses, qui menciona casos com els de Bernat Canet o Jaime Guerra, que després de tota una vida arrelada al club del Llobregat saben què és ser campions d’Espanya i competir en campionats internacionals.
▶️ El Cornellà Atlètic està de festa. Aquest club d'atletisme, amb prop de 60 anys d'història, ha trobat en Bernat Canet un referent per als 250 nens i nenes de la seva escola. El velocista català, de només 22 anys, s'estrena en un Mundial #TNTV3 https://t.co/ZuvMNCiJVB
— 3Cat (@som3cat) March 18, 2022
Tanmateix, Aragoneses és conscient que “avui dia, ser esportista no et garanteix pràcticament res”. És per aquest motiu que l’entrenador del Cornellà Atlètic destaca la necessitat de millorar el sistema d’ajuts als esportistes d’alt rendiment per lluitar contra la taxa d’abandonament esportiu, que entre les persones joves se situaria sobre el 40% a l’Estat, segons les dades facilitades per Copa Covap i Psicólogos de España. “Això ho vivim diàriament, comptem amb atletes universitaris d’alt rendiment que han de viatjar, o concentrar-se amb la selecció espanyola, i en molts casos acaben perjudicats per les seves universitats pel fet de prioritzar l’esport”, afegeix Aragoneses.
L'esport d'elit: una qüestió de cultura i d'optimitzar recursos
Les comparacions es diu que sempre són odioses, però després d’uns Jocs Olímpics són inevitables. Encara més si hi ha un país com els Estats Units que ha recollit un total de 126 medalles olímpiques, per sobre de la Xina (91) i el Japó (45), en segona i tercera posició. McGrath, que en aquests darrers anys ha conegut diverses realitats arran de les seves experiències internacionals, comenta que “el suport que reben els estudiants als Estats Units és molt ampli, i per aquest motiu molts esportistes d’arreu del món marxen cap allà a estudiar i a entrenar”.
Pinotti: “Qualsevol país, fins i tot el més modest, si disposa d’una cultura esportiva i és capaç d’optimitzar els seus recursos pot arribar lluny"
No obstant això, no és indispensable ser una de les principals potències mundials per assegurar-se l’èxit esportiu. “Qualsevol país, fins i tot el més modest, si disposa d’una cultura esportiva i és capaç d’optimitzar els seus recursos, pot arribar lluny. Els millors ciclistes són d’Eslovènia, un país de poc més de dos milions d’habitants”, apunta Pinotti, qui també menciona el cas d’altres territoris com Sèrbia o Croàcia, també competitius en altres esports com el bàsquet o l’handbol. “Fan servir molt bé els recursos justos”, afegeix l’entrenador d’ITW Sport.
Mentre Aragoneses comenta que l’estat espanyol “té molta feina a fer” si vol disposar de més atletes d’alt nivell o que, com a mínim, els que ja hi són puguin gaudir d’una certa tranquil·litat, també somnia amb Los Angeles 2028, igual que McGrath. Si bé l’atleta català destaca que “el més bonic d’arribar a uns Jocs és el camí a recórrer fins aquests”, el seu entrenador sap que “cal estar disposat a sacrificar molt a canvi de res”, ja que “el percentatge de persones que participen en uns Jocs és molt baixa i l’exigència és màxima. És imprescindible una confiança plena entre atleta i entrenador, i treballar el millor possible, amb sinceritat i sense desesperar”. McGrath i Aragoneses no són emprenedors, però, en cas de ser-ho, molt possiblement tindrien èxit.