Aquesta història és totalment fictícia, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Esta treta del llibre Angeles y demonios de la família empresaria.
A Pere Garcia i Fills SL estan molt clares les normes: s’obre una botiga per a cada familiar que vol treballar al negoci; i si vol, pot incorporar com a empleat de la mateixa a la seva parella. Tots cobren el mateix salari, en funció del nombre de fills menors d’edat que tenen. Els venedors tenen comissió, però els familiars no, ja que cobren els beneficis que cada any reparteix el patriarca entre tots els seus descendents majors d’edat, en un sobre tancat. Si algú necessita més diners, els demana al pare, qui dóna l’ordre al comptable perquè li transfereixi a compte de l’herència. Pere, als seus 87 anys, està físicament bé i se sent en plena forma. Continua sent qui té la darrera paraula en les decisions estratègiques del negoci que ha aixecat. Té clar que ha d’anar amb molta cura a l’hora d’introduir canvis en un rellotge que fa anys que dóna l’hora. “Tot passa, l’essència del negoci és comprar bé, atendre amb simpatia i vendre amb benefici”, va respondre a la seva néta més gran quan aquesta li va dir “avi, les meves amigues cada dia compren més per internet”. El que preocupa a en Pere és que la família continuï unida, que no passi com a tantes que ha vist discutir-se a la notaria en obrir el testament. “El negoci és el que ha de mantenir a la família unida” pensa, per això ha disposat que la direcció de l’empresa quedi reservada per una persona que porti el seu cognom.
Aquesta breu història ens presenta al segon dels pecats capitals de la família empresària: la confusió. El dimoni de la confusió pot adoptar moltes formes: confusió de família i d’empresa, de propietat i capacitat, de retribucions del treball i capital, de caixa de l’empresa i de la família, d’òrgans de govern.
Família i empresa són dues realitats molt diferents; la primera cerca la felicitat dels seus integrants, i es regeix per l’amor; la segona la riquesa i la meritocràcia. Tractar l’empresa com a família i la família com a empresa és un dels pitjors pecats en què es pot caure. Com a criteri general val la pena seguir allò de què a la llarga el que és bo per a l’empresa és bo per a la família.
"Família i empresa són dues realitats molt diferents; la primera cerca la felicitat dels seus integrants, i es regeix per l’amor; la segona la riquesa i la meritocràcia"
Hi ha qui creu que per el simple fet de ser accionista té dret i està capacitat per a la direcció o el govern de l’empresa. És com si l'accionista d'una companyia aèria pensés que pel simple fet de ser-ho té dret i està capacitat per pilotar els avions o dirigir el tràfic aeri.
Una de les temptacions de la família empresària és confondre retribució del treball i del capital. Pot donar-se el cas de retribuir de forma insuficient al treball amb l’excusa de què ja es retribueix via capital o es farà via propietat. O no retribuir el capital perquè ja es fa via treball, el que pot ser especialment conflictiu quan no tots els propietaris treballen a l’empresa. Les retribucions de treball i capital han d’estar en linia amb el mercat i els resultats.
Hi ha qui creu que l’empresa és el compte corrent de la família. Per llei, l’empresa només pot assumir les despeses necessàries per al negoci.
"Una de les temptacions de la família empresària és confondre retribució del treball i del capital"
La confusió de òrgans consisteix en què els de govern familiar i empresarial actuïn amb funcions equivocades, o extralimitant-se en les que tenen. També pot consistir en els òrgans de propietat, govern i direcció empresarial.