Fa no gaires setmanes es va complir l’aniversari d’una de les dates més tràgiques de la història del Barça, aquell fatídic 18 de juliol del 2015 en què la massa social blaugrana es va tornar a equivocar. Deixant de banda metàfores guerracivilistes, aquell dia el soci va acudir a les urnes encegat per un triplet (Lliga, Campionat d’Espanya i Copa d’Europa) i un trident (Messi, Neymar Jr, Suárez) i va donar la seva confiança a qui ja havia demostrat amb escreix les seves mancances en tots els terrenys, i que per demèrits propis es va acabar convertint en el pitjor president de la història del Barça; òbviament parlem de Josep Maria Bartomeu Floreta. Que els resultats esportius sovint emmascaren situacions de deteriorament profund és un fet constatat perquè el Barça, al cap i a la fi, és un club de futbol. Però el soci, en la seva qualitat de propietari de l’entitat -que significa molt més que ser-ne usuari- hauria de tenir una visió més llarga i profunda, i caldria que prengués les decisions cabdals aixecant muralles xineses respecte dels resultats que són conjunturals. Tot això ve a tomb perquè aquests primers dies de setembre i de la temporada 2024/25 tenen una flaire semblant, és a dir, resultats esportius que aixequen l’ànim de tots els culers i que poden tenir l’efecte d’ocultar tot allò que no s’està fent bé des de la gerència.
Que els resultats esportius sovint emmascaren situacions de deteriorament profund és un fet constatat perquè el Barça, al cap i a la fi, és un club de futbol
Ahir dimarts, el president Laporta va oferir una roda de premsa que va contribuir a incrementar la sensació de manca de fiscalització per part dels stakeholders barcelonistes. Un exèrcit de periodistes que, possiblement imbuïts en el tedi general, van ser incapaços de fer preguntes que toquessin el moll de l’os de la gestió de Laporta, sumat a un president amb la voluntat ferma de respondre qualsevol cosa del seu manual, encara que tingués poca relació amb la pregunta formulada. En aquest Barça és molt difícil saber números del cert, perquè totes les operacions estan cobertes d’una boirina estranya que sovint pren forma de complexitat no apta per profans al món de les finances, com és el cas de Barça Vision, el negoci audiovisual i de noves tecnologies del club, del que parlarem més endavant.
Del que més presumeix Laporta és d’haver capgirat a la situació financera del club, una afirmació que els seus fans donen per bona sense cap mena d’anàlisi. La realitat, però, és que el club no ofereix senyals de millora des que l’administració Laporta se’n va fer càrrec. Les solucions màgiques del president al llarg dels seus tres anys i mig de mandat s’han limitat a vendre patrimoni i a avançar ingressos que s’havien de cobrar en el futur. A més, va decidir embarcar el club en la reforma de l’Estadi enmig d’un moment de gran feblesa financera i ho va fer de la mà d’una constructora que no semblava la més adient per a un projecte d’aquesta magnitud, la companyia turca Limak. Ara ja sabem que l’obra no estarà finalitzada en el temps anunciat inicialment, un fet que l’univers barcelonista sembla viure amb una normalitat que frega la desídia (cal recordar que Laporta va assegurar que el 125è aniversari del club, el novembre, se celebraria amb el 60% de l’aforament del nou estadi). A la compareixença pública d’ahir, el president blaugrana va assegurar que no volia dir dates concretes per al retorn a l’Estadi, però que potser per Cap d’Any ja s’hi podia. Qui doni un cop d’ull a l’estat actual de les obres ràpidament conclourà que potser la reobertura és més cap al març del 2025 que no al final d’aquest any.
El soci, en la seva qualitat de propietari de l’entitat -que significa molt més que ser-ne usuari- hauria de tenir una visió més llarga i profunda
El fracàs de Barça Vision, la firma filial que havia de sortir a borsa i que ha protagonitzat un fiasco colossal per culpa dels impagaments dels nous socis, ara sembla reviure amb un nou associat que cobrirà part del forat existent i que, per fer-ho tot més complicat encara, és el concessionari de càtering del Nou Camp Nou, l’empresa californiana Aramark. No cal ser gaire malpensat per tenir la sospita íntima que l’aparició d’aquells socis inicials de Barça Vision no va ser més que un joc comptable per aflorar actiu al balanç del club, atès que sense aportacions externes la societat tenia un valor nul a la comptabilitat.
I amb aquesta sospita a l’ambient, considerar que el segon intent de revifar Barça Vision només es basa en el fet que Aramark hi veu negoci pressuposa una ingenuïtat sense límits per part dels observadors del món barcelonista. Els californians s’han compromès a aportar 25 milions d’euros per capitalitzar Barça Vision, un negoci que, a banda de ser fum, no s’atansa ni de lluny a les verticals que explota Aramark, que són l’alimentació, els refrescos, la gestió d’instal·lacions, la gestió d’uniformes de treball i l’hostaleria. No sembla que el metavers o els NFT formin part de les seves aspiracions corporatives. Això sí, invertir aquests 25 milions en un negoci que fa aigües els ha servit per aconseguir la gestió del càtering del Nou Camp Nou, un bescanvi que, en el llenguatge popular, acostuma a tenir un nom. Tampoc no és el primer cop que un proveïdor del club realitza alguna operativa peculiar que sembla anar més enllà del seu rol natural, perquè no fa pas tant que es va saber que la firma ISL Futbol, que gestiona escoles de futbol del club, havia prestat diners als directius per fer front a les despeses dels avals. Un moviment del tot antiestètic sobre el que la comissió d’ètica del club no va dir ni una paraula.
Els californians s’han compromès a aportar 25 milions d’euros per capitalitzar Barça Vision, un negoci que, a banda de ser fum, no s’atansa ni de lluny a les verticals que explota Aramark
Cal insistir que el perill actual és que l’anestèsia generalitzada que provoquen els bons resultats del primer equip, sumada a la incapacitat de la premsa per posar negre sobre blanc la veritable situació del club, permetin fixar un relat d’un Barça sanejat que és molt lluny de ser real. L’abisme continua a poques passes distància, si fa no fa, les mateixes on ho va deixar l’infaust Bartomeu.
Per una altra banda, cal dir que els moviments opositors avancen, com és habitual, amb peus de plom per evitar ser titllats d’antibarcelonistes i mesuren les seves paraules potser més enllà del que seria raonable. L’amenaça de vot de censura contra Laporta sembla lluny de fer-se realitat per un doble motiu: per una banda, encara que no ho sembli, les mocions de censura mai han tirat endavant i, per una altra, els qui es proposen per assumir la gestió del club tenen pànic d’agafar les regnes de l’entitat amb uns comptes no tancats per la junta anterior, que és el que li ha passat a Laporta en les dues ocasions en què s’ha fet càrrec de la presidència (la primera d’elles amb unes repercussions tant greus com inesperades de bon començament). En altres paraules, ningú es vol fer càrrec de signar uns comptes resultants de la gestió de Laporta.
Els moviments opositors avancen, com és habitual, amb peus de plom per evitar ser titllats d’antibarcelonistes i mesuren les seves paraules potser més enllà del que seria raonable
Una de les afirmacions més sorprenents de la roda de premsa d’ahir és la que va fer Laporta en relació amb el resultat comptable de la temporada passada, un exercici que es va tancar a 30 de juny i del que encara no se’n sap gairebé res. El president va assegurar que el resultat ordinari seria positiu, però va insistir tant en el fet que era la part ordinària del compte que és fàcil deduir que el bottom line tornarà a tintar-se de vermell, o sigui, que el Barça tornarà a perdre diners un cop més. En tot cas, ara l’expectativa és veure com s’ha aconseguit oferir aquest benefici operatiu tenint en compte que l’esperadíssim contracte amb Nike encara s’està negociant i, lògicament, no formarà part de la comptabilitat tancada el 30 de juny passat. Amb menor impacte sobre els comptes, però rellevant també és la devaluació de Barça Vision. En tot cas, al llarg de tota la compareixença, Laporta va donar poques xifres concretes, però en el cas d’haver-les donat, no hi havia cap garantia que els assistents les haguessin entès.
Dins de l’àmbit del mercat de fitxatges tancat el 30 d’agost passat, el president barcelonista va deixar algunes perles, com que durant tot l’estiu l’objectiu principal havia estat Dani Olmo (sembla que el culebró Nico Williams ha estat fruit d’una al·lucinació col·lectiva) i que la sortida de l’alemany İlkay Gündoğan havia estat una decisió unilateral del jugador i basada només en qüestions esportives. Això darrer potser es tractava d’una broma per part del president, però a la sala ningú no va riure.
La pressió que el club blanc exerceix sobre la immensa majoria de mitjans i que acaba influint sobre els arbitratges que rep, no és mai contestada des de Barcelona
Un aspecte que crida molt l’atenció de la gestió blaugrana actual és la manca de crítica als ajuts que rep a les competicions nacionals el màxim rival, el Real Madrid. La pressió que el club blanc exerceix sobre la immensa majoria de mitjans i que acaba influint sobre els arbitratges que rep, no és mai contestada des de Barcelona, amb un laissez faire et laissez passer molt insuportable per als culers. Segurament, que Florentino Pérez i Joan Laporta siguin aliats en aquell projecte boirós anomenat Superlliga és el que manté a la presidència del Barça amb les mans lligades en aquest àmbit. Fins a on arriben els acords? Fins a on arriben les complicitats? Potser un dia ho sabrem.
Per acabar, ahir Laporta va insistir que “el Barça sempre serà dels socis”, però ara el dubte que lícitament poden tenir els culers és si aquesta afirmació acabarà a la paperera de la història com aquella altra en què s’assegurava la continuïtat de Messi, la relativa a l’obertura del Nou Camp Nou el 29 de novembre o, més recentment, aquella que feia referència al fet que es compliria la regla de l’1:1 per poder inscriure jugadors.