La pandèmia ha agreujat la desigualtat entre homes i dones i ha endarrerit la data en què s’espera aconseguir la paritat de gènere. Així ho va constatar el Fòrum Econòmic Mundial al seu últim informe sobre desigualtat de gènere. Abans de la irrupció de la covid-19, la fundació internacional estimava que la igualtat s’aconseguiria d’aquí 100 anys. A dia d’avui, considera que encara s’haurà d’esperar 135 anys, és a dir, fins al 2156. Aquesta és una de les moltes dades que s’estan tractant al cicle de conferències Dones invisibles. L'era postcovid organitzat per la Fundació La Caixa, que té com a objectiu analitzar l’impacte que han patit les dones des del març del 2020 i que posa el focus en quatre esferes principals: la salut, la política, la societat i la feina.
Les protagonistes d’aquest cicle de conferències són les dones invisibles, aquelles que han estat a primera línia durant la pandèmia i que han ocupat posicions considerades essencials, com salut, neteja, alimentació o cures. Moltes d’aquestes dones, a més, han hagut de fer front a les noves modalitats laborals -com el teletreball- fent malabars per gestionar simultàniament les necessitats de la vida familiar i domèstica. “La pandèmia ha posat de manifest la importància que tenen aquestes ocupacions,” explica Gabriela Cañas, presidenta de l’Agència EFE, qui denuncia que aquestes feines liderades per dones s’han vist molt perjudicades els últims temps. “La invisibilitat de les dones ha suposat una depreciació sistemàtica de les ocupacions que tenien. Els sectors més feminitzats han estat sempre pitjor pagats. Allà on s'ha feminitzat un sector, els salaris han estat menors”. La presidenta del Port de Barcelona, Mercè Conesa, creu que aquests oficis no han estat suficientment apreciats i que “les dones perdem oportunitats malgrat haver liderat aquesta crisi”.
Entre aquestes dones invisibles que han patit més greument les conseqüències de la pandèmia, destaquen les treballadores de la llar, sector on la majoria són dones migrants, sense contracte i en condicions irregulars. Arran de la crisi derivada de la covid-19, “han hagut d’acceptar en moltes ocasions condicions encara pitjors”, relata Silvia Carrasco, professora d’antropologia, experta en migracions, educació i desigualtat. “I les que han perdut la feina, ha estat sense dret a percebre cap mena de subsidi”. Per a Carrasco, un dels resultats d’aquesta crisi ha estat l’empobriment de les dones.
Invisibles al món acadèmic
Com és que les dones comencen sent majoria als graus universitaris però després són una minoria a les posicions superiors o directives a la docència? Com és que només el 21% de les càtedres estan dirigides per dones i que només un 25% de les investigacions universitàries estan pilotades per dones? Per a Carrasco, “estem vivint una mena de miratge envers la igualtat de l’home i la dona”. Sembla que s’ha avançat molt, però “el temps per si sol o una sèrie de polítiques benintencionades no garanteixen que aquesta igualtat s'estigui aconseguint”.
Silvia Carrasco: "Estem vivint una mena de miratge envers la igualtat de l'home i la dona"
Segons Carrasco, la producció acadèmica per part d’homes amb càrregues familiars s’ha multiplicat recentment, mentre que la de dones en la mateixa situació familiar ha disminuït notablement. La professora universitària assenyala una praxi que està succeint al món de la docència envers els permisos de maternitat i paternitat, que es reprodueix també a altres sectors laborals. Acusa que molts dels seus col·legues homes han aprofitat la baixa de paternitat per escriure llibres acadèmics. “No conec, en canvi, cap col·lega dona que no hagi intentat sobreviure desperta donant classes”.
I al món de la cultura?
Carme Portaceli és directora artística del Teatre Nacional de Catalunya i va dirigir també el Teatre Espanyol. De fet, és la primera dona que assumeix la direcció del TNC en tota la seva història. Ella, com a persona destacada del sector cultural, assenyala també aquesta invisibilitat en el món artístic: al teatre, a l’òpera, al cinema, a les biblioteques, i un llarg etcètera d’espais on els homes tenen moltes més possibilitats en la seva trajectòria professional que les dones. De fet, segons Macarena Baena, responsable d’Efeminista, de l’Agència EFE, “el percentatge de dones en posició de lideratge en aquests sectors poques vegades supera el 20%. En canvi, a escales més baixes, les dones superen el 50%”.
El percentatge de dones en posició de lideratge en sectors artístics poques vegades supera el 20%, segons Macarena Baena (Efeminista)
“Com no ser invisibles si no estem ni als llibres d'història? No hi són les pintores del barroc, no hi són les dones que van lluitar per la democràcia i la llibertat d'aquest país. Si els editors creuen que les històries de dones no interessen, com no ser invisibles?”, reflexiona Portaceli.
Traca de xifres alarmants
Les dades són una manera de visibilitzar aquesta desigualtat. Per tant, encara que cadascuna d’aquestes xifres seria digna de protagonitzar una anàlisi profunda, encenc una última traca de xifres en honor a aquestes dones invisibles: a Espanya es denuncia una violació cada cinc hores; també a Espanya, mor una dona per violència masclista o de gènere cada sis dies; només el 16% dels rectorats estan ocupats per dones; la xifra de dones directives a Espanya se situa en el 34%.
Al món, les dones guanyen només 77 centaus per cada dòlar que guanyen els homes fent la mateixa feina
En l’àmbit mundial, segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, les dones guanyen només 77 centaus per cada dòlar que guanyen els homes fent la mateixa feina; una de cada tres dones ha experimentat violència física i/o sexual; les dones representen només el 13% dels propietaris de sòl; a tot el món, gairebé 750 milions de dones i nenes vives avui es van casar abans de complir 18 anys; només el 24% de tots els parlamentaris nacionals eren dones el novembre del 2018.