• Empresa
  • Duralex: irrompibles, però esquerdats

Duralex: irrompibles, però esquerdats

Els plats i els gots de Duralex van colonitzar les llars de milions d’europeus i van entrar de ple dret en la cultura popular del continent

Una fàbrica de Duralex a Espanya | EP
Una fàbrica de Duralex a Espanya | EP
Barcelona
08 de Novembre de 2024

Un element indispensable des de la dècada dels cinquanta a les cases de la majoria d’europeus han estat les vaixelles de Duralex, aquell parament de la llar fabricat a França i que era gairebé impossible de trencar. Els plats i els gots han estat extremament populars durant dècades, però ara viuen un període de decadència que sembla presagiar la seva mort definitiva en un futur no gaire llunyà.

Generacions senceres reconeixen el got Gigogne o el plat Picardie com a part de la seva història

La trajectòria d’aquest producte comença a la postguerra de la Segona Guerra Mundial i neix com a marca del gran fabricant de vidres Saint Gobain, una empresa creada el 1665 i que avui dia és el líder mundial del sector del vidre. A la primera meitat de la dècada dels trenta la fàbrica que més tard es convertiria en Duralex era una factoria on Coty (una firma de perfums fundada el 1904 per l’empresari François Coty) feia ampolles per als seus perfums, però el 1934 Saint Gobain va aconseguir-ne la propietat i aquí va venir el gran canvi. La novetat va consistir a dissenyar un vidre trempat que fos gairebé irrompible mitjançant un procés d’enduriment que incloïa canvis dràstics de temperatura durant la fabricació. A partir d’aquell moment, els plats i els gots de Duralex van colonitzar les llars de milions d’europeus i van entrar de ple dret en la cultura popular del continent. Generacions senceres reconeixen el got Gigogne o el plat Picardie com a part de la seva història. Fins i tot hi ha mitjans que reporten rumors sobre una possible fotografia d’Ossama bin Laden amb un got de Duralex a les mans. Per cert, la seva extrema duresa feia que quan algú aconseguia la proesa de trencar un got o un plat, aquest s’esmicolava en infinitat de petits bocins que s’escampaven per tota la casa i que continuaven apareixent a llocs inversemblants encara que hagin passat anys de l’accident.

Després de dècades regnant sobre les taules, a començament dels anys vuitanta la marca va iniciar cert declivi, fins que el 1997 Saint Gobain va optar per separar-la del seu negoci principal i traspassar-la a la firma italiana de vidre Bormioli Rocco. Aquesta propietat només va durar set anys, perquè el 2004 una operació de managament-buy-in va fer que les accions acabessin en mans de l’equip directiu, que al cap d’un any va decretar la suspensió de pagaments. En aquell moment es va encetar un rosari d’anades i vingudes a la titularitat de l’empresa, incloent-hi la propietat per part d’un empresari turc i per l’inversor franco-britànic Antoine Loannidès. La firma de parament va arribar amb moltes dificultats a la pandèmia, on va rebre el cop de gràcia per causa d’una gran caiguda de les vendes. A la tardor del 2020 va declarar la fallida.

La pujada dràstica del preu de l’energia que es va produir en els anys posteriors a la pandèmia va fer tornar Duralex al pou

Quan tot semblava perdut, el grup francès International Cookware (avui La Maison Française du Verre) va rescatar a l’històric fabricant de plats, però el destí encara els posaria més reptes al davant, perquè la pujada dràstica del preu de l’energia que es va produir en els anys posteriors a la pandèmia va fer tornar Duralex al pou (la fabricació de vidre requereix grans quantitats d’energia perquè es basa en l’ús d’altes temperatures). En aquesta tessitura, l’activitat no es va aturar del tot, sinó que es va mantenir a mig gas. Les ajudes públiques van contribuir a mantenir Duralex amb respiració assistida mentre trobaven alguna sortida per al negoci.

El darrer capítol s’ha viscut l’estiu passat, quan en un gir dels esdeveniments els treballadors de l’empresa han decidit prendre’n el control i transformar Duralex en una cooperativa, que és la forma societària que manté avui dia la companyia. El motiu que va empènyer els treballadors a convertir-se en propietaris va ser les intencions dels candidats a quedar-se la fàbrica majoritàriament enfocada a reduir la plantilla. Davant d’aquesta situació, van optar per assumir la responsabilitat de quedar-se el negoci i salvar els llocs de treball. En el darrer exercici tancat, el de 2023, la firma va aconseguir unes vendes de 26 milions d’euros, un 10% menys que a l’anualitat anterior. Ara caldrà veure si aquesta nova etapa permet allunyar Duralex de la mort definitiva que fan tants anys que la sobrevola.