Eduard Zamora (Sabadell, 1958) és un pioner de la seguretat a l’Estat. Des de ben petit estava destinat a ser-ho: la seva curiositat i inquietud el van portar a encadenar tota mena de feines des dels 14 anys, fins que, als 24, va voler experimentar “quelcom diferent”. Amb aquest mateix esperit que havia cultivat de jove es va presentar a les oposicions de la Policia Local de Sabadell, i les va aprovar, donant pas a una relació molt estreta amb l’àmbit de la seguretat, ja que, a més d’exercir de policia fins als 30 anys, es va graduar en Dret i llicenciar en Gestió i Dret de la Seguretat Privada per la Universitat Autònoma de Barcelona, a més de cursar el màster en Prevenció de Riscos Laborals a la Universitat Ramon Llull. Paral·lelament, una irresistible oferta del Banc Sabadell va desplaçar Zamora del món policial al bancari, on va acabar de consolidar la seva carrera durant els gairebé 29 anys que es va dedicar a la direcció de seguretat de l’entitat vallesana, com a advocat penalista, director de Prevenció de Riscos Laborals, o director de Seguretat Corporativa, sent aquest darrer el càrrec que més temps va exercir (20 anys).
Així i tot, per a Zamora el Banc Sabadell no ho ha estat tot, ni de bon tros. Actualment, contagia la seva passió per la seguretat a les aules com a professor universitari dels futurs directors de seguretat, i transmet els seus coneixements a les empreses que assessora des de la seva pròpia consultoria, Experience Security Design. Zamora subratlla que “la seguretat és qüestió de temps” i, precisament, sembla gaudir d’una font infinita d’aquest valuós actiu, ja que també exerceix com a president de l’Associació de Directius de Seguretat Integral (ADSI) i del Security Forum. En la seva collada agenda plena de nous projectes i de viatges internacionals, acull VIA Empresa per reflexionar sobre la seguretat de les empreses del passat, del present i del futur, en un espai que, malgrat no disposar d’una cambra cuirassada -aparentment-, està ben assegurat: casa seva. Treu el seu telèfon mòbil, desconnecta l’alarma, i seu.
La ciberseguretat ha esdevingut un assumpte prioritari per al teixit empresarial. Tanmateix, vostè ja es dedicava a la seguretat de les empreses molt abans del naixement del concepte de la ciberseguretat. En què consisteix la seguretat integral? Té alguna relació amb la ciberseguretat?
La seguretat integral consisteix a, sota un mateix departament o direcció, portar totes les seguretats que afecten una companyia. La ciberseguretat és una d’elles, igual que la seguretat laboral dels empleats, o la seguretat d’altres fets delictius que no tenen per què succeir en un entorn digital. Actualment, la gent es pensa que tot el que no sigui ciber ja no existeix, i no és així, continuen havent-hi molts incidents delictius que no tenen res a veure amb la ciberseguretat. Sí que és cert que la ciberdelinqüència s’ha multiplicat exponencialment, perquè venia de zero i és molt recent, però, per descomptat, encara hi ha robatoris, atracaments i altra tipologia de frau, com la falsificació de xecs. La seguretat és una qüestió de temps, temps perquè tu puguis reaccionar i impedir el fet delictiu.
"La seguretat és una qüestió de temps, temps perquè tu puguis reaccionar i impedir el fet delictiu"
En aquest context, com ha evolucionat el concepte de la seguretat a les empreses en els darrers temps?
S'ha focalitzat molt en l’àmbit de la ciberseguretat, perquè es tracta d’estructures que no tenien protecció, i perquè dona lloc a delictes relativament nous i dels quals es fa moltíssima repercussió. Així i tot, si comparéssim el perjudici real de tota la ciberdelinqüència i el perjudici real de tot l'altre tipus de delinqüència, veuríem que aquesta primera no està pel davant, una part molt gran dels ciberdelictes acaben aturant-se. Una cosa és quanta temptativa hi ha, i una altra quant fet delictiu consumat hi ha.
A més, la gent es pensa que, per exemple, els atracaments han deixat d’existir perquè ara pràcticament no es veuen, però fa 30 anys eren diaris. Ara no n’hi ha gaires perquè els delinqüents tenen altres mitjans per obtenir diners sense tanta exposició a la possible intervenció policial, i als pocs que hi ha no se’ls acostuma a donar publicitat perquè perjudica la teva reputació. I, al cap i a la fi, la reputació d’una entitat financera es basa que és el paradigma de la seguretat.
Creu que les empreses estan invertint prou en aquest àmbit?
Les inversions en seguretat sempre han estat complexes perquè mai saps si et veuen com una font de despesa o com una font d'inversió (riu). Les empreses cada cop més estan canviant aquest xip, abans, o no es protegien, o ho feien perquè la llei els obligava, com en el cas de joieries, farmàcies, sales de joc o especialment la banca, que és on els botins són més alts. Ara, malgrat haver passat d’uns 2.500 atracaments a l’any que es produïen antigament a la banca a uns 100 i escaig, la normativa no s’ha sabut adaptar, ja que l’apartat més extens i minuciós és el de la seguretat obligatòria a la banca, quan la incidència delictiva ja no es produeix tant de forma física, sinó cibernètica.
Els atracaments han deixat d’existir perquè ara pràcticament no es veuen, però fa 30 anys eren diaris
Hi ha altres àmbits als quals també es podia obligar que disposessin de departaments de seguretat. Una entitat financera, pel fet de tenir una sola oficina i encara que no gestioni efectiu, està obligada a tenir un departament de seguretat amb un director de seguretat al davant. En canvi, cadenes de retail, cadenes hoteleres o grans hospitals no tenen aquesta obligació, molts funcionen per voluntarietat de crear aquest departament. Ha de canviar molt la normativa perquè no es focalitzi només en l’àmbit financer, ja que molts dels fets delictius s’han diluït i repartit en altres sectors.
Fa la sensació que els professionals de la seguretat tenen mala reputació. De fet, hi ha un concepte que de vegades es fa servir amb un to despectiu, el de segurata. És així?
Venim d'èpoques que han marcat molt la seguretat privada, igual que la pública. Els abusos policials o la prepotència policial de fa dècades no és l'actual, la societat ha evolucionat i ara exigeix uns comportaments a les autoritats policials, és a dir, a la seguretat pública, igual que a la seguretat privada. Normalment, els agents d’ambdós àmbits són respectuosos, intenten no ferir sentiments i no atemptar contra drets, cosa que abans no passava, i des que es va canviar la regulació, exigint uns cursos de formació als professionals de la seguretat, les incidències s’han reduït moltíssim i les administracions estan més a sobre a l’hora d’evitar la vulneració dels drets del ciutadà. Al cap i a la fi, la funció dels vigilants de seguretat és la de donar pau, tranquil·litat i confiança.
Ara que menciones els dos àmbits de la seguretat, el públic i el privat, quina és la col·laboració entre aquests?
Actualment, les diverses figures regulades de la seguretat privada complementen molt la seguretat pública; cada vegada més es treballa amb comitès i grups de treball on s’intenta congregar més i millor l’àmbit públic i privat. Per això es compta molt amb el sector a través de les associacions, siguin de professionals de la seguretat, especialment Directors de Seguretat, o siguin directius d’empreses de seguretat, ambdós camps tenen molt a aportar a la seguretat pública. Al final, l’esfera privada no deixa de ser un contingent de milers de persones que gestionen incidències delictives a diari, i que, en el cas dels vigilants, estan tot el dia al carrer, i malgrat no patrullar la via pública són milers d’ulls experts que informen als Directors de Seguretat de les entitats per a les quals treballen.
Tot plegat suposa un complement altíssim i molt ben valorat per la seguretat pública, ja que l’administració ha vist que si és capaç de coordinar-se bé amb el sector privat, pot acabar gaudint d'unes informacions o d'uns ulls al carrer que li poden donar alertes o informacions que amb els seus recursos propis no arribaria mai a tenir.
Catalunya és segura?
M’ho preguntes justament en un moment en què la setmana passada a una familiar li van robar la bossa a una discoteca de Barcelona. També, alguns dels projectes en què estic treballant tracten amb gent estrangera que han vingut aquí i els han robat els rellotges, però, en tots dos casos, estem parlant de furts, i és cert que aquest tipus de robatoris s’han disparat a Barcelona, malgrat que també tenen lloc a la resta de Catalunya i de l’Estat. Segons el meu criteri, allò que és realment rellevant són els fets delictius que puguin atemptar contra el teu físic i provocar-te lesions, com els recents casos que hem sentit a Sant Joan. Amb tot, si ens comparem amb altres països, la veritat és que estem en un país molt tranquil, malgrat que les ambaixades adverteixin els visitants que vigilin les seves pertinences perquè hi ha furts a Catalunya. Passa molt més a altres països.
Això no vol dir que no tinguem deures a fer en matèria de seguretat...
No, és clar que en tenim, el món jurídic i judicial aquí té molt a fer canviant certes normes penals, perquè estem en un moment de la societat en què es confonen els drets de les víctimes amb els dels delinqüents. Quina cara se’t queda quan denúncies a qui t’ha robat la cartera i veus que surt amb tu al carrer? Per sort ja hi ha hagut canvis amb el tema de la multireincidència, i, a parer meu, continua sent insuficient, la societat té una gran sensació d’inseguretat. Les nostres normatives penals haurien de ser una mica més estrictes i no haurien d’igualar el dret del delinqüent al de la víctima, que també ha de tenir drets, però sempre dins d’un equilibri.
Aquesta inseguretat fa que la gent estigui cansada i busqui trencar amb els esquemes que sempre ha tingut com a ideologia intentant frenar tota aquesta crisi delictiva, que, per desgràcia, implica en bona part els emigrants d'altres països, i la gent no entén com a algú que és multireincident no se li pot enviar al seu país. Per aquest motiu, aquest equilibri que comentava serà el que ens torni a donar la confiança que vivim en una societat una mica més segura, malgrat que fan falta molts canvis normatius. Ara bé, vivim en un país segur, i el que no pot ser és que quan venen aquí els turistes, les seves ambaixades els alertin que això és un niu de delinqüència. No és així.
Tornant a la seva trajectòria, recorda alguna intervenció en concret?
Amb gairebé tres dècades de treball en el món de les entitats bancàries, evidentment, hi ha casos espectaculars. Els que més, els túnels. Hi ha un cas paradigmàtic, del qual no revelaré l’entitat, en què uns delinqüents van intentar entrar en una cambra cuirassada des de dos carrers de distància. Ho van fer així perquè ningú s'adonés que estaven succeint moviments sospitosos en els edificis del voltant, i durant tot un any van fer un túnel des d’un antic restaurant que van llogar amb la falsa idea de posar-lo en marxa, i on van emmagatzemar les muntanyes i muntanyes de terra que van treure durant tot aquell temps. Una operació com aquesta només la poden dur a terme bandes expertes que saben el que tu estàs pensant.
"La societat ha de tenir formació i informació del que succeeix en el seu entorn"
Donaria per una nova temporada de La Casa de Papel.
Doncs perfectament podria (riu). Així i tot, els robatoris tipus La Casa de Papel, evidentment, són ficció, i els experts quan veiem aquest tipus de sèries ràpidament detectem molts detalls que no se sostenen, com ara la poca seguretat que es representen en les cambres cuirassades, que han de comptar amb un passadís de ronda que impedeixin als delinqüents manipular les grans màquines que necessiten per poder atacar la cambra.
I com va acabar aquest cas?
No és bona idea fer massa publicitat ni de les desgràcies que et succeeixen en forma de fets delictius consumats, ja que poden perjudicar la teva reputació, ni tampoc fer ostentació dels fets que has pogut evitar, perquè no se sap mai quan l’ego dels delinqüents pot començar a perjudicar-te quan tu publiques casos d’èxit. Per tant, no et diré com va acabar. No va acabar malament, però no et diré com.
En un context mundial i geopolític cada vegada més inestable, quins anticipes que seran els grans reptes que afronta la seguretat?
La geopolítica sempre ha sigut un problema, en l’àmbit polític, social i de la delinqüència. Quan els delinqüents comencen fraus que s’inicien en un país, utilitzen un mitjà d’un segon país i el consumen en un tercer, com pot ser Espanya, i aquí es genera un greu problema. Molts delinqüents originen el frau a països tercers, fora de la Unió Europea, perquè saben que no hi ha jurisdicció. És una problemàtica que sense un sistema judicial àgil, ràpid i amb una unificació de gestió mundial serà molt difícil de resoldre.
Què podem fer per contribuir a un món més segur?
Portar-nos bé. Però està clar que no tothom es porta bé. Si no jo no tindria la meva feina, no hi hauria policies i ara no estaríem parlant de seguretat. Per tant, la societat ha de tenir formació i informació del que succeeix en el seu entorn. Ha de tenir bons sistemes de protecció en el seu domicili, amb bons sistemes de reacció. El ciutadà de carrer, que és víctima de la majoria de l’acció delictiva, és el que ha d’adoptar una cultura de la prevenció, de la seguretat i de no descuidar-se.
No portis segons quants calés a sobre, no portis segons quin rellotge, i encara més si vas a segons quin barri o a segons quina ciutat. No cal que facis molta ostentació. Recordo fa anys, quan vaig treballar per a una entitat bancària a Mèxic, em deien: “Eduard, vine aquí amb dues carteres, una pràcticament buida i la bona. Quan t’atraquin, que t’atracaran segur perquè fas pinta de gringo, els dius que sí a tot i els hi dones la buida”.