16
de Setembre
de
2015
Act.
17
de Setembre
de
2015
"El principal error dels directius que estan empleats és que pensen que l'empresa és seva, que no treballen per a un altre o per als accionistes. Per la seva banda, el principal error que comet un directiu propietari és no pensar que l'empresa ha de sobreviure-li, ja que una companyia ha de perviure en el temps". Ho afirmava Francisco Reynés, vicepresident d'Abertis, en un acte organitzat per l'Observatori Colón a Barcelona davant de 80 directius grans empreses. Un toc d'atenció als executius que dia rere dia prenen decisions estratègiques, com cap on es dirigeixen les exportacions o quines són les línies d'innovació de la companyia, però també altres més domèstiques que afecten els seus empleats amb els quals cada dia comparteixen oficina i corredor.
En aquest sentit, què és més fàcil? Ser un assalariat amb capacitat executiva o gestionar l'empresa pròpia? Segons Miquel Roura, adjunt a gerència i director d'exportació de Ceras Roura, no és gens fàcil dirigir la firma de la qual ets propietari. Com a responsable d'aquesta empresa centenària –ubicada a Figueres i dedicada a la producció d'espelmes-, Miquel ha nascut i crescut al si de la seva empresa i algun dia ho faran els seus fills petits, tal com espera. És la seva empresa i és també el negoci de la família i, en conseqüència, considera que "tot això va calant i et vas adonant que és una cosa molt pròpia, que no són treballar les vuit hores i anar-te'n a casa, a vegades no pots ni dormir... Crec que són coses que potser un directiu no té tan interioritzat", apunta.
Roura és directiu propietari. S'ha format a escoles de negoci i ha estudiat màsters en gestió i compres, "però l'experiència laboral sempre ha estat aquí, a l'empresa", afirma. Un aspecte que Marc Roca, col·laborador de VIAempresa i expert en interim management, posa en qüestió. "En la meva opinió és recomanable que el directiu hagi passat alguna etapa de la seva vida professional fóra, en altres empreses del sector per saber què se'n fa. Això és el que li dóna una visió molt més objectiva de com està el mercat", apunta. Segons Roca, si el propietari només es focalitza a la mateixa empresa, "és quan apareixen les emocions més viscerals i quan es prenen decisions que contradiuen al full de ruta de l'empresa".
Mantenir l'equilibri entre ambdues parts
En l'altra part de la balança trobem David Pérez, gerent d'embotits Font-Sans S.L., empresa familiar de Sant Feliu de Pallerols que d'aquí a dos anys bufarà les espelmes del seu primer centenari. Pérez és el primer directiu que professionalitza la gerència. "Sóc la primera persona que no és de la família que entra en la gerència, i entro per facilitar una miqueta el pas de la tercera generació –qui mana actualment, el pare, de 63 anys- a la quarta generació", apunta Pérez.
Amb un volum de facturació de sis milions d'euros i una trentena de treballadors, el projecte empresarial que dirigeix Pérez és suficientment exitós com per deixar que es perdi per una gestió poc adequada. Aquí és on recau la responsabilitat del gerent, segons explica Pérez. "L'obligació d'una gerència professional és donar informació perquè l' aposta sigui la més clara possible, però no pot apostar perquè els diners són del propietari, i és ell qui ha de jugar", diu amb contundència.
Anivellar la propietat i la gerència és quasi una obligació per al gerent de Font-Sans. "Un bon equilibri és compartir les decisions importants, aportant la visió professional però també afegint la decisió de qui es juga el seu patrimoni i aquest equilibri és més delicat com més gran és l'empresa", apunta. En la seva opinió, "és important reflexionar molt bé les decisions per evitar riscos a la propietat, riscos que un podria decidir assumir de forma més intuïtiva i racional amb diners propis però no amb els recursos d'altres".
En definitiva, les decisions marquen el futur de l'empresa i, per contra, en casa dels Roura només les prenen els seus propietaris. Tant Miquel Roura com el seu pare, Xavier Roura -encara en actiu, tot i que prepara el relleu- diuen l'última paraula. "Si són decisions menys importants els càrrecs intermedis sí que tenen carta blanca per poder decidir i negociar els preus, per exemple, però les últimes decisions les prenem nosaltres", declara. En realitat, Roura es mostra convençut que l'objectiu d'aquest camí és que l'empresa els sobrevisqui, igual que ho ha anant fent al llarg dels anys des que els seus avantpassats la van fundar el 1912. Per això es deixen aconsellar per consultors externs, aliens a la plantilla.
Les relacions humanes, el més difícil de dirigir
Els directius els orienten en la presa decisions, tot i que per a Roura el més complicat de gestionar sent propietari és, sens dubte, la relació amb les persones. "La feina i l'ofici estan molt interioritzats i per a nosaltres això és fàcil, però el que és difícil és gestionar les persones. Cadascú té un caràcter diferent, una manera de treballar i has d'anar unint les peces".
Marc Roca també coincideix amb Roura: la complexitat està en els recursos humans. Amb tot, Roca va més enllà i considera que "el directiu propietari vol molt sovint imposar el seu punt de vista, vol que es tinguin en compte les seves opinions i que s'executin el més ràpid possible". En canvi, segons l'expert, el directiu professional entén que "cada decisió té el seu moment".
També Pérez, essent un empleat amb càrrec directiu, hi està d'acord que els recursos humans són el més complicat de gestionar per als propietaris. En el seu cas, l'empresa s'ubica en un poble d'uns 1.200 habitants i pràcticament la totalitat de la plantilla resideix a la localitat. Per això en aquest cas, les decisions són més complexes: són treballadors i veïns. "La propietat es veu molt condicionada i sovint la necessitat de prendre decisions professionals és imperativa. La figura executiva d'un gerent professional no està tan condicionada i ajuda a objectivar aquestes decisions", assegura.
Heretar l'empresa o sentir-la com a seva?
Reprenent la reflexió inicial de Reynés, Roca matisa la tesi de què que el directiu professional s'equivoca pensant que és l'hereu natural de l'empresa. "Per mi, que un directiu senti l'empresa com a seva és avantatjós i totalment positiu perquè significa que està implicat i que comparteix els objectius i l'estratègia de l'empresa". Implicació, motivació i compromís, valors que òbviament també comparteix el propietari de la societat. Aleshores, on està la diferència? Per a Roca, bàsicament, el directiu que no és propietari "sol ser molt més professional perquè ha tingut una estratègia en diferents empreses i en diferents sectors i té molt més fàcil el camí a seguir i el full de ruta".
No obstant això, Pérez –que ha treballat assessorant empreses en una etapa anterior i en coneix casos diferents- creu que "sí que hi ha gerents professionals no propietaris que, com són conscients que l'empresa no és seva, prenen riscos amb diners que no són seus, riscos que a vegades amb els seus diners no prendrien: tenen una valoració del risc molt baixa".
Ambdues teories naixen de la seva experiència en l'assessorament d'empreses catalanes. "Encara em trobo empreses on la direcció del propietari s'ha de professionalitzar. És una mancança del nostre teixit empresarial, tant en l'àmbit familiar com en les PIMES, perquè la majoria són empreses familiars. S'ha de confiar molt més en el directiu professional i la direcció propietària ha de saber on estan els seus límits, envoltar-se del talent necessari i contractar qui faci falta perquè l'empresa continuï endavant", sosté el col·laborador de VIA Empresa. En resum, Roca opina que "moltes vegades, per no perdre poder, els propietaris no contracten professionals suficientment professionals perquè no es detecten les mancances de la direcció".
Altra situació que pot passar és que l'empresa sigui conscient de les mancances que té i, per fer-li front, col·loqui un directiu aliè a la propietat per dirigir l'organització, raó per la qual Pérez declara que "no hi estic d'acord que els gerents propietaris no pensen que l'empresa els sobrevisqui. Amb un teixit com el nostre -format per empreses familiars, principalment- la intenció normalment és mantenir les empreses a través de les generacions de la família, com tot pare vol donar tot a un fill i successivament... Una altra cosa és que de vegades hi hagi una incapacitat de gestió o una manca de professionalització que pot fer semblar des de fora que no vulguin que sobrevisquin, però no crec que sigui aquesta la intenció real", raona Pérez.
En aquest sentit, què és més fàcil? Ser un assalariat amb capacitat executiva o gestionar l'empresa pròpia? Segons Miquel Roura, adjunt a gerència i director d'exportació de Ceras Roura, no és gens fàcil dirigir la firma de la qual ets propietari. Com a responsable d'aquesta empresa centenària –ubicada a Figueres i dedicada a la producció d'espelmes-, Miquel ha nascut i crescut al si de la seva empresa i algun dia ho faran els seus fills petits, tal com espera. És la seva empresa i és també el negoci de la família i, en conseqüència, considera que "tot això va calant i et vas adonant que és una cosa molt pròpia, que no són treballar les vuit hores i anar-te'n a casa, a vegades no pots ni dormir... Crec que són coses que potser un directiu no té tan interioritzat", apunta.
Roura és directiu propietari. S'ha format a escoles de negoci i ha estudiat màsters en gestió i compres, "però l'experiència laboral sempre ha estat aquí, a l'empresa", afirma. Un aspecte que Marc Roca, col·laborador de VIAempresa i expert en interim management, posa en qüestió. "En la meva opinió és recomanable que el directiu hagi passat alguna etapa de la seva vida professional fóra, en altres empreses del sector per saber què se'n fa. Això és el que li dóna una visió molt més objectiva de com està el mercat", apunta. Segons Roca, si el propietari només es focalitza a la mateixa empresa, "és quan apareixen les emocions més viscerals i quan es prenen decisions que contradiuen al full de ruta de l'empresa".
Mantenir l'equilibri entre ambdues parts
En l'altra part de la balança trobem David Pérez, gerent d'embotits Font-Sans S.L., empresa familiar de Sant Feliu de Pallerols que d'aquí a dos anys bufarà les espelmes del seu primer centenari. Pérez és el primer directiu que professionalitza la gerència. "Sóc la primera persona que no és de la família que entra en la gerència, i entro per facilitar una miqueta el pas de la tercera generació –qui mana actualment, el pare, de 63 anys- a la quarta generació", apunta Pérez.
Amb un volum de facturació de sis milions d'euros i una trentena de treballadors, el projecte empresarial que dirigeix Pérez és suficientment exitós com per deixar que es perdi per una gestió poc adequada. Aquí és on recau la responsabilitat del gerent, segons explica Pérez. "L'obligació d'una gerència professional és donar informació perquè l' aposta sigui la més clara possible, però no pot apostar perquè els diners són del propietari, i és ell qui ha de jugar", diu amb contundència.
Anivellar la propietat i la gerència és quasi una obligació per al gerent de Font-Sans. "Un bon equilibri és compartir les decisions importants, aportant la visió professional però també afegint la decisió de qui es juga el seu patrimoni i aquest equilibri és més delicat com més gran és l'empresa", apunta. En la seva opinió, "és important reflexionar molt bé les decisions per evitar riscos a la propietat, riscos que un podria decidir assumir de forma més intuïtiva i racional amb diners propis però no amb els recursos d'altres".
En definitiva, les decisions marquen el futur de l'empresa i, per contra, en casa dels Roura només les prenen els seus propietaris. Tant Miquel Roura com el seu pare, Xavier Roura -encara en actiu, tot i que prepara el relleu- diuen l'última paraula. "Si són decisions menys importants els càrrecs intermedis sí que tenen carta blanca per poder decidir i negociar els preus, per exemple, però les últimes decisions les prenem nosaltres", declara. En realitat, Roura es mostra convençut que l'objectiu d'aquest camí és que l'empresa els sobrevisqui, igual que ho ha anant fent al llarg dels anys des que els seus avantpassats la van fundar el 1912. Per això es deixen aconsellar per consultors externs, aliens a la plantilla.
Les relacions humanes, el més difícil de dirigir
Els directius els orienten en la presa decisions, tot i que per a Roura el més complicat de gestionar sent propietari és, sens dubte, la relació amb les persones. "La feina i l'ofici estan molt interioritzats i per a nosaltres això és fàcil, però el que és difícil és gestionar les persones. Cadascú té un caràcter diferent, una manera de treballar i has d'anar unint les peces".
Marc Roca també coincideix amb Roura: la complexitat està en els recursos humans. Amb tot, Roca va més enllà i considera que "el directiu propietari vol molt sovint imposar el seu punt de vista, vol que es tinguin en compte les seves opinions i que s'executin el més ràpid possible". En canvi, segons l'expert, el directiu professional entén que "cada decisió té el seu moment".
També Pérez, essent un empleat amb càrrec directiu, hi està d'acord que els recursos humans són el més complicat de gestionar per als propietaris. En el seu cas, l'empresa s'ubica en un poble d'uns 1.200 habitants i pràcticament la totalitat de la plantilla resideix a la localitat. Per això en aquest cas, les decisions són més complexes: són treballadors i veïns. "La propietat es veu molt condicionada i sovint la necessitat de prendre decisions professionals és imperativa. La figura executiva d'un gerent professional no està tan condicionada i ajuda a objectivar aquestes decisions", assegura.
Heretar l'empresa o sentir-la com a seva?
Reprenent la reflexió inicial de Reynés, Roca matisa la tesi de què que el directiu professional s'equivoca pensant que és l'hereu natural de l'empresa. "Per mi, que un directiu senti l'empresa com a seva és avantatjós i totalment positiu perquè significa que està implicat i que comparteix els objectius i l'estratègia de l'empresa". Implicació, motivació i compromís, valors que òbviament també comparteix el propietari de la societat. Aleshores, on està la diferència? Per a Roca, bàsicament, el directiu que no és propietari "sol ser molt més professional perquè ha tingut una estratègia en diferents empreses i en diferents sectors i té molt més fàcil el camí a seguir i el full de ruta".
No obstant això, Pérez –que ha treballat assessorant empreses en una etapa anterior i en coneix casos diferents- creu que "sí que hi ha gerents professionals no propietaris que, com són conscients que l'empresa no és seva, prenen riscos amb diners que no són seus, riscos que a vegades amb els seus diners no prendrien: tenen una valoració del risc molt baixa".
Ambdues teories naixen de la seva experiència en l'assessorament d'empreses catalanes. "Encara em trobo empreses on la direcció del propietari s'ha de professionalitzar. És una mancança del nostre teixit empresarial, tant en l'àmbit familiar com en les PIMES, perquè la majoria són empreses familiars. S'ha de confiar molt més en el directiu professional i la direcció propietària ha de saber on estan els seus límits, envoltar-se del talent necessari i contractar qui faci falta perquè l'empresa continuï endavant", sosté el col·laborador de VIA Empresa. En resum, Roca opina que "moltes vegades, per no perdre poder, els propietaris no contracten professionals suficientment professionals perquè no es detecten les mancances de la direcció".
Altra situació que pot passar és que l'empresa sigui conscient de les mancances que té i, per fer-li front, col·loqui un directiu aliè a la propietat per dirigir l'organització, raó per la qual Pérez declara que "no hi estic d'acord que els gerents propietaris no pensen que l'empresa els sobrevisqui. Amb un teixit com el nostre -format per empreses familiars, principalment- la intenció normalment és mantenir les empreses a través de les generacions de la família, com tot pare vol donar tot a un fill i successivament... Una altra cosa és que de vegades hi hagi una incapacitat de gestió o una manca de professionalització que pot fer semblar des de fora que no vulguin que sobrevisquin, però no crec que sigui aquesta la intenció real", raona Pérez.