Dilluns, primera hora. Allà hi havia el cap, al costat de la màquina del cafè. Ja no respectava ni aquells moments inicials del matí i semblava que s'havia proposat picar des del minut 1.
—Què? T'agrada l'eslògan? És el d'aquesta setmana. Motivador, oi? Se m'ha acudit a mi —va saludar, mentre assenyalava el frontal de la màquina on l'havia enganxat.
—Sí, sí. I tant —va respondre com a cortesia.
—M'agrada. Sona molt bé: "sense engagement no hi ha paradís". Bé, et deixo, que tinc un munt de compromisos aquest matí. Cal treballar. Amb entusiasme!
Sonar, podia sonar bé. Però quina relació hi havia entre una cosa i una altra? Això de "paradís" ho entenia, encara que no l'ubicava a l'empresa, però això d'engegament... què pintava? Abans solien posar allò de "la feina és salut" o "tot esforç té la seva recompensa". Caspós? Sí, però s'entenia.
—No vegis aquest eslògan —va observar el seu company, que venia a gaudir de la seva primera dosi de cafeïna.
—Ho ha posat el cap. Se li ha acudit a ell.
—Modern, si senyor —va afirmar extraient el cafè.
Aquests anglicismes moderns el descol·locaven. Mai no s'havia sentit còmode fent servir paraules que no acabava d'entendre, encara que aquell no era el moment de confessar les seves limitacions idiomàtiques. Al principi pensava que fer servir termes en un altre idioma implicava dominar-los, però aviat es va adonar que primer els usaves i després, amb sort, els entenies. Tothom ho feia sense cap mena de complex ni encert.
L'esforç, deixar-se la pell i comprometre's estaven molt clars des del principi. Els beneficis del paradís quedaven per a futurs desenvolupaments
—Modern, sí. Però quan el meu equip em pregunti com s'aplica l'eslògan a la feina diària, què els dic?
—Tu no et compliquis gaire. Els hi dones el mateix discurs de sempre i, quan no sàpigues què dir o no ho tinguis massa clar, fiques això de l'engagement pel mig. Distreu i puja la teva reputació.
—Ja, però si ho fas allà on no correspon segur que fiques la pota. Perquè aquests termes els carrega el diable. Això no obstant, si cal utilitzar-los, s'utilitzen.
—Avui no et reconec. El teu pragmatisme acostuma a engegar-se a mig matí, no amb el teu primer cafè.
—Ho tinc clar: si m'he de posar al dia, m'hi poso. Si per això he d'obrir-me a nous conceptes i renovar vocabulari, ho faré. Faltaria més! Si em permets, ara que estem en petit comitè... què vol dir aquesta parauleta?
—Així, de manera simplificada, és una cosa semblant a "deixar-se la pell", a "suar la samarreta". Més complet i en anglès, és clar.
—Complet?
—I tant. Fixa't: deixar-se la pell, suar la samarreta. Tot molt físic, no? L'engagement va més enllà. Com et diria? Ara no n'hi ha prou amb "deixar-te les pestanyes" al projecte, sinó que a més ha d'existir una connexió emocional amb l'organització. Vaja, tenir orgull de pertinença i aquestes coses.
—Ja ho veig. Tota una implicació afectiva. Encara que són termes força vaporosos, no creus?
—Tenen la seva concreció: has de sentir la feina com una cosa desafiadora i divertida. T'ha d'inspirar i entusiasmar i hi has de veure en ell una veritable font de plaer.
—Sona bé. I la direcció respecte als col·laboradors, ¿s'emociona i se sent orgullosa? I tot això, tindrà una repercussió a les nòmines? Perquè m'ho preguntaran. Segur.
—En primer lloc, un rotund "sí". Pel que fa al segon, diuen...
—Diuen...?
—Bé, el compromís emocional hi és. Això de les nòmines és per més endavant.
Ho sospitava. L'esforç, deixar-se la pell i comprometre's estaven molt clars des del principi. Els beneficis del paradís quedaven per a futurs desenvolupaments.
—Ja. Entenc que el cap li doni a la màquina dels eslògans, s'emocioni enganxant-los als llocs comuns i es posi poètic quan en parla, però...
—Però...?
—Que si la seva poètica i la seva praxi diària coincidissin, això no seria el paradís, però... s'hi aproximaria.