La Mediterrània s’escalfa un 20% més de pressa que la mitjana mundial i la creixent escassedat d’aigua n’és una de les principals conseqüències. Així ho explica l’informe Riscos associats al canvi climàtic i als canvis mediambientals a la regió mediterrània, elaborat per la xarxa internacional de científics agrupada al MedEcc. L’informe es va presentar a Barcelona, en el marc del recent Fòrum Regional de la Unió per la Mediterrània. Tot i que l’impacte més remarcable és a les ribes sud i est -pel creixement demogràfic i el menor nivell de desenvolupament econòmic-, sequeres extremes, pluges torrencials i augment del nivell del mar aniran sent cada cop més freqüents i perceptibles en els pròxims 20 anys. En aquest context, cal preguntar-nos què estem fent ja no tant per reduir la intensitat del canvi climàtic –que també, encara que és un fenomen d’abast molt més global- sinó com afrontarem totes les conseqüències que se’n deriven, de les quals l’escassedat d’aigua n’és una de les més rellevants.
"La Mediterrània s’escalfa un 20% més de pressa que la mitjana mundial i la creixent escassedat d’aigua n’és una de les principals conseqüències"
I tot plegat tenint en compte que el ventall de mesures que es puguin prendre tenen un temps de maduració molt llarg, des de noves inversions fins a modificacions en els comportaments dels consumidors finals o en la utilització d’aigua per part de l’activitat productiva
Transvasaments i dessaladores per augmentar l’oferta
Augmentar l’oferta d’aigua disponible ha estat la via tradicionalment adoptada per anar responent a les necessitats creixents de la demanda. El transvasament del Ter, aprovat el 1959 serví per acabar amb les restriccions d’aigua que encara es produirien fins a mitjans dels anys 60 al mateix Eixample de Barcelona, però a costa de deixar el riu amb el 50% del seu cabal. El polèmic aprofitament de l’Ebre va acabar amb un minitransvasament a les comarques de Tarragona i encara a canvi de compensar-ho amb el revestiment dels tradicionals canals de reg per aprofitar l’aigua que fins aleshores es filtrava al subsòl.
De fet, el reg utilitza ell 80% dels recursos hídrics disponibles i només el 20% és consum domèstic i industrial. Es calcula que amb una inversió de 1.000 milions d'euros per millorar l’eficiència del reg a les terres del canal d’Urgell, es podria retornar gran part de l’aigua que ara es capta al riu i disposar d’un recurs d’emergència en cas de sequera extrema a l’àrea metropolitana de Barcelona
"Es preveu ja una nova ampliació de la dessaladora de Tordera fins als 80Hm3 de capacitat anual per un import de 250 milions d'euros"
Per la seva banda, el famós projecte de transvasament del Roine, vetat pel govern espanyol per raons de “seguretat nacional” i amb uns costos d’inversió difícilment abastables, semblà quedar enterrat definitivament quan el tripartit optà per les dessaladores com a alternativa a una de les darreres grans sequeres patides pel país, el 2007 i 2008. Tot i això, hi ha qui diu que en 40 o 50 anys, un nou transvasament permanent serà inevitable.
La gran aposta de resultes de la sequera de fa deu anys va ser la nova dessaladora del Prat –i l’ampliació de la Tordera-, que habitualment funciona al 10% de la seva capacitat perquè les membranes no es facin malbé. I és que els costos d’electricitat i la gestió de les salmorres fan que dessalar l’aigua de mar esdevingui només en un recurs d’emergència. Tanmateix, ara que som en situació de prealerta a causa dels mesos acumulats de sequera, funcionen al 70% per tal de no extreure aigua d’uns embassaments que no reben noves aportacions. Potser per aquest motiu, es preveu ja una nova ampliació de la dessaladora de Tordera fins als 80Hm3 de capacitat anual per un import de 250 milions d'euros.
Aigua sostenible
Les polítiques ambientalment sostenibles en matèria d’aigua no s’escapen del model de les 3R: reducció del consum, reutilització de l’aigua usada i reciclatge -depuració- per tornar a fer-la apta per a determinades funcions.
Des de la sequera de fa una dècada, l’àrea metropolitana de Barcelona ha anat reduint el consum d’aigua domèstic i ha arribat a estar quasi en els mínims recomanats per l’ONU en base a la reducció de la demanda (70%) i la reducció de minves per fuites a la xarxa i similars (30%). Segur que la desaparició de petites activitats productives hi ha tingut alguna cosa a veure i caldrà estar atents a l’impacte d’un consum turístic en expansió. Però si les fuites a l’àrea de Barcelona s’han reduït, a la resta de Catalunya encara són molt quantioses perquè es tracta de canonades velles de fibrociment que esperen a ser renovades.
Quant a la resta de la demanda, la indústria és cada cop més eficient. És conegut el cas de Damm, per exemple, que ha passat d’utilitzar 2,5 litres d’aigua per litre de cervesa produïda a un litre i mig. Però ja hem comentat queda molt marge de millora a l’agricultura i la ramaderia. Colossals inversions per posar terres en règim de regadiu, com la del canal Segarra- Garrigues poden ser contradictòries amb una política d’estalvi d’aigua si no se n’optimitza l’ús.
"Colossals inversions per posar terres en règim de regadiu, com la del canal Segarra- Garrigues poden ser contradictòries amb una política d’estalvi d’aigua si no se n’optimitza l’ús"
La reutilització de l’aigua es basa a reaprofitar les denominades aigües grises –provinents de les dutxes, per exemple- per altres usos compatibles –cisternes de lavabos. A nivell domèstic això té un recorregut limitat. Però pel que fa a sectors com l’hoteler hi ha molt més marge perquè esdevingui una font significativa d’estalvi.
Tanmateix, molts experts coincideixen que el futur i inevitable augment de l’oferta d’aigua passa per millorar els processos de depuració –depuració terciària- que permeti obtenir una aigua regenerada apta almenys per a usos de qualitat mitjana –industrials, de regadiu, d’oci. Ja hi ha experiències a Catalunya amb la petroquímica de Tarragona -5Hm3· anuals provinents de la depuradora de Vila-seca- i al Baix Llobregat -30Hm3 del Prat- per regar els camps de fruiters, a més de fer recàrregues profundes dels aqüífers del delta per impedir-ne la salinització creixent derivada de l’augment del nivell del mar. Part de l’aigua tractada a la depuradora del Prat ja es canalitza i s’aboca a Molins de Rei. Així, en 15 quilòmetres, l’aigua regenerada s’oxigena i acaba de fer-se apta perquè la potabilitzadora de Sant Joan Despí la tracti barrejada amb la resta d’aigua del Llobregat.
El problema, com sempre, és de costos. Qui paga les despeses addicionals que comporta depurar fins a regenerar l’aigua? En tot cas, cal tenir en compte que aquesta reutilització indirecta per esdevenir potabilitzada a Sant Joan Despí té un cost econòmic molt inferior a la de dessalar l’aigua del mar.
Crisi i ressorgiment de l’ACA
Una de les fites més evidents aconseguides en termes ambientals per l’administració autonòmica ha estat la millora de la qualitat de les aigües en superfície a rius i aigües costaneres. La generalització de les banderes blaves a les platges i el darrer tram del riu Besòs en són els exemples més emblemàtics. El conseller Damià Calvet presumia fa pocs dies de la tradició i la capacitat impositiva en termes ambientals de l’Administració de la Generalitat. Tant una com l’altra provenen en primer lloc de la fiscalitat de l’aigua, que és la que va permetre generalitzar la depuració d’aigües i són responsables de les millores abans esmentades.
L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha estat l’instrument per canalitzar aquesta inversió. Tanmateix, restaven encara un bon nombre de petits municipis i nuclis de població que no disposaven de depuradora i això ens impedia complir amb els objectius europeus en la matèria. Arran de l’aprovació a l’Estatut del 2006 de la disposició addicional tercera que preveia uns ingressos per a l’administració autonòmica d’uns 1.200 milions d'euros durant set anys, l’ACA feu un pas endavant en la contractació d’un important nombre de depuradores. Però com tots sabem, els diners compromesos només van arribar al començament i això generà el 2010 un volum d’endeutament de l’ACA de 1.400 milions d'euros que fins ara mateix no s’ha pogut digerir del tot.
L'ACA explica que calen encara 1.000 milions d'euros per garantir el sanejament d’un miler de petits nuclis de població, de menys de 2.000 habitants"
L’augment substancial del cànon, després de 10 anys congelat, la implantació d’un quart tram de consum en què les taxes aplicades es disparen i els ingressos per la concessió de l’ATLL -quasi 300 milions d'euros- han servit per reflotar financerament l’Agència. Mentrestant, però, no s’han pogut mantenir el ritme inversor que calia per impulsar noves infraestructures i generalitzar la depuració terciària a les ja existents.
A hores d’ara, la mateixa ACA explica que calen encara 1.000 milions d'euros per garantir el sanejament d’un miler de petits nuclis de població, de menys de 2.000 habitants. Un objectiu que, si les coses van bé, trigarà deu o dotze anys a assolir-se.
Quanta la depuració terciària, es preveu que l’any vinent seran operatives les estructures que -a banda del Prat i Vila-seca- no operaven pel sobrecost que aquest tractament representa. D’aquesta forma, el volum d’aigua regenerada pot assolir a curt termini un volum de total de vora 100Hm3 anuals. Tenint en compte que els embassaments de la conca interna de Catalunya tenen una capacitat màxima de 600Hm3, la regeneració de la major part dels 500Hm3 que les depuradores aboquen al medi esdevé el principal recurs hídric potencial per augmentar l’oferta disponible. Tot i això, encara tot just estem al principi d’un llarg camí per aconseguir tancar el cicle i que l’aigua esdevingui cada cop més un factor de producció i de consum circular, on es minimitzi la necessitat de noves aportacions externes.
Les inundacions del Francolí
Les recents inundacions a la conca del riu Francolí han tornat a posar en el punt de mira l’ACA, quan s’han repetit les queixes per la manca de neteja de les lleres. És cert que l’estat natural de les lleres és que estiguin plenes de residus naturals provinents del bosc i de les ribes. A més, en cas de grans avingudes, aquests residus haurien de retenir l’aigua i disminuir-ne la velocitat de baixada. Però si això podria ser vàlid en trams completament verges, a l’hora de la veritat la construcció de ponts i altres infraestructures similars fa que la brossa acumulada a les lleres i els arbres de ribera que quedin desfalcats i caiguin a les aigües esdevinguin un tap en arribar als ponts. Quan el tap cedeix, les avingudes encara són més impetuoses i destructives. Sembla evident que cal repensar el tractament de lleres i marges si no volem que es repeteixin fenòmens similars
En aquest sentit, un altre element crític de caràcter històric –pensem en les inundacions del Vallès de fa 60 anys- però que no s’ha tractat amb prou rigor és la implantació d'activitats en zones inundables, encara que aquestes inundacions només s'esdevinguin en períodes molt dilatats. Precisament, un dels efectes del canvi climàtic previstos és l’augment de les pluges sobtades i torrencials i, per tant, cal extremar el rigor urbanístic.
L’ocupació intensiva del sòl, i l’especulació que hi està associada, són els responsables de bona part dels danys econòmics i humans de les avingudes. No podem limitar-nos a la utilització habitual com aparcament de vehicles de les rieres. El més greu és que, en molts casos, les rieres cobertes s’han convertit en vials que han permès complir formalment amb la normativa urbanística vigent a canvi de fer desaparèixer espai inicialment reservat per a vials i per augmentar els aprofitaments urbanístics a través de convertir-lo en sòl edificable.
Purins i contaminació dels aqüífers
Si en matèria d’aigües superficials la millora de les últimes dècades ha estat notable, les aigües subterrànies –els aqüífers- s’han degradat d’allò més. S’estima que el 41% dels aqüífers estan contaminats per l’excés de nitrats i que hi ha 139 municipis amb concentracions de nitrats a la xarxa d’aigua potable per damunt del permès, alguns dels quals s’han d’abastar amb camions cisterna per a l’aigua de boca.
Els requeriments i exigències per a noves granges han anat augmentant i sembla que hauríem arribat a una certa estabilització de la situació. Però si les aigües superficials són relativament fàcils de netejar, descontaminar un aqüífer és molt més complex, llarg i costós.
I és que si el control urbanístic en matèria d’aigües i avingudes potencials ha estat lax a causa de les pressions dels propietaris del sòl i, sovint, dels respectius ajuntaments, durant molts anys el lobby ramader ha aconseguit que a la pràctica el control de les seves explotacions –amb efectes contaminants també sobre els sòls i sobre l’aire- hagi estat encara més inoperant. La divisió del seguiment del tema entre Agricultura i Medi Ambient encara ho ha dificultat més ja que el primer tradicionalment s’ha fet ressò de les demandes proteccionistes dels ramaders.
Fa tres anys, el Síndic de Greuges ja proposava en un informe sobre el tema que l’ACA establís els costos que requereix la depuració in situ de les dejeccions ramaderes de les granges porcines i que s’establissin els tributs necessaris per dur-les a terme. I és que malgrat que Catalunya ha estat capdavantera en fiscalitat ambiental, hi ha sectors que sembla que tinguin butlla per contaminar gratuïtament.