A la reunió organitzada per VIA Empresa sobre el tema Què mou l’economia, una de les qüestions tractades va ser la visió antiempresa que roman en molts indrets de la societat. I em pregunto per què una part àmplia de la població es mostra reticent encara davant aquestes estructures productives. Es tracta d’una visió popular sostinguda al llarg dels dos darrers segles, quan l’evolució social ha configurat un nou rol de les empreses dins l’economia, de la mateixa manera que els altres col·lectius socials, com ara les administracions públiques i les universitats, també es projecten de forma radicalment distinta.
Les primeres empreses les constitueixen els templers al segle XII utilitzant les lletres de canvi com a moneda i gestionant els comptes de molts clients privats. Encara que embrionàries, són considerades les primeres estructures empresarials que gestionen talent i recursos per oferir productes i serveis; la seva influència a les economies occidentals és relativament petita. A l’edat mitjana apareixen empreses per donar suport logístic, de seguretat, d’emmagatzematge i sobre tot financer a les rutes comercials de la Lliga Hanseàtica cap al nord d’Europa, a les expedicions per tota la Mediterrània i l’Índic, i posteriorment a l’edat moderna, a la colonització d’Amèrica. Així neixen les companyies de les Índies a la majoria dels països al servei de la colonització; tots els països en creen les seves, els francesos, els britànics, els neerlandesos, els suecs, els danesos, els portuguesos, els espanyols... Es tracta d’estructures imponents, d’àmbit nacional que controlen les rutes del monopoli del comerç de les zones que els han atorgat les monarquies naixents; impulsen l’extorsió dels natius per acaparar matèries primeres, or i plata inclusius, i conreen la pirateria marítima. Aquestes companyies eren escasses i hermètiques; els treballadors formaven part d’una elit, tant en salaris com en beneficis; poder accedir a treballar en aquestes empreses era un privilegi. Malauradament, el seu nombre era mínim, igual que els seus treballadors.
Origen de la mala fama
La revolució industrial de 1800 requereix la modernització definitiva. Les empreses industrials tèxtils, siderúrgiques, mineres del carbó i de l’estany i d’altres sectors es multipliquen i s’amplien a tots els camps productius proveint i subministrant nous productes. Es converteixen en els motors de l’economia en cada racó de món. Amb les revolucions posteriors, s’ampliaran als serveis. Als darrers trenta anys se n’han creat més de tres milions a tot el món.
L’evolució social ha configurat un nou rol de les empreses dins l’economia
És a partir d’aleshores quan les empreses comencen a generar una dialèctica social negativa: els treballadors les acusen d’explotació, de mal pagar, d’acumular riquesa damunt les seves esquenes. Aquest enfrontament no farà res més que enfurismar a la majoria. Gràcies a l’esforç dels sindicats obrers del XIX i del XX -molta sang, suor i llàgrimes-, d’aleshores ençà s’aconsegueixen avantatjoses conquestes laborals que modifiquen substancialment el concepte d’empresa industrial i de treballador. Queda molt de treball per fer perquè el capital i el talent rebin la remuneració adequada per la seva aportació, però crida l’atenció com perdura en la societat en general la visió antiempresa. Dues raons de pes. La primera, que la tradició encara pesa sobre la consciència col·lectiva. I la segona, que a molts països entre els quals el nostre els empresaris no han sabut demostrar que la seva tasca de creació de riquesa, d’innovació i de llocs de treball els converteixen en els artífexs del benestar i del progrés conquerit.
Qui paga mana?
És veritat que alguns empresaris consideren encara que qui paga mana, que ells sols són els amos de tot, i que el talent -directius, staffs i mà d’obra internalitzats o externalitzats- representa un rol secundari que es pot menystenir i infravalorar. Ara bé, la majoria de les pimes i les grans empreses lluiten cada dia animant als recursos humans per competir en millors condicions i obtenir més beneficis econòmics, socials i mediambientals.
A la reunió de VIA Empresa es va baixar al detall, concretant la desconfiança de part de les administracions en vers les empreses. De fet, la majoria dels polítics honrats, els que s’adrecen a la funció pública per millorar els serveis als ciutadans, prenen precaucions i extremen els protocols per evitar que les empreses licitants acabin saltant-se les normes. Aquesta, es va dir, esdevé la causa fonamental de la lentitud de la gestió pública. Encara que hi ha moltes altres raons, hi desconfien d’elles. No és aquest el cas dels polítics que van a fer la seva carrera particular; amb els favors atorgats i l’experiència adquirida tornen triomfants a la vida econòmica civil a cobrar-se els rèdits. Per uns i per altres, per unes raons i per altres, el fet és que les administracions continuen feixugues, lentes, evanescents, i amb baixa eficiència sent com són les organitzacions empresarials de serveis públics de major magnitud a les ciutats i als països.
Altrament, aquells centres de formació adreçats a preparar la mentalitat i la pràctica dels alumnes a la realitat laboral i ambiental de les empreses tenen un èxit superior que aquells que ho fan amb discordança. La bretxa entre uns i altres s’amplia.
En mig de les amenaces als models de governança democràtics i de les vicissituds geopolítiques, vivim una certa època de bonança en la qual s’ha d’afrontar el creixement d’una manera distinta. I per abordar-lo, cal recordar que aquells països que han entortolligat bé el triangle empreses-administracions-universitats adquireixen una major competitivitat. No és hora doncs de maledicències ni contra l'empresa, ni contra les administracions ni contra la universitat, pal de paller de la societat.