Aquests darrers mesos, respecte a la crisi de la covid-19, hem pogut assistir a un ball de xifres sobre persones contagiades, persones mortes, asimptomàtics, i un munt d’estadístiques més que ha sorprès a més d’un. Perquè, a més, sovint les estadístiques es contradiuen les unes amb les altres, fins i tot aquelles provinents de la mateixa font, ja que de sobte introdueixen un canvi de criteri al comptar, o de quin és el moment en que es considera que es produeixen els casos... i així, aniríem seguint!
No és gens sorprenent. Fa ja seixanta anys, Oskar Morgenstern, il·lustre iniciador juntament amb John von Neumann de la Teoria de Jocs, va publicar un llibre, avui una mica injustament oblidat, que es titulava On the Accuracy of Economic Observations. Allí ja feia constar que hi ha un munt de raons per les quals les observacions econòmiques no són massa acurades, tant si volem com si no. Deixem de moment allò que per a ell és el segon punt d’una llarga llista on es mostren les raons per les que són poc acurades, que és el fet d’amagar informació o dir mentides. Després veurem com és important també aquest punt, però no és l’únic, com alguns pensen.
"No tenim cap dubte de que les estadístiques sobre el nombre de contagis i el nombre de morts val la pena calcular-les. Però tampoc no tenim cap dubte que un càlcul exacte és pràcticament una missió impossible"
No tenim cap dubte de que les estadístiques sobre el nombre de contagis i el nombre de morts val la pena calcular-les. Però tampoc no tenim cap dubte que un càlcul exacte és pràcticament una missió impossible. Si tothom accepta que hi ha gent que ha passat la malaltia de manera asimptomàtica, com sabem quants n’hi ha, d’aquests? Si tots coneixem a algú que ha passat la malaltia amb símptomes no massa greus a casa i que no l’han atès de manera activa, els hem comptat a aquests, d’alguna manera? Pot fins i tot haver-hi gent que l’ha tinguda i que l’han comptat dues vegades (la primera trucada i l’ingrés a l’hospital, o la primera trucada al sector privat i la segona al sistema públic, per exemple, millor no introduir totes les variacions per ser incomptables).
I si ja és difícil saber exactament quanta gent mor sense més, quants en realitat ho fan pel coronavirus? En podem tenir seguretat de quins són? Hem vist com sovint s’ha deduït quanta gent havia mort per la covid-19 calculant la diferència entre els morts reals de cada dia i la mitjana dels que moren aquell dia en un any normal. No és un mal procediment, però ja es veu que està subjecte a error, ja que “només” és una estimació. Posem el “només” entre cometes perquè a vegades les estimacions són millors que el compte que pretén comptar “la realitat” (també entre cometes, perquè la realitat no és possible de comptar). Com deia Morgenstern, els errors (aquests o d’altres), la falta de preparació específica de la gent que compta, la manca d’experiments ben dissenyats, i un llarg etcètera fan que l’exactitud sigui del tot impossible, ras i curt.
I és impossible suposant l’existència de bona fe per part de tothom. Volem creure que algunes (o moltes) de les rectificacions de criteris que hi ha hagut són de bona fe, per algun tipus de raó orientada a millorar la mesura. Però ara hem de tornar al que abans hem deixat de banda sobre que poden haver-hi mentides o ocultació expressa d’informació. Hi ha motius pels quals això pot passar. Essencialment, allò que informalment se n’ha dit la “llei de Campbell” (ho van començar a dir els seus alumnes, entre els que n’hi havia un de nosaltres, a la Universitat de Northwestern, on Campbell era professor de Ciència Social).
"La llei de Campbell diu que inevitablement hi ha pressions cap a la corrupció i, per tant, cap a la mentida i l’ocultació d’informació, en qualsevol indicador social que s’utilitzi per prendre decisions"
La llei de Campbell diu que inevitablement hi ha pressions cap a la corrupció i, per tant, cap a la mentida i l’ocultació d’informació, en qualsevol indicador social que s’utilitzi per prendre decisions. És a dir, qualsevol indicador social, com més s’utilitzi per prendre decisions i per avaluar la gestió de qui les pren , més subjecte està a pressions i més apte serà per distorsionar i corrompre precisament aquells processos socials que se suposa que ha de mesurar. En el cas que ens ocupa, si la mesura de la covid-19 la volem fer servir per poder argumentar que nosaltres sí que ho fem bé, i els d’un altre lloc no, tenim un incentiu per canviar de criteri, posar-hi els criteris que més ens convinguin, i ocultar la informació o deformar-la si fa falta. En definitiva, si l’objectiu és “tirar-nos els morts a la cara”, clarament es pot aplicar la llei Campbell. Arguments per defensar que el que fem és el que calia fer, mai no en falten. John Godfrey Saxe deia, en una cita sovint atribuïda equivocadament a Bismarck, que “les lleis, com les salsitxes, inspiren menys i menys respecte com més sabem com es fan”. Amb les estadístiques ve a passar el mateix. Llegim “47 morts pel coronavirus” i ens ho creiem. Si ens expliquen d’on surt aquesta xifra, ens l’anem creient cada vegada menys.
Deixeu-nos afegir que com més gran sigui l’entitat a la que es refereix la xifra en discussió (posem, per exemple, l’Estat versus una autonomia) menys confiança ens ha d’inspirar la xifra que mostra. En aquest tema en concret, hi ha hagut moments en els que l’Estat ha dit que ells sumaven el que els havien dit les autonomies. Ara bé, si se sumava el que deien aquestes no coincidia amb la xifra que donava l’Estat. Amb bona fe o sense? Amb errors evitables o sense? No ho sabrem mai, precisament perquè les intencions es poden endevinar amb fets, però malauradament no es poden saber del cert.