L’any 2017, a La gran teranyina (Edicions del Periscopi), parlàvem amb detall del clúster farmacèutic català format per set companyies d’un volum respectable. El grup estava integrat per Grifols, Almirall, Ferrer, Esteve, Indukern, Uriach i Reig Jofré, una selecció nacional envejable i molt meritòria per a un país de les dimensions de Catalunya.
En els sis anys que han passat des d’aquella publicació, les coses han canviat força. Els problemes de Grifols són coneguts amb escreix i aquí n’hem parlat l’octubre del 2022 i aquest mateix mes de maig. Abans de tot això, el setembre del 2021, vam explicar el cas dels laboratoris Uriach, perquè la notícia del moment era que, després de 175 anys de control del negoci per part de la família homònima, es venien un tros de l’empresa a un fons d’inversió espanyol per uns 100 milions d’euros. Anant més enrere en el temps, el 2019, un altre dels laboratoris del clúster, Esteve, ja s’havia venut la poc rendible divisió de genèrics als japonesos de Towa, que des d’aleshores no han parat de tenir maldecaps amb la compra realitzada per la impossibilitat de fer-la rendible. I és que els genèrics tenen un preu topat per llei, però ningú no topa els costos de producció, de manera que en èpoques d’inflació elevada, les despeses de producció devoren amb facilitat l’escàs marge existent. Els 320 milions pagats pels japonesos difícilment seran mai rendibles.
De Lubea se’n sap ben poca cosa, perquè ni la nota de premsa d’Esteve en parla
I amb aquest escenari, fa tot just una setmana hem sabut que Esteve anava un pas més enllà i venia una part rellevant del seu capital (el 26%) a la companyia alemanya Lubea, una firma purament financera i no pas del sector farmacèutic. Però això no és tot, perquè l’empresa catalana ha afirmat que aquesta transacció és l’avantsala d’una operació de més pes, com seria la sortida a borsa dels laboratoris.
De Lubea se’n sap ben poca cosa, perquè ni la nota de premsa d’Esteve en parla, ni els alemanys són gaire transparents amb les seves dades. Sembla que es tracta d’un vehicle inversor domiciliat a l’estat de Schleswig-Holstein i que, segons algunes fonts, compta amb un patrimoni d’uns 700 milions d’euros, a una distància sideral, per tant, dels grans fons transnacionals de private equity. Les seves cares visibles (és una ironia) podrien ser Wolfram von Braunschweig (amb passat a Aldi, la banca Pictet, Morgan Stanley i Unicredit) i el doctor Peter Jung. Deixant de banda aquest misteriós nou accionista d’Esteve, cal recordar que la firma catalana està dividida en dos des de fa alguns anys. Per una banda, hi ha Esteve Healthcare, que és la protagonista de la compravenda que estem comentant, i per altra hi ha la Corporación Químico-Farmacéutica Esteve, que és un hòlding que agrupa les firmes participades (on hi ha marques conegudes pel gran públic, com ara els Laboratorios Isdin).
La teranyina de les grans famílies empresarials del país s’està desfent, amb la sensació que molts dels negocis han quedat en terra de ningú
Des del punt de vista organitzatiu, Esteve Healthcare està dirigida per un consell d’administració on hi ha un parell de membres de la família Esteve (Jordi i Albert, aquest darrer, president del consell), i tot un grapat de consellers independents, on destaca Julio Rodríguez, vinculat històricament a la multinacional francesa Schneider Electric i també a la cimentera Molins. En l’àmbit executiu, qui té el poder és Staffan Schüberg, un CEO fitxat fa cinc anys del grup danès Lundbeck. Curiosament, abans de llicenciar-se en Administració d’Empreses al Regne Unit va servir a la Royal Navy de Suècia (Svenska Marinen). Ni Jordi Esteve ni Albert Esteve tenen càrrecs executius a l’empresa. Durant l’exercici del 2022, la farmacèutica va obtenir unes vendes de 643 milions d’euros i un benefici de 99 milions.
Quan Esteve ha comunicat als mitjans l’operació corporativa que ens ocupa, s’ha afanyat a assegurar que tot plegat es fa en benefici de disposar de més recursos per créixer, tant via adquisicions, com a través d’intensificar la investigació científica. Ben segur que això és cert, com també que la teranyina de les grans famílies empresarials del país s’està desfent, amb la sensació que molts dels negocis han quedat en terra de ningú pel que fa a les seves dimensions, massa petits per competir internacionalment. Qui sap si les “impossibles” fusions entre firmes familiars catalanes haguessin permès aconseguir una massa crítica que ara cap d’elles té per separat. I mentrestant, la teranyina se seguirà esfilagarsant.