Durant les darreres setmanes s’ha fet viral per les xarxes socials un vídeo on es veien demolicions controlades de gratacels residencials a algun lloc de la Xina. La imatge, espectacular i addictiva, és la millor representació gràfica del que està a punt de succeir amb el gegant de la construcció d’aquell país, la corporació Evergrande. Tot i ser una empresa gegantina, abans de la gran crisi que està patint no era especialment coneguda pel gran públic aquí, a Catalunya; si de cas, per l’equip de futbol que duu el seu nom i que fa no gaire, el 2015, va jugar contra el Barça en el marc d’un campionat del món de clubs (per als curiosos, els blaugrana van vèncer per tres a zero amb hat-trick de Luisito Suárez).
El cas és que Evergrande és el gran constructor d’habitatge residencial a la Xina i ara tot el planeta sap que és a punt de caure. Però el cert és que és molt més que una companyia immobiliària, perquè es tracta d’un gran conglomerat que arriba a un bon grapat de sectors ben diferents. Tot va començar l’any 1996, quan l’empresa va ser fundada a Guangzhou partint des de zero i amb la idea de desenvolupar promocions immobiliàries amb una estratègia ben clara de “zones reduïdes, preus baixos, costos baixos”. L’èxit va ser immediat i en un temps rècord van començar a fluir els milions cap a la firma acabada de crear, fins al punt de captar 80 milions de renminbis (nom oficial del iuan xinès) en una fase molt inicial. Amb el canvi de segle, la companyia es va anar enfocant de manera gradual cap els habitatges d’alta qualitat, el que va augmentar el prestigi de la firma. El següent pas va ser la integració total, és a dir, unificar totes les fases del projecte immobiliari sota el seu paraigua, per posar en mans del públic pisos completament acabats, incloent-hi la decoració. Però el 2006 encara era una companyia local de Guangzhou i va ser, precisament, en aquest moment quan van decidir-se a fer el gran salt endavant i llançar-se al mercat nacional, mitjançant l’inici de les operacions a 20 grans ciutats del país, entre les que hi havia Xangai, Tianjin, Wuhan i Chengdu (per posar-ho en context, només aquestes quatre capitals totalitzen més de 36 milions d’habitants, amb unes àrees metropolitanes que superen els 55 milions). El moviment estratègic va cridar l’atenció dels inversors internacionals cap a Evergrande, que van posar-hi primer els ulls i després els diners. Firmes com Deutsche Bank, Merril Lynch i Temasek van entrar al capital de la constructora, que ja s’havia colat al grup de les 20 promotores immobiliàries més grans del país.
L’any 2009, va arribar un altre pas clau en la història de l’empresa, perquè va començar a cotitzar a la borsa de Hong Kong. En realitat, només va sortir una petita part del capital (al voltant del 15%) perquè els accionistes tradicionals en van retenir la major part. Mentrestant, el seu creixement seguia imparable fins el punt d’assaltar el primer lloc per valor total de mercat d’entre les empreses immobiliàries xineses i de ser líder també en tots els paràmetres de negoci: reserva de sòl, habitatges en construcció, vendes i beneficis. La barrera simbòlica dels 100.000 milions de iuans (12.000 milions d’euros) en vendes la va traspassar el 2013, amb tots els indicadors rellevants del negoci creixent a ritmes del 30% anual i just quan la cotització en borsa començava a estabilitzar-se, reduint les turbulències dels primers anys al mercat.
Una revalorització del 500%
L’era de la diversificació per a Evergrande va començar el 2015, mentre es convertia en el primer operador mundial del mercat immobiliari i una de les 500 empreses més importants del món. Uns ingredients molt cridaners que van servir perquè a partir de 2017 la cotització a borsa es disparés, passant d’estar per sota dels cinc dòlars de Hong Kong (recordem que la firma cotitza en aquell mercat) del gener del 2017 als 30 dòlars de l’octubre d’aquell mateix any, una revalorització escandalosa del 500% en menys d’un any.
El món occidental es mira la crisi d'Evergrande amb expectació i nervis, tement que es pugui generar un tsunami semblant al de Lehman Brothers del 2008, amb una ona expansiva que afecti tota l'economia mundial
El següent pla trianual de l’empresa (2018-2020) tenia per títol "Un nou Evergrande, una nova estratègia i un nou projecte” i es basava en la voluntat de combinar volum i eficiència, amb uns paràmetres que passat el temps sobten molt: deute baix, palanquejament baix, costos baixos i vendes altes. Just al revés del que han fet en realitat. Amb l’opacitat habitual de tot allò relatiu als interessos xinesos, s’ha anat sabent que la caiguda de la demanda d’habitatges havia afectat de manera greu Evergrande, però les informacions sobre la crisi de l’empresa van arribant en comptagotes al món occidental, que s’ho mira amb expectació i nervis, tement que es pugui generar un tsunami semblant al de Lehman Brothers del 2008, amb una ona expansiva que afecti tota l’economia mundial. Sembla que una de la causes de l’escanyament financer de la companyia és la limitació de les vendes de pisos amb cobrament per avançat, una mesura dels reguladors xinesos en un intent de reduir els nivells de deute del país.
El març de 2021, o sigui, pocs mesos abans del començament del gran col·lapse, l’empresa feia un comunicat valorant els resultats de l’exercici anterior, el 2020, on afirmava literalment que “els grans resultats obtinguts i la reducció molt significativa del volum dels passius revela que l’estratègia d’Evergrande relativa a alt creixement, control de l’escala i reducció de passius ha estat aplicada amb èxit. Tot plegat indica que ja és aquí el Nou Evergrande”.
El deute total d'Evergrande pot situar-se per sobre dels 250.000 milions d'euros, una xifra monstruosa que equival al 2% del PIB de la Xina, el 18% de l'espanyol o tot el de Catalunya
Aquesta declaració pública sembla ara una broma, quan només mig any després premsa econòmica com el Financial Times es refereix a la constructora xinesa com “l’empresa més endeutada del món” i fa una metàfora del sector immobiliari parlant de “deute a l’altura d’un gratacel” (towering debt). Segons les xifres que recull la majoria de premsa especialitzada, el deute total d’Evergrande pot situar-se per sobre dels 250.000 milions d’euros, una xifra monstruosa que equival al 2% del PIB de la Xina o, per posar-ho en context, el 18% del PIB d’Espanya o tot el de Catalunya.
El president del conglomerat Evergrande, Hui Ka Yan | Europa Press
La doctrina xinesa: sense rescat
La situació de l’empresa va més enllà del cas típic d’una corporació que veu com la demanda li cau quan s’ha endeutat fortament en previsió d’una demanda creixent, perquè el que denunciava la setmana passada el Financial Times és la contaminació dels comptes per operacions irregulars, és a dir, l’ús dels diners que van entrant a la companyia per tapar altres forats i no pas per al seu propòsit original. En concret, la capçalera britànica explica que Evergrande va fer servir milers de milions de dòlars captats a través de productes d’estalvi d’inversors minoristes per cobrir forats de solvència de la companyia i també per pagar els rendiments a altres inversors que havien arribat abans. Vaja, el que es coneix com a piràmide.
L’esquitxada de productes financers que ha estat fent l’empresa xinesa és monumental, perquè conforme passen els dies es va sabent que, a banda dels inversors professionals i els minoristes, també havia comercialitzat inversions entre compradors de pisos i treballadors de la mateixa companyia. Es calcula que hi ha uns 80.000 inversors que són titulars d’uns 6.200 milions de dòlars en productes d’estalvi. La reacció dels mercats davant la crisi s’ha pogut comprovar veient la caiguda a plom de la cotització de les accions, que ha provocat que el valor global d’Evergrande hagi passat dels 41.000 milions de dòlars a només 3.700. De moment, la crisi s’ha manifestat en l’impagament de cupons d’algunes sèries de deute, però hi ha el consens que això només és el començament, i més tenint en compte que sembla que la doctrina xinesa, en aquests casos, consisteix a no rescatar empreses. En tot cas, poc a poc anirem sortint de dubtes i veurem com es gestiona aquesta situació i fins on arriben els danys col·laterals.
Evergrande també té interessos als sectors de l'automòbil, dels mitjans, de les tecnologies, dels parcs temàtics, de la salut i serveis per a la gent gran, de les begudes i aliments, i un grapat més
Tornant al que havíem comentat de bon començament sobre la diversitat de sectors en què opera Evergrande, resulta interessant posar-hi la lupa per comprovar com aquesta empresa ha anat estenent els seus tentacles mentre la conjuntura li era favorable. A banda del negoci medul·lar, l’immobiliari i els serveis annexos, també té interessos al sector de l’automòbil, a través de New Energy Auto, que preveu fabricar un milió de vehicles anuals abans del 2025; al sector dels mitjans, a través de la companyia d’streaming Hengten Network; al sector de les tecnologies, per mitjà d’FCB; al dels parcs temàtics, a través de Fairyland; al de la salut i serveis per a la gent gran, amb Evergrande Health; al de les begudes i aliments (aigua, oli, nutrició, etc.), mitjançant la firma Spring; i un grapat més de negocis, entre els quals s’hi inclou el club de futbol que hem esmentat abans.
A data d’avui, i a expenses de com evolucioni la crisi que sembla imminent, el màxim accionista del conglomerat és el cantonès Hui Ka Yan (Xu Jiayin, en xinès), fundador de l’empresa, amb un domini abassegador sobre la resta d’accionistes, atès que controla el 70% del capital. Per darrere d’altres accionistes xinesos -que en cap cas arriben al 7% del capital- hi trobem els sospitosos habituals: els fons d’inversió Vanguard, BlackRock, el sobirà de Noruega, etc. Alguns d’aquests inversors estan doblement exposats a la crisi de l’empresa, atès que són accionistes rellevants i, a més, tenidors de grans quantitats de deute.
Cal suposar que durant les properes setmanes els mitjans econòmics de mig món seguiran aportant noves dades a la crisi i que no trigui a produir-se el desenllaç, en un sentit o un altre. Caldrà estar atents.