Vivim temps d’incertesa, immersos en una disrupció tecnològica constant, impactats pels canvis geopolítics i l’emergència climàtica, que alhora generen noves demandes socials. Tot plegat està redefinint com competeixen les empreses i com es transformen els territoris —tal com ja vam analitzar en un article anterior. Davant aquest escenari, hi ha una idea clau que hauria de guiar qualsevol estratègia —sigui de govern, de país o empresarial—: cap organització pot avançar sola. Necessitem teixir xarxes, col·laborar i construir ecosistemes capaços d’afrontar els grans reptes actuals i competir amb garanties.
Catalunya disposa d’un teixit empresarial ric i divers, amb un pes molt destacat de les pimes, que vertebren territori, talent i innovació. Però, alhora, són estructures amb limitacions evidents a l’hora d’escalar, accedir a nous mercats o integrar tecnologies disruptives. És aquí on entra en joc una de les palanques més poderoses —i, paradoxalment, més infrautilitzades— del nostre entorn: la col·laboració. Entre empreses, entre sectors i, especialment, entre el sector públic i el privat. En un món on la competència és global i les cadenes de valor cada cop més complexes, col·laborar no és una qüestió de generositat, sinó d’intel·ligència estratègica.
El clúster CataloniaBio & HealthTech, amb més de 200 empreses, ha demostrat com la cooperació pot convertir un sector fragmentat en un hub internacional de referència. El mateix succeeix amb el clúster Modacc, que ha ajudat petites empreses de moda catalana a internacionalitzar-se a través de missions comercials compartides i serveis comuns. I això no és només retòrica: segons un informe d’Acció, les empreses que participen activament en clústers tenen un creixement mitjà de facturació un 15% superior a aquelles que operen de forma individual.
Cap organització pot avançar sola. Necessitem teixir xarxes, col·laborar i construir ecosistemes capaços d’afrontar els grans reptes actuals i competir amb garanties
Aquestes iniciatives no només aporten volum i visibilitat, sinó també capacitat d’innovació, accés a nous recursos i una mirada col·lectiva que permet identificar oportunitats inabastables de manera individual.
D’altra banda, la col·laboració publicoprivada hauria de ser la norma, no l’excepció. Però massa sovint, encara es viu amb recel al nostre país, com si el sector públic i el privat fossin àmbits antagònics. Res més lluny de la realitat.
El projecte del Barcelona Supercomputing Center, amb el MareNostrum5, és un exemple paradigmàtic de com la col·laboració institucional, acadèmica i empresarial, amb vocació internacional i aposta científica, pot situar-nos al mapa global de la computació avançada i la intel·ligència artificial.
També hi ha experiències inspiradores a escala local, com les àrees d’innovació urbana de Barcelona —com el projecte de Ca l’Alier— que apleguen ajuntament, empreses, universitats i ciutadania per repensar el model de ciutat amb solucions basades en dades, sostenibilitat i tecnologia aplicada.
Les empreses que participen activament en clústers tenen un creixement mitjà de facturació un 15% superior a aquelles que operen de forma individual
Segons dades d’Acció, el 52% de les pimes catalanes tenen dificultats per innovar per manca de recursos, col·laboradors o aliances. I segons el Barcelona & Catalonia Startup Hub, més del 65% de les startups que han crescut exponencialment mantenen vincles forts amb universitats o grans empreses. I encara més rellevant: el 70% de les innovacions disruptives a Europa en els darrers 10 anys han sorgit de col·laboracions entre empreses, governs i institucions acadèmiques (segons l’European Innovation Scoreboard).
La lliçó és clara: no innovarem només invertint més diners, sinó teixint més aliances. No cal esperar a tenir-ho tot, sinó saber amb qui connectar i com crear xarxes, espais de col·laboració i ecosistemes vius.
Col·laborar és multiplicar. Les dades i els exemples ho demostren. Però cal voluntat, confiança i una visió compartida. Catalunya té la capacitat, el talent i els actius per convertir-se en un referent en col·laboració i innovació sistèmica. Però per fer-ho, cal apostar per espais de connexió real, projectes amb impacte compartit i una governança col·laborativa que superi les lògiques de compartiments estancs.
Catalunya té la capacitat, el talent i els actius per convertir-se en un referent en col·laboració i innovació sistèmica
Col·laborar no és una estratègia puntual. És una condició estructural per ser competitius avui i demà. I aquest és un repte que ens interpel·la a tots: empreses, administració, institucions del coneixement i societat.