El 1907 en Santiago Rusiñol i Prats va publicar la coneguda novel·la, il·lustrada per en Ramon Cases, que dóna per pensar sobre molts fets de família empresària. Resumint:
El jorn que va nàixer l'Estevet, el seu pare, el senyor Ramon, després d'esperar anys aquella criatura tardana no va poder estar al costat de la seva esposa. Estava a "La Puntual", la botiga de betes i fils de més crèdit i de més giro de quatre carrers de llarg a llarg. ¿A qui s'assemblava la criatura?, fou el pensament que tingué.
El primer d'anar-hi va ser l'avi, el senyor Esteve, el fundador de la Casa fundada en 1830. El va fer baixar a la botiga com aquell que et porta a l'església. Era un home pràctic. Sabia com es tracta darrere el taulell. Amb una petita fortuneta, s'havia retirat de l'actiu, però quedant ell com a conseller.
Per preparar el pervenir de l'Estevet, es va tenir consell de família (allí no es movia una cadira que no es tingués consell de família). "Vol ser comerciant, com tots els de la nostra casa. No li ensenyi de moltes coses. Els que saben de massa coses es distreuen del negoci. Inculqui-li bones idees: mirar a on passen els quartos, i seguir-los, i aturar-los honradament, i després saber-los guardar".
Tenien aquella empenta comercial, que fa que quan el negoci ja camina, continuaria caminant bé. L'Estevet entrava de cara a «La Puntual», es va subscriure al Brusi, prova clara que portava idees de progrés. Després va donar un repàs al gènere, i va voler que l'aparador fos una exposició permanent.
El senyor Esteve va acabar de convenir (amb el consogre) tots els detalls que faltaven pera que els nois prenguessin l'estat que és l'estat natural de l'home. L'avi li havia dit "Estevet la "dona la tens segura i la clientela és capritxosa", demana a Montserrat, la Nostra Verge, que els doni el que convingui: Prosperitat, bones compres, bones vendes i clientela".
L'Estevet, d'ençà que era Esteve, tenia totes les virtuts de l'home que vol fer fortuna. Tenia el sisè instint que té el botiguer, que li fa veure totes les coses pel costat que fan claror. Havia nascut amb la sagrada paciència d'un bon pescador de canya.
Quin raig de sol va entrar a aquella casa en venir Ramonet al món!. I si fos un hereu escampa? "Valdria més que Nostre Senyor se l'emportés abans de veure semblant cosa". "No's fixa", deia molt el pare. "Ja's fixarà", deia la mare. El noi vivia a la botiga, però el seu esperit no hi vivia; tenia fam de llegir tot el que trobava.
El senyor Esteve, morint-se, "me'n vaig, però no us alarmeu, perquè ho deixo tot arreglat. Tinc testament fet, que no us l'ensenyo perquè és el primer que mirareu així que acluqui la vista. Us deixo una vinya plantada; cuideu-la. No pugeu mai de revolada".
Amb l'herència del senyor Esteve, avi, el senyor Esteve, nét, fou molt més ric, i va engrandir més el negoci, i es va fer una levita, i va continuar treballant com si no en tingués de levita. Però el que hi havia canviat més, amb els anys havia sigut Barcelona. La vida d'urbanització havia transformat el barri, però encara havia fet més estrago en els costums i en el comerç.
En Ramonet anava a la Llotja a dibuixar. De primer, ho va dir a la mare, i ella va dir que si tot seguit, perquè era mare. Després ho va dir al pare, que va trobar que ja es posaria a la raó quan tinguis coneixements. Una vegada li va dir com és que no li ensenyava el que feia, i va respondre "no ho entendrien". El senyor Esteve ho trobava molt sospitós. Prou la Tomasa li deia que els joves s'han de divertir". El senyor Esteve li va dir "estiguis per l'obligació, no et distreguis del negoci".
En Ramonet va resoldre seguir la seva dèria, va voler ser artista. I no es deien res l'un a l'altre perquè es temien l'esclat. I al fi van obrir aquells llavis i la tempesta que es congriava va esclatar com una bomba. "Aquesta botiga és més que nosaltres, és el nostre nom, i no el trepitjaràs. Jo que m'he afanyat anys i anys perquè no en siguis pobre. Et deshereto!"
"Jo també l'estimo el seu nom. No em mouré més de darrere del taulell". Implorava un poc de consol que li paguessin tan sols el sacrifici que feia, i els ulls de la mare l'hi van donar. En Ramonet complia el pactat, però el riure, el goig i l'alegria s'havien perdut a la casa.
"Noi, deixa'm parlar-te. Demà em moriré. No he fet més que això: treballar, no he viscut. Tu, Ramonet, seràs escultor".