Quan Ferran Soriano, Joan Laporta i Sandro Rosell van decidir participar en les eleccions del Barcelona Futbol Club de l’any 2003, encara no es coneixien. Passats els anys, dos d’ells han estat presidents del Barça, amb fortuna diversa i el tercer és l’exitós director general del Manchester City, el millor equip anglès de la darrera dècada.
"Font, Soriano, Ingla són tres exemples pregons del talent inexplicablement expatriat de Catalunya"
Però en aquella engrescada colla de joves executius que van acabar guanyant les eleccions, encara hi havia més talent. Marc Ingla, l’inseparable company de fatigues d'en Soriano, és actualment copropietari i director general del Lille francès, que ha aconseguit consolidar al Five Ten de la Lliga francesa. Josep Bartomeu, l’inseparable d’en Rosell, és l’actual president. Ingla, Jaume Ferrer i Toni Freixa, que treballava al despatx d’Alejandro Echevarría -cunyat d’en Laporta- i va ser el primer secretari de la Junta Directiva, n’han estat candidats i és possible que Freixa encara ho torni a ser. I Victor Font, que no va formar part de la candidatura però també s’hi va deixar la pell, es perfila com un dels candidats més forts de la propera contesa.
Fins ara que Font ha tornat de Dubai, Soriano, Ingla i ell són tres exemples pregons del talent inexplicablement expatriat de Catalunya.
La nit electoral que va canviar el destí del Barça tots s’abraçaven, cantaven Els Segadors i suaven barcelonisme. Al local electoral, a passeig de Gràcia quasi tocant plaça Catalunya, s’omplien copes de cava, mentre la Judith, una companya d’Esade d’en Rosell, comentava en veu baixa “veurem quant dura tot aquest bon rotllo”.
Soriano i Marc Ingla venien de vendre les seves accions milionàries de Clúster Consulting a una empresa nord-americana; eren barcelonistes fins al moll de l’os i s’havien compromès per contracte a fer un any sabàtic al sector de les telecomunicacions del que procedien.
El llegat de Holmes i Disney
Soriano era llicenciat en Ciències Empresarials, i MBA per Esade, el Rensselaer Polytechnic Institut de Nova York i la Universitat Catòlica de Lovaina. Havia viscut en ciutats de tres continents, especialment al seu estimat Sao Paulo, i, incapaç d’estar-se quiet, va pensar que era el moment ideal per posar una mica d’ordre en un club que s’estava desagnant a raig sota el mandat d’una junta desbordada, un equip desmotivat i una afició cada dia més emprenyada.
Admirador d’en Sherlock Holmes i líder nat, Soriano va començar a pensar-hi. Fins que la providència va fer que els marits de dues amigues, Maria Frías, casada amb Josep Maria Bartomeu, i Clàudia Vives-Fierro, esposa del seu inseparable amic Marc Ingla, acabessin compartint taula i projecte. Un cop fitxat Ingla, la incorporació d’en Soriano era cosa feta.
Soriano: “El Barça s'assembla més a Disney que no pas a una altra mena d’empresa”
Paral·lelament, Jordi Moix presentava els seus amics Laporta i Rosell, amic íntim d’en Bartomeu, provocant una formidable fusió d’il·lusions, energia i testosterona compartida.
De mica en mica s’anava configurant l’equip. “A la primera no guanyarem, però si més no, sacsejarem les eleccions i forçarem als altres candidats a fer propostes de valor als socis, més enllà de l’emotivitat de sempre”. Per a Soriano allò suposava la possibilitat de fer un excel·lent exercici d’investigació sobre una indústria, que va ser dels primers a considerar de l’entreteniment, que l’apassionava. “El Barça s'assembla més a Disney que no pas a una altra mena d’empresa” solia explicar, comparant Ronaldinho amb un superheroi de còmics.
Fins que, contra tot pronòstic i contra tot l’establishment de la ciutat, més acostumat a passar-se el porró que no pas a redactar plans estratègics, la candidatura de la “generació power point” va guanyar unes eleccions que havien de posar el Barça en marxa i salvar-lo del ridícul, la misèria i el deshonor al que estava abocat, en caiguda lliure, des de feia temps.
Els "Power Point Men"
Soriano i Ingla eren els consultors, experts en management i de l’estudi comparatiu de mercat. Estudiaven la trajectòria del Tottenham en relació amb la del Manchester, analitzaven els darrers balanços del Barça i posaven de moda la teoria del “Cercle Virtuós”, que anaven explicant per tot arreu, carregats d’ordinadors personals, projectors i pantalles.
Eren els “clústers”, els “power point men” que finalment donarien nom a tota la seva candidatura generacional. Gent propera, tot i que de poques paraules. De paraules, en tenia per donar i vendre el líder de la llista, un advocat impetuós que ben aviat es faria famós.
De seguida que Soriano va conèixer Laporta, va saber posar en marxa la seva magnífica complementarietat. En aquells anys autodefinits com “els millors de la seva vida”, un hi aportava enormes quantitats de passió, empatia i voluntat de victòria, i l’altre hi afegia coneixements, capacitat de treball i rigor.
"El Barça era una taula de quatre potes sòlides: Laporta (energia), Rosell (sector), Soriano (direcció) i Vicens (cultura)"
Laporta havia estat cofundador i portaveu del grup antinuñista l’Elefant Blau, al qual pertanyien Sebastià Roca, Armand Carabén, Evarist Murtra, Albert Perrín, Albert Vicens, Jordi Moix, Agustí Benedito i Alfons Godall, entre d’altres. Godall, amic íntim de Laporta des que jugaven a futbol de menuts als carrers del barri de la Sagrada Família, era l’amic del candidat, una figura imprescindible en qualsevol candidatura electoral amb possibilitats de victòria. Aviat s’hi van sumar els del ”pinyol”: Xavier Cambra, Josep Cubells i Toni Rovira.
“Una taula sostinguda sobre quatre potes sòlides”, segons un dels assessors de la campanya: Laporta, hi aportava l’energia; Rosell, coneixement sectorial; Soriano, excel·lència directiva; Vicens, la seniority i el vincle cultural. Un equip que va acabar guanyant per golejada aquelles eleccions que havien de canviar per sempre més la manera d’enfocar unes eleccions a Barça.
El Poblenou, la Sagrada Família i l'Upper Diagonal
Laporta i Soriano eren líders de barri. Un de la Sagrada Família i l’altre del Poblenou. Rosell era un executiu “Upper Diagonal”, representant de Nike al Brasil i fill d’un empresari cofundador de Convergència Democràtica de Catalunya i accionista en societats del grup Emte. Rosell pare, Jaume de nom, també havia estat gerent del Barça entre 1975 i 1978, sent-ne president Agustí Montal, un distingit representant del grup “dels cotoners” i primer impulsor del “més que un Club”.
Laporta, Rosell i Soriano van assumir un lideratge compartit que, molt al començament, va funcionar. Laporta volia ser president. Rosell en tenia prou amb manar sense ser-ne. Soriano volia treballar per situar el Club entre els millors del món. Fill de tot un senyor que venia pollastres i d’una senyora que tenia una perruqueria a la rambla del Poblenou, pertanyia a una família “acomodada”, sense pretensions i acostumada a treballar de valent per aixecar cada dia la persiana, en certa manera semblant a la d’en Laporta, però molt allunyada del món del que provenia Rosell i una part significativa del grup.
Laporta era gendre del directiu de Nissan Juan Echevarria Puig i fill d’un metge bastant exigent amb els fills. Soriano, malgrat les diferències, hi va sintonitzar a primera vista. Milionari des de ben jove, treballador infatigable, analític, metòdic i gran aficionat a la bossa nova, volia treballar pel Barça perquè el duia a la sang i perquè sabia que, aplicant-hi el management i el màrqueting adequat, el Club podia tenir futur. Amb en Rosell, en canvi, la química no era tan bona.
Les eleccions van ser un autèntic festival. A la candidatura de “primer, el Barça” Soriano va exercir com un autèntic director de campanya. I, finalment, Lluís Bassat, el candidat oficial que comptava amb el suport de personalitats com en Miquel Roca Junyent, en Salvador Alemany, el dimitit Joan Gaspart i tot el lobby proper a Gaspart que llavors governava les principals institucions barcelonines, va ser àmpliament derrotat.
Finalment, Bassat, president d’Ogilvy a Espanya, una gran multinacional de la comunicació, no va poder competir amb l’habilitat d’en Xavier Roig, antic cap de campanya d’en Pasqual Maragall, ni amb la petita agència local de comunicació que va ser triada per donar contingut i difusió mediàtica i institucional a la candidatura.
La teoria del Cercle Virtuós
Les eleccions van celebrar-se, en mig d’una gran eufòria, el mes de juny de 2003. S’iniciava llavors el període més brillant de la història contemporània del Barça. Soriano, amb el suport del seu amic Ingla, se’n va fer càrrec immediatament de la direcció general del Club, provocant certa desconfiança en la facció rosellista de la Junta.
"Soriano va posar en marxa el seu Cercle Virtuós, basat en la necessitat d’invertir en actius capaços de generar una cadena d’efectes positius que acabin produint nous recursos"
Soriano va posar en marxa el seu Cercle Virtuós, basat en la necessitat d’invertir en actius capaços de generar una cadena d’efectes positius que acabin produint nous recursos que permetin tornar a invertir en actius capaços de generar una altra cadena continua d’efectes positius. És a dir, jugadors, entrenadors, instal·lacions, marxandatge, comunicació, publicitat, sponsoring, negociació de drets de televisió, millora d’ingressos i torna a començar. Obvi? Doncs, com tot allò que és genial, encara no se li havia acudit a ningú. Els actius, naturalment, van ser els millors jugadors i entrenadors que entre uns i altres van aconseguir atraure a un projecte engrescador, però incert, que Soriano s’encarregava de fer financerament possible.
I així va ser com el Barça va passar de quedar quart i a 11 punts del líder (el València) a la darrera Lliga de l’etapa Gaspart, a iniciar la millor etapa històrica del Barça, que va guanyar quatre lligues i dues Champions en les següents set temporades i va passar en cinc anys de tenir uns ingressos de 123 milions d’euros i unes despeses de 73 milions, a uns ingressos de 308 milions d'euros i un benefici acumulat de 88 milions.
Què podia anar malament?
Doncs, com sempre, la gestió dels egos. Soriano és un gestor seriós i responsable. Però era un parvenu, que, a més a més, tenia més interès a fer bé la seva feina que no pas en fer la gara-gara als poders polítics i socials més tradicionals de la ciutat. Laporta, per la seva banda, va iniciar la seva transformació personal, tot i que sempre va confiar en Soriano i el seu equip de powerpoints. I Rosell no va trigar gaire a adonar-se’n de l’extraordinària competència professional i moral d’aquell fill del Poblenou que controlava el Club amb mà de ferro i guant de seda.
La primera crisi
El primer espetec va ser el mes de juny de 2005, quan Rosell, Bartomeu i Moix dimitien dels seus càrrecs a la Junta i eren substituïts per Joan Franquesa i Joan Boix. Una mica abans, havia abandonat el doctor Jordi Monés, cansat de discussions. Tres anys més tard, la Junta va haver de superar una moció de censura, presentada per un advocat anomenat Oriol Giralt, basada en la que van qualificar de “nefasta gestió de Joan Laporta en els darrers sis anys de mandat”. Laporta havia protagonitzat un incident molt comentat al control de passaports de l’aeroport del Prat, el Barça no havia guanyat cap títol important en les dues temporades anteriors i dues de les estrelles que l’havien col·locat en primera línia del futbol mundial, Ronaldinho i Deco, donaven mostres d’un passotisme descarat. Per als enemics del projecte era, doncs, el moment d’atacar.
Soriano va posar a treballar immediatament a tota pressió la maquinària i va aconseguir que Laporta guanyés la moció, tot i que amb un marge força escàs. Tan escàs, que Soriano, Ingla i altres sis directius es van sentir moralment obligats a dimitir. La seva etapa al Barça havia acabat deixant un club sanejat, que havia multiplicat per tres els seus ingressos, havia passat de tenir pèrdues a tenir beneficis i havia pujat des de la posició 13 a la segona del rànquing mundial d'ingressos de clubs de futbol.
Amb el Manchester United (United!) com a referència, Soriano havia aconseguit igualar en ingressos amb els dels seus admirats “Red Devils”, que tot i ser líders mundials de clubs de futbol, s’havien estancat justament en 250 milions en el mateix període de temps.
L’aventura d'Spanair
Calia passar full. Soriano va dedicar-se a dues de les seves altres activitats preferides. Fer de business angel i innovar. En el primer terreny, va invertir en Nauta Capital, una empresa de capital risc especialitzada a fer emergir projectes i talent disruptiu que -segons la seva pròpia definició- “desafiïn l’statu quo”. En el segon, en invertir personalment en una companyia força avançada, Node, dedicada a la recerca de noves oportunitats de negoci mitjançant la implantació de sistemes tecnològicament innovadors. Per exemple, en paraules seves, “si vols vendre més taronges, inventa’t un aparell per fer-ne suc a tots els bars i xiringuitos del món”. “I si cal regalar-lo, regala’l”.
Soriano: “Si vols vendre més taronges, inventa’t un aparell per fer-ne suc a tots els bars i xiringuitos del món”
Però la tranquil·litat va durar poc. L’any 2009, Ferran Soriano acceptava l’oferta d’un grup d’empresaris catalans per ser president executiu de Spanair, una companyia força perjudicada pel dissortat accident del 20 d’agost de 2008 a Barajas, en el que van morir 154 persones. Quan Soriano va acceptar el repte, Scandinavian Airlines era propietària d’un 94% de la companyia. Fins que el 20 de gener de 2009, un grup inversor català, sota el nom d'Iniciatives Empresarials Aeronàutiques S.A, va presentar la seva oferta de compra.
Així va ser com, el mes de març de 2009 es va constituir un consell d’administració presidit per Soriano, amb Benny Zakrisson (Scandinavian Airlines) com a vicepresident i Rafael Suñol, Maria Reig, Carles Tusquets (Catalana d'Iniciatives), Joan Gaspart, Jordi Clos, Jordi Mestre (Turisme de Barcelona), Agustí Cordón (Fira de Barcelona), Lars Lindgren (Scandinavian Airlines), Jordi Bagó, Miquel Martí i Josep Mateu (Volcat 2009) com a consellers.
"L’objectiu estratègic era fer de Spanair una companyia catalana de bandera que servís per potenciar l’aeroport del Prat i convertir-lo en hub internacional"
Sota impuls de Soriano, l’empresa va canviar de logo, mitjançant un procés participatiu obert al públic a través del web i va emprendre un intens procés de sanejament econòmic. L’objectiu estratègic era tenir una companyia catalana de bandera que servís per potenciar l’aeroport del Prat i convertir-lo en hub internacional. “Un estadi com el Camp Nou no tindria sentit si no el Barça no en fos titular; seria com l’estadi de Montjuïc”, comentava Soriano. “Amb l’aeroport passa igual: no té cap sentit si cap companyia aèria hi té la seu”.
Però Spanair tenia limitacions i problemes. El preu del fueloil s'havia enfilat fins a arribar a ser un dels més alts de la història, la Generalitat estava ficada en un complicat procés de retallades d’impacte social que feien difícil justificar el seu suport financer a una companyia d’aviació, per molt estratègica que fos. I, a més a més, hi havia la competència.
Una competència encapçalada per Vueling, presidida per l’exministre Josep Piqué i la britànica Ryanair, que van acusar i denunciar Spanair per gaudir-se’n d’ajudes públiques, teòricament incompatibles amb el lliure mercat europeu.
La denúncia, que hauria necessitat sis mesos com a mínim per substanciar-se, va esguerrar un procés molt avançat de negociació amb Qatar Airways, que hauria convertit aquesta companyia en propietària del 49 per cent i sòcia industrial d’Spanair, mitjançant una aportació de 150 milions d’euros. Ni Soriano ni el llavors conseller d’Economia de la Generalitat, Andreu Mas Colell, que van viatjar expressament al país àrab, van poder aconseguir convèncer els seus interlocutors que la Comissió Europea no reclamaria a Spanair les injeccions de més de 100 milions d’euros que havien fet les administracions públiques catalanes a la seva companyia de bandera des de l’any 2009. La companyia, doncs, sense inversors i sense possibilitats de ser venuda, va haver de tancar.
Soriano patia el seu segon desengany com alt executiu a Barcelona.
Manchester, la terra promesa
Però el món és gran i quedava Manchester, la ciutat on el xicot del Poblenou ha construït una família i una nova vida, mentre reconstruïa un equip històric de futbol en hores baixes, el City, per la qual cosa hi ha milers i milers de socis i aficionats que li estan agraïts.
Ferran Soriano va aterrar a la vella ciutat industrial anglesa l’agost de 2012, quan el Manchester City era un equip que havia facturat 231 milions de lliures esterlines i n’havia perdut 98. Avui, set anys després, n’ha facturat 500, ha passat a tenir guanys en les darreres quatre temporades, ha construït la ciutat esportiva més gran del món i ha constituït el City Football Group, que té set clubs de futbol en cinc continents. Un d’ells, el Girona. Els altres, a banda de Manchester, a New York, Melbourne, Yokohama, Sichuan i Montevideo.
"Els números del Manchester City són per a la història d'un home que encara no ha acabat de ser profeta a la seva terra"
Des de l’arribada d’en Soriano i el seu equip d’altres alts executius expatriats Txiqui Berigistain i Josep Guardiola, els citizens han guanyat quatre campionats de la Premier League, quatre League Cup, dues FA Cup i dues FA Community Shield, essent líders en títols guanyats a Anglaterra entre 2011 i 2019 (4), els que més partits han guanyat (208) els que més gols han fet (655) i els que més punts han sumat (674).
Uns números per a la història d’un home que encara no ha acabat de ser profeta a la seva terra, i que per no oblidar-se’n ha muntat el Tast, justament amb els seus inseparables amics Guardiola i Begiristain. Un restaurant de cuina catalana ubicat a King’s Street, dirigit pel chef Paco Pérez i supervisat per la dona d’en Soriano, Sandra Martorell, antiga directora del restaurant que Carme Ruscalleda tenia al barri Nihonbashi de Tokio, on la parella es va conèixer l’any 2010.
Una bona pila de talent expatriat, que, de moment, només torna de tant en tant a Catalunya per veure la família i saludar els amics. De moment.