Com és ja tradicional per part de la capçalera Investment & Pensions Europe, aquestes darreres setmanes s’ha publicat la guia IPE dels fons de pensions més grans d’Europa, en aquest cas corresponent a l’any 2021. El document recull els principals 1.000 fons de pensions d’Europa, tant públics com privats, i a més ofereix un detall per país de fins a setze estats que inclou no només països membres de la Unió Europa, sinó també d’altres que són rellevants en el context de les pensions, encara que no formin part de la Unió (és el cas, per exemple de Suïssa i el Regne Unit).
De les moltes conclusions que se’n poden extreure, una és la petitesa del sistema privat de pensions de l’Estat espanyol, que en absència d’un fons públic de gran volum, com va tenir mentre existia el Fons de Reserva de la Seguretat Social, es veu relegat a la cua de tots els països estudiats, a molta distància dels seus veïns del continent. A la manca de tradició d’estalvi a llarg termini dels ciutadans en productes finalistes -com és el cas dels plans de pensions- s’hi uneix l’escàs arrelament dels plans de pensions ocupacionals, és a dir, els que estan bastits dins de l’empresa on el treballador presta els seus serveis. L’esmentat Fons de Reserva va ser una bona idea que malauradament va arribar massa tard, tant tard com perquè la seva vida fos efímera, per causa de la combinació letal d’una evolució demogràfica adversa amb una crisi devastadora iniciada el 2008.
L’any 2011 el Fons de Reserva va arribar a superar la xifra colossal de 65.000 milions d’euros
L’any 2011 el Fons de Reserva va arribar a superar la xifra colossal de 65.000 milions d’euros, però els dèficits creixents del sistema de pensions d’aquells anys van acabar per devorar tot l’estalvi que s’havia aconseguit acumular des del 2000. La idea de crear un fons d’aquestes característiques va cristal·litzar amb el Pacte de Toledo (1995), on es va fixar com objectiu guardar tots els superàvits que de manera recurrent generava el sistema de pensions, en comptes d’injectar-los als pressupostos generals de l’Estat. Eren èpoques de bonança en els qual la gran massa de baby-boomers encara no havia arribat a l’edat de jubilació.
Sobre el fons de reserva és important fer un parell de precisions, una per una realitat generalment mal entesa i l’altra per un propòsit molt poc conegut. En primer lloc, cal recordar que existeix la creença generalitzada que aquesta ingent quantitat de diners de que disposava el Fons de Reserva es va anar evaporant perquè se’n va fer un ús diferent al previst, en el sentit que es va aplicar a despeses corrents de l’Estat en comptes de fer-ho per pagar pensions. El cert és que això no va passar mai perquè els diners acumulats es van emprar únicament per cobrir els dèficits de la Seguretat Social en matèria de pensions, que era la raó de ser del fons. És molt probable que la confusió provingui del fet que la principal inversió en que durant un temps es va materialitzar el fons va ser deute públic espanyol, circumstància que va generar algunes crítiques pujades de to, però que al final va suposar una bona elecció en termes de rendibilitat per a la Seguretat Social (una altra cosa seria discutir sobre els riscos inherents a una inversió així, però aquest no és el propòsit de l’article i ja en vam parlar a un text anterior).
L’aspecte poc conegut d’aquets fons és que en els temps de borsa alcista (els previs a la crisi del 2008) la Seguretat Social es va plantejar invertir una part del Fons de Reserva en renda variable per mirar d’aconseguir unes rendibilitats més elevades que amb els actius sense risc. El projecte va tirar endavant i fins i tot es van repartir els lots a les entitats financeres que farien la inversió, de manera que semblava tot a punt perquè l’Estat tingués el seu propi fons sobirà invertit als mercats. Però va arribar la crisi, la caiguda a plom dels mercats i tot es va aturar, esvaint-se un somni llargament desitjat.
Resulta revelador confirmar que tots els grans esquemes de jubilació pertanyen a països del nord d’Europa
Tornem a les dades de l’informe amb què obríem aquest article. Si mirem el rànquing de països amb més volum de diners en fons de pensions, trobem que hi ha tres nacions que juguen a la divisió d’honor dels diners: Regne Unit, amb un patrimoni de 2,15 bilions d’euros, Països Baixos, amb 1,66 bilions i Noruega, amb 1,28 bilions. Per darrere d’aquests països, les xifres són sensiblement menors, totes per sota del bilió. El segon grup l’encapçala Suïssa, amb 750.000 milions d’euros, seguida d’Alemanya i Dinamarca, amb 724.000 i 633.000 milions, respectivament. Per trobar Espanya cal baixar fins a l’última posició, darrere fins i tot de Portugal i Islàndia. Els quatre darrers són, precisament, Portugal (40.500 milions d’euros), Islàndia (32.400 milions), Bèlgica (30.500 milions) i una molt despenjada Espanya, que només totalitza 20.000 milions d’euros. El total de la llista suposa un agregat superior als 9 bilions d’euros.
Pel que fa al detall de fons que hi ha al darrere d’aquestes xifres, resulta revelador confirmar que tots els grans esquemes de jubilació pertanyen a països del nord d’Europa, amb especial rellevància del cas de Noruega, que té el fons més gran amb molt diferència sobre la resta. Començant pel cinquè fons en volum, trobem el gestor suec Alecta, fundat el 1917, que aquest 2021 ha superat la barrera dels 100.000 milions d’euros gestionats. Es tracta d’una entitat mutual on, en conseqüència, els propietaris són els mateixos inversors, un col·lectiu format per 2,6 milions de treballadors i 35.000 empreses. Els quarts al rànquing són els danesos d’ATP (Pensió Complementaria del Mercat de Treball), que atresoren 122.000 milions d’euros. L’entitat va ser fundada per part del poder legislatiu danès el 1964.
En el tercer lloc hi ha el neerlandès PFZW (fins fa poc conegut com a PGGM i que és el fons de pensions del sector de “care & welfare”). Gestiona els estalvis de més de 2 milions de treballadors, que acumulen un patrimoni agregat que recentment ha superat els 250.000 milions d’euros, és a dir, el doble del fons que el segueix en el rànquing (l’ATP que acabem de veure). El fons subcampió d’aquesta competició de volum és també neerlandès, i es tracta de l’ABP (en vam parlar en aquest article), un fons que agrupa els estalvis per a la jubilació de funcionaris i treballadors de l’ensenyament, i que va ser creat el llunyà 1922. En aquest cas també dobla en volum el seu perseguidor, perquè té un patrimoni gestionat de mig bilió d’euros (500.000 milions). I, finalment, per sobre de tots els altres al continent, el mític fons sobirà de Noruega, l’anomenat Norway Government Pension Fund Global, que gestiona 1,15 bilions d’euros.
El patrimoni de què disposa CalPERS pertany a més de dos milions de partícips, entre treballadors i pensionistes
Curiosament, tot i estar considerat el fons de pensions més gran d’Europa (que supera, fins i tot, el conegudíssim CalPERS de Califòrnia), no és ben bé un fons de pensions, en el sentit que els seus actius no provenen d’aportacions dels treballadors per a la seva jubilació, sinó que s’alimenta dels excedents procedents de la venda del petroli noruec. Cal dir que és un fons molt activista, o sigui, que filen molt prim a l’hora de decidir les seves inversions, rebutjant tot allò que impliqui degradació del medi ambient, producció de tabac, d’armes, violacions de drets humans o, fins i tot, pràctiques corruptes.
Hem esmentat de passada el CalPERS com si fos quelcom de domini públic i potser val la pena dedicar-li un parell de ratlles, tot i que no sigui europeu. Es tracta del fons de pensions dels treballadors públics de l’estat de Califòrnia, i amb els seus prop de 500.000 milions de dòlars gestionats és el fons de pensions públic més gran dels Estats Units. El patrimoni de què disposa pertany a més de dos milions de partícips, entre treballadors i pensionistes.
Com vèiem al començament, les xifres dels fons a l’Estat són ínfimes comparades amb les dels països que tenen una llarga tradició en la previsió social. El fet que el sistema públic espanyol hagi gaudit durant dècades d’una demografia favorable ha provocat que els sistemes complementaris hagin estat percebuts per la població com a innecessaris -o sovint, com a amenaça- de manera que ara que el sistema públic està fortament tensionat no existeixen els contraforts desitjables per complementar-lo. En qualsevol cas, i tornant a les xifres, per trobar el primer fons estatal al rànquing europeu hem de baixar ni més ni menys que fins al lloc 270 de la llista, on hi trobem el pla de pensions del personal de CaixaBank, que fa anys té un patrimoni d’uns 6.000 milions d’euros, una xifra a anys llums dels grans jugadors del sector.
Darrere de CaixaBank hi ha els plans d’Endesa i Telefónica (uns 3.000 milions d’euros cadascun), BBVA (2.600 milions) i l’entitat basca Geroa, promoguda per sindicats i patronal (2.500 milions). Una altra característica del sistema espanyol de plans privats empresarials és que a més de tenir poc volum relatiu, està molt concentrat en determinats sectors (banca, elèctriques i altres utilities), els treballadors dels quals han tingut sempre un elevat nivell de prestacions, amb molta diferència de la resta d’empreses, amb pocs plans de pensions i de volum molt més petit.
Assumint que en les darreres dècades els salaris de la majoria dels espanyols no donen per gaire més que per cobrir els costos inherents a una vida sense gaires luxes, el cert és que des dels poders públics tampoc no s’ha fet gran cosa per instaurar certa cultura de l’estalvi a llarg termini, una pràctica que en aquests moments en que el sistema de pensions de repartiment comença a donar símptomes d’esgotament, podria ajudar a suportar una eventual reducció dels ingressos a través de la pensió pública.