Després de la primera part de Camarasa Fruits, sacrifici i “junts però no remenats”, parlem ara d’una nova generació.
Marc (1983); amb sis anys "ja pelava pèsols i faves al carrer". Sempre li ha agradat molt el camp (de petit volia ser pastor) i en què pot se'n va a llaurar ("gaudeix-ho amb el tractor més que molts amb un Maserati"). Estudiant d'aquells que es distreuen amb el fet de volar d'una mosca, va estudiar FP agropecuària amb un sistema dual en el qual alternaven 15 dies d'estudi i 15 de pràctiques. Va plantejar quedar-se a viure al poble amb l'àvia i el seu pare li va posar com a condició que trobés feina. Es va plantar a les bodegues del Castell del Remei i va demanar per l'amo (Tomás Cosine), però li van dir que havia de parlar amb recursos humans si volia feina. Va insistir-hi i al segon dia el va rebre. Va dir que volia aprendre més que guanyar diners. Al cap d'un any i mig el pare li va proposar doblar-li el sou si s'incorporava a l'empresa familiar; i amb vint anys "qui diu que no?"; "a més a més, sabia que m'agradava". El pare, gran jugador de botifarra, nega la major i diu que li va dir que "com empleat tens un recorregut curt, i a casa si treballes de valent guanyaràs fàcilment el doble".
"És bo tenir experiència externa prèvia, perquè a l'empresa familiar sempre ets el fill de l'amo". Va aprendre que els caps s'han d'arremangar quan hi ha feina. Complementar la seva formació a ESADE l'ha ajudat a professionalitzar el funcionament de l'empresa, i començar a tenir números clars per unitat de negoci i línies de producte. Han invertit en costos d'estructura per poder créixer.
El 2007 va sortir l'oportunitat d'engrandir la botiga, i el seu pare li va dir que la decisió depenia d'ell. És quan li va començar a donar les regnes del negoci. Qualifica la relació paternofilial d'amics més que de pare i fill; i és que la història familiar es sol repetir. Sempre s'ha sentit recolzat en tot i que se li ha deixat fer. Entre els consells que recorda està els de què "per manar se n'ha de saber, la gent són persones". "S'ha de procurar trobar solució a les qüestions, sense oblidar que és un negoci. No tots els col·laboradors són iguals; hi ha qui sent l'empresa com seva".
El 2010, mentre estaven negociant amb el centre comercial Les Arenes, els de L'Illa Diagonal els hi proposa incorporar la seva oferta, i es decanten per signar el contracte amb dos anys d'antelació a l'obertura. Va suposar una potenciació del reconeixement de marca i un important augment de la xifra de negoci; a més a més de l'aprenentatge en restauració i l'entrada d'Elisabet, la dona del Marc, com accionista. Va ser un aprenentatge en la necessitat d'estructuració i de tenir un bon equip en el qual confiar per poder créixer.
Diu que s'ho passa bé amb el tracte amb el client. "S'ho passa a quatre mans amb la feina", es considera un privilegiat. Li agradaria que els seus fills gaudeixin del que facin tant com ell. Amb seixanta anys només es veu al negoci si els seus fills volen seguir, el que li faria il·lusió. El creixement del negoci facilita el "no ser esclau" del mateix; dona diferent perspectiva en ser empresari. En treballar per tu mateix tens més llibertat d'organitzar-te.
L'Elisabet i en Marc anaven junts a l'escola des dels set anys. Des de l’inici del seu festeig, de ben jovenets, va ser tractada com una filla més; i és que cal entendre a la família com a sistema per entendre l'empresa familiar. Tenen dos fills (Carlota 11, i Pol, 8). Treballar junts els permet fer un equip, ja que es complementen.
Marc té clar que si la següent generació no està preparada és millor externalitzar la direcció del negoci
No ho han parlat, però tenen clar que en què puguin els fills comencen a compaginar estudis i treball, a casa o fora; "no se'ls pot explotar, però tampoc regalar"; i després que facin el que vulguin. "Si volen sortir de festa que es guanyin les garrofes". És molt important quins valors es transmeten a les següents generacions de la família empresària, i això es fa principalment a la llar, i des de petits. Sembla que a la quarta generació ja s'apunten diferents graus d'interès pel negoci familiar. S'ha de prestar atenció a posar etiquetes que condicionin el futur dels possibles continuadors i en anar-les reafirmant; i recordar que els pares no som sempre les persones més objectives per avaluar als nostres fills.
Marc, pel que ha vist en altres empreses familiars, té clar que si la següent generació no està preparada ha vist que és millor externalitzar la direcció del negoci; "s'ha d'evitar que tothom vulgui manar". A l'avi li faria il·lusió que els nets continuïn amb el negoci familiar si és el que volen i els ha de fer feliços; "és una feina molt gratificant". No ha pensat si junts o separats, ni li amoïna; els hi recomana tenir patrimoni separat del negoci, i tenir principis morals.
Mireia té, junt amb la seva parella, una bodega a Californià (EUA). Però qui diu que no pot ser el puntal per obrir el dia de demà botigues Camarasa a Los Angeles i San Francisco?
Elisabet és més conservadora, patidora, estructurada i persistent, li costa desconnectar. "Som el yin i el yang", ell és més somiador i passional. Ella és més urbanita. Va estudiar FP de pastisseria. Va treballar un any de cambrera i quatre anys de comercial a Garda Import, venent productes d'alimentació a establiments i restauració; en molts casos "a porta freda". Li ha servit molt el que va aprendre. En casar-se va començar a treballar a Camarasa, per poder tenir una vida una mica més tranquil·la. L'encaix no va ser fàcil, "no sabia res i vaig haver d'aprendre a nadar, sent la dona de ...". Malgrat que li encanta la feina que fa no té clar que els fills segueixin amb el negoci, ja que és molt esclau i sacrificat. Que estudiïn i aprenguin a fora "el que val una pinta". En Marc "aguantaria el que faci falta" per facilitar la continuïtat familiar del negoci. Creu que les parelles de la quarta generació millor que no treballin al negoci familiar; i menys que siguin accionistes.
Mireia (1981), la filla gran de la tercera generació, era la que sempre treia bones notes. Mai li ha agradat el tema de les botigues. Va estudiar químiques i enologia. Té, junt amb la seva parella, una bodega a California (EUA), de la que comercialitzen caldos a l'oferta de les botigues. Però qui diu que no pot ser el puntal per obrir el dia de demà botigues Camarasa a Los Angeles i San Francisco?, la seva mare tampoc volia ser botiguera.