L'ull ens permet interpretar la informació de l'entorn i distingir els objectes, les formes i els colors. De fet, gairebé la meitat del cervell es dedica només a processar imatges. Conèixer el funcionament de l'ull humà ens ha permès reproduir-lo artificialment, inventar les càmeres de fotografia primer i de vídeo després. I ara podem guardar i compartir tots els records i tots els moments de la nostra vida. No deixa de ser sorprenent, però, que no donem més atenció a un element tan important i delicat com aquest.
La salut visual és quelcom que no ens preocupa fins que no afecta la nostra qualitat de vida. I en aquell moment potser ja és massa tard. Segons dades de l'Organització Mundial de la Salut, hi ha 253 milions de persones amb discapacitat visual arreu del món, i més del 80% dels casos són fruit de problemes o malalties que es podrien haver evitat o tractat.
Quan l’afectació del nervi òptic deriva en glaucoma
Una de les principals malalties oculars és el glaucoma. Es calcula que gairebé un 2% de la població major de 40 anys té aquesta afectació al nervi òptic. I la mala notícia és que, de moment, no hi ha un tractament per revertir la pèrdua de visió que provoca. Per tant, la prevenció és fonamental.
Certament, el glaucoma aplega un grup de malalties que tenen en comú que el nervi òptic es danya, per culpa -bona part de les vegades- d'estar patint una pressió intraocular massa alta. Aquest nervi perd més neurones de les que li tocaria per un envelliment propi de l’edat i aquest fet, si no es tracta, acabarà provocant una pèrdua de visió.
Hi ha 253 milions de persones amb discapacitat visual arreu del món, i més del 80% dels casos són fruit de problemes o malalties que es podrien haver evitat
L'ull, a l'interior, no té vasos sanguinis, però sí que en té a les parets, el que fa que es nodreixin totes les estructures internes és aquest líquid que es va formant constantment a dins: l’anomenat humor aquós. La majoria de vegades, en el glaucoma, el problema és que hi ha un desequilibri entre la formació i la sortida d'aquest de manera que no pot sortir amb la rapidesa que hauria de fer-ho. En conseqüència, va augmentant la quantitat de líquid a dins de l'ull i això repercuteix en la pressió intraocular.
Una patologia silent i asimptomàtica
Sovint els pacients es pregunten si una persona hipertensa té més pressió intraocular. Però no té res a veure una patologia amb l'altra. La pressió arterial és causada per un tema de bombeig de la sang del cor i de pressió a les parets dels vasos sanguinis, que cap vincle té amb el líquid que es produeix a l'ull.
A diferència de la pressió arterial però, la pressió de l'ull és quelcom que només la pot determinar un especialista. A més, l’anomenem malaltia silent perquè és asimptomàtica fins que no està en fases avançades: és molt traïdora ja que dóna algún símptoma, però quan ja està molt desenvolupada, i d’aquí la importància de la prevenció. L'única manera que tenim de detectar un glaucoma a temps i poder-lo tractar i estabilitzar és que es trobi abans que el pacient es queixi. I això implica fer revisions de forma habitual, a partir dels 40 anys a ser possible, que és l'edat en què comença a augmentar el risc de patir-lo.
L'única manera que tenim de detectar un glaucoma a temps i poder-lo tractar i estabilitzar és que es trobi abans que el pacient es queixi
Cal fer un petit apunt perquè hi ha un tipus de glaucoma -l’agut- que sí que dóna símptomes a causa d’una pujada brusca de la pressió de l'ull i en aquestes circumstàncies el pacient va a urgències perquè es troba malament: sol tenir dolor ocular i inclús nàusees i vòmits. Però és un glaucoma -per sort- molt menys freqüent que el glaucoma més habitual, el crònic.
Factors de risc associats
En aquest sentit, convé tenir presents els antecedents familiars. Tenir un pare o una mare amb glaucoma no vol dir que segur que el patirem perquè la seva herència presenta una penetrància incompleta. És a dir, no tothom hereta aquest gen i, per tant, pateix aquesta malaltia. En conseqüència -a priori- hem de pensar que tots tenim risc. Un altre factor molt important és l'edat avançada. Evidentment, a partir dels 60 anys, el risc augmenta clarament. I, tal com ja hem avançat abans, es recomana fer revisions anuals -o màxim bianuals- a partir dels 40.
La miopia -mitja o alta- és un altre factor de risc claríssim per patir glaucoma. És important que s’entengui que els pacients miops que s'han operat amb làser -i que ara ja no porten ulleres- també corren riscos perquè el seu ull segueix sent miop. Finalment, tot el que siguin factors vasculars que alterin els vasos -que són els que vascularitzen el nervi- poden tenir un efecte en aquest i, per tant, poden ajudar al fet que es desenvolupi un glaucoma. També la raça negra n’és un factor de risc.
Tractaments: posar fre sense arribar a curar
Pel que fa als tractaments, existeixen unes gotes que fan baixar la pressió intraocular i possibiliten que el nervi no pateixi tant. També disposem de tractaments làser, que no estan indicats en tots els pacients (depèn del tipus de glaucoma) i per descomptat comptem amb el tractament quirúrgic. Depenent del tipus de glaucoma que té el pacient i de l'estat en què es troba s’opta per un o un altre. I amb aquest tipus de tractaments es pot frenar l'evolució i estabilitzar-lo, però de moment no hi ha cap medicament ni cap intervenció que permeti recuperar la visió perduda ni curar-lo.
A tall d’anècdota, i fruit de nombroses consultes que he rebut en aquest sentit, afegiré que el glaucoma crònic és bilateral, afecta sempre -o gairebé sempre- a tots dos ulls, però no de forma simultània. Normalment, comença per un i acaba també apareixent a l'altre i, per tant, és freqüent que l’afectació sigui asimètrica entre un ull i l’altre. Si detectem un glaucoma en un ull molt probablement l'altre també l'estarà iniciant. Per tant, segurament el tractament haurà de ser a tots dos ulls.