La crisi de la covid19 ha posat de manifest les diferències entre països en termes de la qualitat, l’eficiència i la rapidesa de la gestió de la pandèmia. Les diferències són tan grans que mentre hi ha països amb una ràtio propera als 500 morts per milió d’habitants (Itàlia o Espanya) altres no passen dels vuitanta. I crida l’atenció el fet que gairebé tots els països que han demostrat una gestió exemplar de la crisi de la covid19 estan liderats per dones, com Alemanya, Suïssa, Noruega, Dinamarca, Islàndia, Nova Zelanda o Taiwan. És cert que tots ells són països avançats i moderns, que lideren des de fa anys els rànquings de qualitat de vida, de progrés econòmic i de justícia social. Però també ho és que, potser a causa o conseqüència de tot això, estan liderats per dones que estan demostrant més capacitat i solvència per gestionar la crisi que no pas la majoria dels seus homòlegs masculins.
"Gairebé tots els països que han demostrat una gestió exemplar de la crisi de la covid19 estan liderats per dones"
En molts països, tenir una dona com a màxima responsable és encara inaudit o, com a mínim, inèdit. De fet, segons l’ONU, dels 193 estats al món només 10 estan governats per dones. Espanya, Itàlia, França, els Estats Units i, malauradament també Catalunya, formen part de la regla general i no de l’excepció. I més enllà de les circumstàncies particulars i els fets puntuals que hagin impedit que una dona arribés a dalt de tot, qualsevol institució que no hagi estat mai liderada per una dona és una institució a la qual encara li queda molta feina a fer. En particular, la feina d’adonar-se quela igualtat, o diversitat, de gènere -en oposició a la uniformitat masculina-, és una font de riquesa i una font de benestar per a tothom, no només per a les dones. I això no és un desig o una consigna ideològica: és un fet contrastat i argumentat per multitud d’institucions de renom com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional o la Comissió Europea, grans consultores i els think tanks més prestigiosos.
No és mai sobrer recordar que el primer motiu per defensar la igualtat de gènere és, simplement, perquè es tracta d’una qüestió de justícia, de drets i d’oportunitats: és un dels valors que ens ha de definir com a societat. Alhora, però, hem de saber aprofitar i reivindicar que quan les institucions, les organitzacions i, en general, quan qualsevol grup de persones té una dona al capdavant, o com a mínim les dones hi són amb peu d’igualtat respecte als seus companys masculins, s’enriqueix la intel·ligència col·lectiva, es prenen millors decisions i els grups humans estableixen millors relacions interpersonals. I aquestes característiques són desitjables per a qualsevol organització, especialment en moments de crisi o d’incertesa, on els lideratges estereotipats masculins plens d’infal·libilitat, egocentrisme i supèrbia són més perniciosos que mai.
"De fet, segons l’ONU, dels 193 estats al món només 10 estan governats per dones. Espanya, Itàlia, França, els Estats Units i, malauradament també Catalunya, formen part de la regla general i no de l’excepció"
En aquest sentit, no és casualitat el paper galdós de la governança internacional dels darrers anys. Les darreres trobades del G20 han fet aflorar la incapacitat dels líders dels països més poderosos del món per arribar a acords de mínims per fer front a situacions d’abast global com l’emergència climàtica o la pandèmia del coronavirus. Dels actuals vint líders del G20, a la darrera reunió només hi va ser present una dona: la Cancellera Angela Merkel. Bé, i l’Ursula von der Leyen, convidada com a presidenta de la Comissió Europea. No és difícil imaginar que una major presència de dones en aquestes posicions de rellevància mundial -concretada en el seu estil de lideratge més democràtic i col·laboratiu i la comunicació més empàtica que la que normalment caracteritza els líders masculins- ajudaria a teixir aliances més efectives, concretar mesures més útils i aprofundir en la corresponsabilitat entre els actors més influents del planeta.
Els beneficis que aporta la diversitat de gènere no són només remarcables en la governança institucional. També ho són en l’àmbit econòmic, i en particular en la gestió de les nostres empreses i organitzacions productives. Tres exemples: la consultora McKinsey afirma que les empreses amb diversitat de gènere milloren els seus resultats financers entre un 15-30%; Boston Consulting Group que les empreses amb més diversitat obtenen fins a un 38% més d’ingressos; i el Fons Monetari Internacional conclou que tancar el gap entre dones i homes en els països en què hi ha més desigualtat de gènere podria fer créixer el seu producte interior brut un 33%.
"El món post-covid farà més necessària la feminització de la governança de les institucions i de l’economia"
A tot això, s’hi suma la imperiosa necessitat de procurar sobreviure al daltabaix econòmic provocat per la covid19, d’aprofundir en la digitalització de l’economia i, en general, de repensar les empreses per la realitat post-coronavirus. I per tant, serà més convenient que mai tenir equips de direcció a les empreses que siguin diversos, que combinin el potencial femení amb el masculí. I això s’haurà de materialitzar no només en tenir moltes més dones en els càrrecs de màxima responsabilitat sinó en un canvi cultural que abraci i incorpori les perspectives, valors i actituds femenines. Ras i curt,el món post-covid farà més necessària la feminització de la governança de les institucions i de l’economia. Només així tindrem la capacitat de donar respostes efectives, ràpides i sostenibles pel futur que ens espera.
Raquel Sans és periodista, política i diputada al Parlament (vicepresidenta de la Comissió d’Economia).
Lluís Juncà és enginyer de telecomunicacions i director general de Promoció Econòmica de la Generalitat.